Com es viu als pobles russos de la frontera amb Ucraïna: "Aquí ningú sap qui ens dispara"

Sortim des de l'estació de Kurskaia i al vestíbul de l'estació és impossible no fixar-se en la presència de dotzenes de nois joves amb acné i el cap rapat.

Van vestits amb indumentària militar i intueixo que, com nosaltres, es dirigeixen cap a la regió de Bélgorod, una de les poques zones de la Federació Russa on els seus habitants experimenten de primera mà aquest conflicte perquè comparteixen 400 quilòmetres de frontera amb Ucraïna. Allà l'intercanvi d'artilleria és diari.

Afortunadament per a ells, no van cap al front. Encara no. Estan de permís del servei militar i tornen cap a casa. La majoria baixa a l'estació de Kursk i la resta on acaba aquest trajecte de set hores en tren: Bélgorod.

Per arribar-hi t'has de desplaçar en tren o autobús. Res d'avions. Els aeroports de la regió estan tancats des del 24 de febrer per evitar desastres com el del vol 370 de Malaisian Airlines que va ser abatut el 2014 mentre sobrevolava el Donbass. Bélgorod, com Briansk, Kursk, Vorónej o Rostov del Don, és una zona d'exclusió aèria.

El significat de Bélgorod és literalment "ciutat blanca", i en aquesta època de l'any no cal preguntar per què. La neu emblanquina carrers, cotxes i arbres. Tot és de color blanc. Molt més blanc que no pas a Moscou, on també tot està nevat, però el diòxid de carboni que emeten els milers de cotxes barrejat amb la neu ho transforma tot en una pasta marronosa o directament en una fanguera.

Bélgorod capital és una ciutat bastant segura. Pel que hem pogut parlar amb els seus habitants, no se senten atemorits. "Aquí no tenim aquesta sensació", ens diu la Galina, "potser perquè també ens falta informació, però tenim la confiança que aquí estem completament segurs".

No sempre ha sigut així. A l'octubre hi va haver una explosió sobre la part alta d'un edifici de la ciutat. Moscou i Kíiv es van acusar mútuament de l'atac. No hi va haver víctimes i, després d'acostar-nos-hi amb el nostre guia, comprovem que la destrossa ja està pràcticament reparada.

El 3 de juliol sí que hi va haver una altra explosió al centre, on van morir diversos membres d'una família. "No gaire lluny d'on ens trobem ara mateix", ens explica el Serguei. A diferència de la Galina, el Serguei està més angoixat per la situació. "Els residents de Bélgorod estem en tensió constantment. Els que s'ho han pogut permetre han marxat, i els que no, ens hem quedat. Espero que aquesta operació no s'allargui durant anys i tot es resolgui en un futur no gaire llunyà".

Deixem Bélgorod per dirigir-nos cap al sud, més a prop de frontera. La presència de vehicles militars es multiplica a mesura que ens acostem a la nostra destinació.

Després d'un trajecte de 30 minuts ens aturem a Xebékino, a tot just cinc quilòmetres d'Ucraïna. A l'avinguda principal ja queden paleses les paraules que el Serguei ens va dir abans de marxar: "Als poblets fronterers la situació és molt més tensa que aquí".

Xebékino és més gran que un poble. Abans de la guerra tenia més de 30.000 habitants. Ara és difícil posar una xifra.

Alguns edificis del centre estan enderrocats i en d'altres ja han començat la reconstrucció.

Parlem amb el Valeri, un home que aparenta estar a prop dels 80 anys. Li preguntem sobre com és el dia a dia a Xebékino. "Gairebé cada dia sentim explosions. El que no sabem és si són atacs d'aquí cap allà (de Rússia a Ucraïna) o d'allà cap aquí. És una situació desagradable. Som gent normal. Estem espantats".

Els habitants de Xebékino, com també passa a altres pobles de la zona, són també víctimes d'aquesta operació militar especial, com l'anomenen aquí. La paradoxa és que ells són ciutadans del país atacant.

No és fàcil parlar amb la gent. Veuen el micròfon o la càmera i ens defugen. A Xebékino, a Bélgorod o a Moscou, tant fa. Ja intueixen què els preguntarem.

Però, en canvi, tot just deixem el Valeri, ens aborda amb impetuositat el Iuri, que fa 17 anys que viu a Xebékino. Està visiblement enfadat per les condicions de seguretat. "Aquí ningú sap qui dispara, l'únic que sabem del cert és que rebem missatges que ens diuen "agafeu les vostres coses i aneu cap als soterranis". Però si nosaltres no tenim soterranis com a Bélgorod! Nosaltres tenim blocs de cinc pisos de l'època de Khrusxov. Si hi anem i impacta allà, l'edifici caurà com un castell de cartes. Qui ens traurà de la runa, qui?".

És el desconcert absolut. Ni saben qui els dispara, ni saben si els tocarà el rebre. Una loteria letal de la qual es va escapar per ben poc el Leonid, un home també d'edat avançada.

Es trobava als afores de Xebékino canviant els neumàtics d'estiu pels d'hivern del seu atrotinat cotxe quan un obús va caure a la casa d'un veí, molt a prop de la seva.

"Vaig sortir al carrer i tot era fum. No veia res. Vaig endinsar-me en el fum i quan es va començar a dissipar vaig córrer cap a la casa. El sostre s'havia enfonsat i vaig començar a cridar "Vítia, Vítia!" Sabia que era a casa. Per sort, em va respondre. Gràcies a Déu, crec que ha sobreviscut."

Així és la vida a prop de la frontera amb Ucraïna dins territori rus. Una situació insòlita dins aquest país mastodòntic. La incertesa que es viu a Xebékino és ben coneguda per centenars d'indrets a Ucraïna. Molts d'ells patint-la des de fa vuit anys.

Però la por dels habitants d'un i altre país sotmesos a l'aleatorietat d'un morter no deu ser pas molt diferent. "Vivim dins un barril de pólvora. Així són les coses", sentencia el Leonid.