Com encarar la síndrome de Diògenes: equips específics coordinats amb experts en salut mental

Acumulen i acumulen fins que els moviments dins de casa queden limitats. No poden utilitzar les habitacions pel que havien estat dissenyades, però sempre troben una excusa per justificar la quantitat de coses que tenen. 

El problema és majúscul per a ells i sovint per a la família o els veïns, que en poden patir les conseqüències en forma de plaga d'insectes. La persona que presenta el que coneixem popularment com a síndrome de Diògenes --i els experts cataloguen com a conducta d'acumulació-- no tenen cap consciència de tenir un trastorn. 

Per a ells, tot el que acumulen --des de llibres, revistes, capses de compres compulsives fins a la brossa del carrer-- té un valor, segons explica Anna González, infermera de l'equip d'intervenció domiciliària de l'Hospital del Mar:

"Hi ha un vincle sentimental amb qualsevol objecte que té a casa i per a la persona no és un problema, perquè se sent bé amb les seves coses."

I per això és tan difícil de resoldre, perquè no demanen ajuda.  

Els casos acostumen a arribar, en forma de queixa veïnal, als serveis socials dels ajuntaments. I aquí hi ha un dels punts clau perquè s'acabi solucionant el problema: tenir un equip especialitzat, format per professionals de diferents especialitats, però liderat per un treballador social dedicat exclusivament a això. 
 

El model de l'Hospitalet de Llobregat

El Servei de Psiquiatria de l'Hospital del Mar col·labora amb diferents equips municipals. Han analitzat durant dos anys el treball de tres aproximacions diferents. I el model de més èxit és el de l'Hospitalet de Llobregat, creat l'any 2009. 

Les dades són clares: en el seguiment que van fer durant dos anys, a l'Hospitalet de Llobregat van resoldre un 84% dels casos, mentre que la resta d'equips només un 36%.

La diferència és que tenien una treballadora social liderant i coordinant la resta de professionals. I que hi treballa exclusivament. La coordinació amb els equips de salut mental també és imprescindible, tot i que inicialment no són benvinguts, com explica David Córcoles Martínez, psiquiatre de l'equip d'intervenció domiciliària de l'Hospital del Mar i autor de l'estudi:

"Anem nosaltres al domicili, en contra de la voluntat --entre cometes-- del pacient."

Però és a partir d'aquí que pot començar a veure què hi ha darrere la conducta d'acumulació, "perquè hi ha patologies que ho poden estar causant que sí que tenen tractament", assegura el doctor Córcoles. 
 

Per què hi ha una conducta acumulativa? 

Tot i que popularment en continuem dient síndrome de Diògenes, en el món mèdic i acadèmic parlen de l'acumulació com a símptoma, precisament perquè al darrere hi pot haver patologies diferents.

Pot ser una esquizofrènia descompensada, una addicció a l'alcohol o una demència. En cada cas es necessitarà un tractament diferent, però millorarà la conducta d'acumulació si es detecta i es tracta.

Ara bé, gairebé la meitat tenen directament el trastorn d'acumulació, que no té cap tractament específic. El que té més evidència d'èxit són les teràpies psicològiques, però són difícils de mantenir per la poca col·laboració dels pacients.
 

Trobar una solució

El primer que intenta l'equip d'atenció domiciliària és conscienciar la persona que allò, encara que per a ells no suposi cap problema, sí que ho pot ser per a la resta de la comunitat de veïns. 

Intenten negociar per buidar i fer neteges parcials en alguns espais, mentre els ajuden a solucionar problemes de subministrament que acostumen a tenir. 

Dels 214 casos en què va intervenir l'equip d'atenció domiciliària de l'Hospital del Mar, gairebé la meitat (106) es van resoldre positivament, però l'èxit en la resolució no sempre implica aconseguir que l'afectat faci neteja.

En 85 casos es va fer una neteja del domicili, però només 14 amb la col·laboració de l'afectat. I en 28 es va haver de recórrer a una ordre judicial per poder-la fer. No és el que consideren una solució òptima, perquè es fa en contra de la voluntat de l'afectat, però soluciona el problema --almenys temporalment-- als veïns.

Els estudis assenyalen que entre un 2% i 4% de la població té aquest trastorn d'acumulació. I a aquest percentatge encara caldria sumar-hi qui també acumula, però per altres patologies.