Com gestionar el suïcidi d'un alumne a l'institut: "Pensàvem que érem els únics"

"Malauradament, fa uns mesos, dins de l'institut vam haver de viure un intent de suïcidi, en una aula, mentre es feia classe. És una situació molt límit." Ho explica l'orientadora de l'Institut Domènec Perramon, d'Arenys de Munt, Georgina Lorencio.  

No són cap excepció. Més de la meitat dels instituts del país han registrat intents de suïcidi d'algun dels seus alumnes, segons una enquesta de l'Associació per a la Prevenció del Suïcidi i Atenció al Supervivent (APSAS). I en un de cada deu han perdut un alumne per suïcidi els últims cinc anys.

"Primer ens pensàvem que era una cosa puntual del nostre centre, que ens passava tot això només a nosaltres", diu Loida Perich, coordinadora pedagògica de l'Institut de Castellar del Vallès. "Sobretot detectem autolesions. Ha estat una situació totalment nova per a nosaltres".

Les conductes suïcides o autolítiques no les duu a terme un mateix perfil d'alumnat. "Moltes vegades ho rebo amb molta sorpresa, perquè sovint són alumnes que no diries mai que tenen un malestar psicològic darrere", descriu Míriam Farelo, coordinadora de 2n d'ESO del Domènec Perramon. "La primera reacció és l'impacte."

Desenes d'instituts es mouen des de fa uns anys en la participació en formacions i xerrades. I alguns han articulat protocols específics. Ara, el Departament d'Educació ha enviat les primeres guies sobre prevenció del suïcidi i com actuar en cas de mort. "Les estàvem esperant", diu Farelo.

Suïcidi als instituts, un tabú que encara pesa

TV3 s'ha posat en contacte amb instituts que han tingut una pèrdua per suïcidi els últims anys. Que els casos hagin estat molt recents, que hi hagués famílies que recriminessin al centre certes actuacions o el temor que la imatge de l'institut en pugui quedar tocada han estat algunes de les raons per declinar la participació, amb entrevista, en el reportatge.

El tabú encara pesa, fins i tot, en casos en què no hi ha hagut mort. La directora del Domènec Perramon, Anna Ros, ha decidit començar a fer activitats específiques per parlar de suïcidi a l'institut. Però abans de tirar-ho endavant ha convocat el consell escolar, amb professorat, famílies i alumnat, per tenir el consens de totes les parts.

"Hi ha gent que s'espanta", diu Ros. "A veure què faran, de què parlaran... La idea és poder-ho tractar perquè es vegi que passa, per què passa, i si mai es dona una situació, que es tinguin les eines."

No va dubtar a convocar el consell escolar després de l'intent de suïcidi que van viure a l'aula i de diverses autolesions detectades. "Tenim un alumne que ha manifestat que desitja desaparèixer d'aquest món. A 1r d'ESO... Són coses que dius, déu-n'hi-do, i cada vegada s'estan multiplicant més".

Parlar-ne a les aules

A Castellar del Vallès, una trentena de docents de diferents centres de la comarca participen en una formació. Fa tres setmanes, en un d'ells, van perdre una alumna per suïcidi. Els altres instituts presents en la sessió han registrat conductes suïcides o autolesions.

La formadora de l'associació APSAS, Glòria Iniesta, explica al professorat un cas que van rebre fa només uns mesos. Un professor de batxillerat havia escrit a l'entitat amb dubtes sobre què calia fer amb un alumne que feia passos decidits cap al suïcidi.

 "El mestre explicava que li havia escrit i que li deia que havia comprat unes pastilles", relata Iniesta. "Les tenia guardades sota el llit a l'espera del resultat de les notes. El que el lligava a la vida era, doncs, la primera avaluació; una vinculació molt fràgil".

Els dubtes que es repeteixen en la sessió giren al voltant de com actuar en casos així. "Hi ha preguntes estrella en relació amb les temptatives de suïcidi: si s'ha d'informar la família o no, si s'ha d'informar tot el claustre o no, què fer quan el jove torna d'un ingrés hospitalari...", explica Iniesta.

La clau, per ella, és parlar molt amb l'alumne que ha fet un intent de suïcidi. "Que tingui espais per poder decidir què vol explicar, a qui, de quina manera... Que senti que l'entorn educatiu és un espai segur."

Una de les primeres recomanacions és tenir molt clar qui del professorat serà la persona referent per centralitzar tota la informació de casos d'autolesions o conductes suïcides.

"En establir mecanismes de comunicació, i que cada vegada que passa tal cosa s'ha d'informar aquesta persona i aquesta altra, t'assegures que no se t'escapa res", explica Perich, de l'institut de Castellar. "També hem començat a tenir un registre dels casos que anem atenent."
 

Implicar tot l'alumnat

Una altra de les claus, assenyala Iniesta, és fer pedagogia entre tot l'alumnat perquè s'animin a explicar al docent referent si un company seu s'està autolesionant o si expressa idees de mort.

"Un dels treballs a fer molt interessant amb els joves dels instituts és que perdin la por a comunicar quan un company o una companya s'està fent autolesions i ho està plasmant a les xarxes socials. Hem de treballar amb la idea que les joves s'empoderin i que vegin que qui ho comunica és qui més està ajudant i no qui està traint."

Lorencio coincideix que parlar-ne ha ajudat els seus alumnes.

"Me n'alegro perquè els traiem un pes de sobre. El fet que de cop i volta surti als mitjans, que en parlem amb ells... Ho viuen amb un dolor profund molt alt, però quan ens sentim identificats amb l'altre, el relativitzem i se senten més compresos".