Com funcionen els fons europeus anti-Covid i què podrà fer Espanya amb els diners

Cada set anys, els líders europeus es tanquen dins una sala a Brussel·les i discuteixen a mata-degolla els pressupostos de la UE, de vegades amb la calculadora a la mà: què hi posa cadascú i què se n'emporta. I no s'aixequen de la taula fins que, de matinada, com les nits electorals, han obtingut el mínim per declarar victòria, encara que sigui pírrica.

Però, més que repartir-se un pastís entre tots, en realitat basteixen un intricat entramat de tubs legals i canonades administratives que haurien de portar el cabal dels fons europeus als punts del continent on, en teoria, més els necessiten.

Aquesta és, almenys, la filosofia que hi ha darrere els fons de cohesió, que van néixer per escurçar la distància que separa les regions amb les rendes més baixes de les més desenvolupades de la UE.

Lògica estatal, no regional

La lògica dels fons de recuperació anti-Covid serà una altra. No són un mecanisme a set anys vista, sinó una mànega immediata concebuda per abocar milers de milions d'euros allà on més crema l'incendi de la crisi. I canvia la perspectiva. L'enfocament deixa de ser "regional", com els fons de cohesió, i puja un grau l'escala, fins a l'estatal.

La maquinària s'engega per rescatar Espanya i Itàlia, ajudar França (un graó per sota dels alemanys encara) i, de retruc, transferir diners a països menys castigats per la crisi però que, paradoxes del sistema comunitari, han sabut negociar, com és el cas de Polònia.

Sense "quota autonòmica"

Aquest enfocament estatal dona a La Moncloa la clau de la caixa dels diners que arribin de la UE. No hi haurà, en teoria, un repartiment de diners per "quota autonòmica", sinó per projectes concrets d'acord amb els criteris que fixi el govern espanyol. Si hi ha inversions que entrin en les competències autonòmiques, sí que es podrien transferir diners a les comunitats per executar-les.

Un exemple, entre molts d'altres, la rehabilitació d'habitatges amb criteris d'eficiència energètica. També es pot optar per fer consorcis amb empreses privades o bé convenis amb les comunitats. Ara bé, fonts de La Moncloa insisteixen que el repartiment buscarà cert equilibri territorial, però en cap cas seguirà fórmules o criteris establerts (pes en el PIB, població, impacte de la Covid), com si fos el finançament autonòmic.

En aquest sentit, el mateix reglament dels fons de recuperació estableix que els plans del govern espanyol hauran de "contribuir a reforçar la cohesió, tenint en compte disparitats locals, regionals i nacionals". A més, haurà d'informar a la Comissió Europea sobre com pensa coordinar-se amb les comunitats autònomes i els ajuntaments per evitar "duplicar" esforços.

Economia verda i digital

El fons de recuperació es finançarà per part dels estats membres, un salt mental estratosfèric per a molts dels socis europeus, que per compensar el gest han exigit garanties d'un bon ús dels diners, amb compromisos concrets i reformes econòmiques de fons. Però aquest concepte, el de "reformes estructurals", pot esdevenir un calaix de sastre on cadascú hi aboca el seu biaix ideològic, de manera que els líders europeus van optar, com sempre, pel camí del mig, i van buscar uns mínims comuns denominadors.

En aquest cas, l'economia verda i la transició digital, etiquetes abstractes que, sobre el paper, ningú discuteix. Almenys un 30% dels projectes sotmesos al vistiplau de Brussel·les hauran de tenir el segell verd. I el govern espanyol ja ha dit que veu l'aposta i la dobla, comprometent-se a destinar el 37% dels fons a projectes verds, i un 33% a transició digital.

Vigilància europea

La mànega dels diners tindrà supervisors europeus, amb el control de la clau de pas. D'entrada, la Comissió Europea avaluarà els projectes per donar llum verda a les transferències.

És un control que pot semblar tècnic a primer cop d'ull, però carregat d'un altíssim grau de discrecionalitat política. Perquè el text de l'acord europeu especifica que els plans d'inversió hauran d'anar acompanyats de compromisos concrets dels governs; no pas improvisats, sinó cenyits al que marquen les recomanacions econòmiques que cada any formula Brussel·les.

En el cas espanyol, les recomanacions del 2020 i, sobretot, del 2019 insisteixen en els llocs comuns de cada any: mercat laboral més flexible i mesures per "garantir la sostenibilitat" de les pensions, en la línia de reduir la despesa.

Brussel·les també demana més esforços per digitalitzar les escoles, reduir la disparitat de legislacions que regulen la vida econòmica (i aquí assenyala les comunitats autònomes), reforçar la gestió dels serveis d'ocupació o enllestir, d'una vegada per totes, les connexions en tren amb França i Portugal.

Els homes de negre, en "stand by"

L'abast de la crisi, fins i tot en comparació amb la del 2008-2014, ha deixat petjada tant a Brussel·les com a les principals capitals europees i també al Banc Central Europeu. La reacció ha sigut més ràpida i contundent que llavors, i el vent polític bufa en la direcció del "laissez faire". Sobretot, perquè seria difícil d'entendre repetir errors passats, apujar el llistó de l'exigència en plena pandèmia i enviar "homes de negre" a països amb l'economia en caiguda lliure.

Les regles exigeixen als estats complir les recomanacions en paral·lel a les transferències de fons, però el cert és que són prou genèriques per donar marge d'interpretació. Tot apunta que Brussel·les només demanarà uns mínims, començant per mantenir la filosofia de la reforma laboral del 2012, sense haver d'anar més enllà.

Ara bé, aquesta "treva" té dos condicionants. El primer, fonamentalment polític. Els autoanomenats "països frugals", encapçalats pels Països Baixos, van reservar-se la possibilitat de pitjar el botó d'emergència, un fre de mà per aturar la transferència de fons si els incompliments són flagrants.

I l'altre condicionant, més a llarg termini, és de calendari. La barra lliure té data de caducitat. Les regles sobre el dèficit i la vigilància estricta que les acompanyen s'han suspès, sí, però només de manera temporal. I escoltant uns i altres, el retorn a la contenció dels comptes públics ja té data: el 2022.