Com José Andrés podria estar canviant el curs de la guerra a Gaza

Durant sis mesos de guerra, Israel ha matat almenys 33.000 palestins, el 70% dones i criatures; ha desplaçat el 90% d'habitants de Gaza; ha provocat una epidèmia de fam fent servir el menjar com a arma de guerra; ha ignorat les ordres del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia perquè facilités l'entrada i distribució d'ajuda humanitària; ha vist com la relatora de l'ONU per Palestina l'acusava de cometre un "genocidi en directe"; ha obviat una resolució vinculant del Consell de Seguretat de l'ONU exigint un alto el foc immediat, i ha ignorat les peticions dels seus màxims aliats perquè afluixi el patiment a què sotmet els civils de Gaza.

Davant d'una llista com aquesta, qualsevol altre país amb un comportament semblant estaria probablement sotmès com a mínim a l'aïllament internacional, amb una pluja de sancions, embargament d'armes, i s'estaria convertint en un pària en l'escena global.

Res d'això li ha passat fins ara a Israel, que continua tenint el suport més o menys implícit dels EUA i bona part dels països europeus. És cert que és un suport que es va erosionant a mesura que la situació a Gaza és cada cop més clamorosa, però cap dels seus aliats ha pres encara cap acció materialment significativa per castigar Tel-Aviv.

La pregunta que molts es feien era: fins quan els països amics li mantindran aquest suport incondicional? Quantes línies vermelles pot traspassar Israel fins que Washington, Londres o Berlín es plantin de veritat?

Finalment, un punt d'inflexió?

La tolerància occidental semblava no tenir límits fins que aquest dimarts alguna cosa potser va canviar. Israel va matar set cooperants de World Central Kitchen (WCK) quan circulaven pel nord de Gaza.

Tres míssils van impactar contra els cotxes on viatjaven malgrat que anaven clarament logotipats i s'havien coordinat amb l'exèrcit jueu a l'hora de planificar el seu recorregut. Eren tres ciutadans britànics, una australiana, un polonès, un nord-americà i un palestí.

Un primer míssil va impactar en el vehicle que encapçalava el comboi i els supervivents van córrer a refugiar-se al següent vehicle, que també va ser atacat per un altre míssil un instant després. Un tercer vehicle que es va acostar a socórrer-los va rebre un altre impacte.

A l'hospital, els seus col·legues ensenyaven els seus passaports, conscients que set víctimes occidentals potser impressionarien més l'opinió pública global que els centenars de palestins que moren cada dia sota les bombes i bales israelianes.

I la intuïció dels col·legues dels morts potser va ser encertada. Poques hores després, una onada d'indignació recorria les capitals occidentals amb la sensació que aquell crim era la gota que havia fet vessar el got.

Ambaixadors israelians van haver d'anar a donar explicacions als ministeris d'Afers Estrangers i es van poder sentir repetides declaracions de condemna. Els EUA van apujar una mica més el to i fins i tot Biden va anunciar que trucaria a Netanyahu després de quasi un mes sense fer-ho.

Conscients de la reacció, el primer ministre israelià i el cap de l'Estat Major van sortir públicament a disculpar-se i a anunciar una investigació independent que no desperta gaire confiança entre els observadors veterans de la regió.

World Central Kitchen era una de les poquíssimes ONG que treballaven encara dins de Gaza. Arran de l'atac, s'ha vist forçada a suspendre totes les operacions i les seves 60 cuines deixaran d'alimentar desenes de milers de persones, just quan més falta feia. També ha quedat suspès l'incipient corredor marítim humanitari entre Gaza i Xipre, que també líderava WCK juntament amb l'ONG catalana Open Arms.

José Andrés fa la diferència?

Atacant l'ONG del xef asturianocatalà, Israel va tocar un nervi occidental que altres excessos a Gaza no havien aconseguit despertar. Aquí especulo, però no sé si la reacció global hauria estat la mateixa si els morts haguessin estat cooperants occidentals d'ONG més tradicionals com Metges sense Fronteres, Save the Children o de les mateixes Nacions Unides.

De fet, abans d'aquesta setmana, Israel ja havia matat 196 treballadors humanitaris a Gaza sense que gaires líders posessin el crit al cel. La diferència és que aquells eren tots locals mentre que els de dimarts eren occidentals i, sobretot, treballaven per una ONG molt especial amb un fundador amb un magnetisme, un poder i una autoritat moral molt especials: el xef asturianocatalà José Andrés.

Els orígens humils i la "conquesta d'Amèrica" d'un amant de la cuina

José Andrés va néixer a Mieres, Astúries, i amb cinc anys es va traslladar amb la seva família a Barcelona. De petit ja el fascinava la cuina i va acabar estudiant a l'Escola de Restauració i Hostaleria de la capital catalana.

Va perfeccionar els seus coneixements de xef a El Bulli de Ferran Adrià i altres restaurants fins que amb 21 anys se'n va anar a fer les Amèriques. I els Estats Units es demostrarien un país fet a mida per a ell, on el somni d'una persona d'origen humil però pencaire i emprenedora es pot complir i arribar a fer grans coses.

Va treballar en diversos restaurants de cuina espanyola de Nova York fins que es va traslladar a Washington, on ha viscut des de llavors. Està casat i té tres fills. A la capital nord-americana va deixar clar que tenia tan olfacte pels fogons com pels negocis.

Va començar portant el restaurant de tapes Jaleo i va ajudar els seus propietaris a obrir-ne més. Al cap dels anys, es va acabar convertint en copropietari del restaurant i actualment ja en té una quarantena a Washington, Nova York, Miami, Los Angeles o Chicago; la majoria de cuina espanyola però també mediterrània, llatinoamericana o de fusió.
 

La visió d'un vell amic comú de Washington

Andrés té un carisma, un talent, una energia i una ambició que el van acabar convertint en un "celebrity chef" tant als Estats Units com a Espanya, on era habitual veure'l en programes de cuina de televisió.

En comú amb Andrés, tinc un bon amic de Washington. És un reconegut músic català que el coneix des que va arribar a la capital nord-americana, quan tots dos encara no destacaven tant en els seus respectius camps i que han conservat i cultivat l'amistat des de llavors. Li demano que m'expliqui com és la persona de José Andrés entre els amics i em llança un parell d'idees.

"És una persona molt generosa --em diu. Compartim la passió pel Barça i quan l'anava a veure a casa seva, fos l'hora que fos, sempre et donava menjar. Per ell, és inconcebible no alimentar-te, no alimentar els altres, ho porta molt endins."

Aquest amic, que prefereix no dir el seu nom, recorda com el 2010 van anar plegats a la final de la Copa del Món de futbol a Sud-àfrica i el dia del partit, a les 10 del matí, estaven tots dos en una església als afores de Johannesburg fent una sopa gegant i centenars d'entrepans juntament amb una parroquiana per a 500 sense sostre.

Aquell viatge, per a Andrés, era de plaer, anava a veure la final Espanya-Països Baixos, però no va poder evitar cuinar ni que fos un matí per a una petita multitud que ho necessitava.

Uns mesos abans d'aquell mateix any, havia visitat Haití poc després que el país quedés arrasat per un terratrèmol. Allà, sense tenir experiència en gestió de crisis humanitàries, va decidir fundar l'ONG World Central Kitchen per portar aliments als damnificats de desastres naturals. I amb el temps, va acabar creant un concepte revolucionari de cooperació alimentària.

Una revolució en el concepte de cooperació

Bon coneixedor de la importància del menjar i, sobretot, d'un bon menjar, es va adonar que un dinar d'una mínima qualitat era un motiu d'alegria per a una gent que ho havia perdut tot. Per què en lloc de l'àpat enllaunat o plastificat tradicional que és el que es donava als supervivents d'huracans i terratrèmols no se'ls podia alimentar amb menjar de qualitat, local i cuinat segons els gustos locals?

I per què no es contractava ràpidament cuiners locals, distribuïdors locals, i es comprava la matèria primera als supermercats locals (quan segurament tots s'havien quedat sense feina o es trobaven en moltes dificultats)?

Ben aviat, WCK va començar a viatjar pel món. Allà on hi havia un episodi d'inundacions, terratrèmols o huracans, allà es plantaven una o diverses cuines de José Andrés amb una velocitat sorprenent. Gravant-se ell mateix sobre el terreny, el xef s'assegurava a través de les xarxes socials que els milions de seguidors n'estiguessin al corrent i seguissin contribuint amb donacions. Ell i els seus equips han estat a múltiples llocs dels Estats Units, a la República Dominicana, Nicaragua, Zàmbia, Perú, Cuba, Uganda, Cambodja, Líban, Turquia, Síria, Ucraïna, Israel o Gaza.

El gener del 2019, quan jo era corresponsal a Washington, recordo trobar-lo al mig de Washington donant menjar als funcionaris federals que portaven un mes sense cobrar perquè Donald Trump es negava a aprovar els pressupostos.

"Són gent que viuen al dia i que després de tants dies sense cobrar, no poden pagar la sanitat, l'educació o el supermercat. Què fem nosaltres? Doncs els donem un plat de bon menjar al dia", em va dir després de parlar amablement amb un beneficiari agraït i abans de fer-ho amb un senador demòcrata que s'havia acostat a saludar-lo.

Capacitat de reacció i contactes

Part de la clau de l'èxit del model WCK és la ràpida capacitat de reacció que tenen, l'agilitat dels seus equips i que, a diferència d'altres ONG o institucions governamentals d'emergència, són molt dinàmics, efectius i poc burocràtics.

I després hi ha l'"efecte José Andrés". El xef és una celebritat carismàtica, propera, molt popular i hàbil a les xarxes socials. Combina aquesta popularitat amb una agenda de contactes extraordinària que li obre moltíssimes portes i despatxos i que ha anat cultivant i expandint al llarg dels anys, sobretot entre les elits demòcrates dels EUA però ara també arreu del món.

Tothom el coneix, tothom li reconeix el talent i la seva bona obra i és difícil dir-li que no quan et demana alguna cosa. No en va, la revista Time l'ha col·locat dos cops com una de les 100 persones més influents del planeta i a casa seva dels afores de Washington acumula una llarga llista de premis i reconeixements internacionals.

A remolc sempre de les crisis i de l'actualitat, WCK va fer un salt qualitatiu quan es va bolcar, des del primer dia, a ajudar els ucraïnesos que patien els efectes de la invasió russa. Per primer cop, l'ONG es ficava en una guerra. Un dels seus voluntaris va morir en un bombardeig rus i dos anys després, l'ONG continua operant-hi en múltiples punts. En el meu últim viatge, al febrer, vaig veure els seus treballadors en tres ciutats ucraïneses.

Andrés, davant Israel i Gaza

Tan bon punt Hamas va assaltar el sud d'Israel, WCK s'hi va desplegar i va assistir milers de desplaçats israelians. Encara avui ho fa, sobretot amb els desplaçats del nord del país que han hagut de fugir dels bombardejos de Hezbollah.

Es va solidaritzar amb Israel de forma molt clara, i això li va permetre guanyar-se les seves simpaties i la confiança per obtenir el vistiplau israelià perquè tingués més marge d'acció dins de Gaza, on les agències de l'ONU treballaven amb moltíssimes restriccions i moltes ONG han hagut de deixar d'operar.

WCK fins i tot va ser capaç de convèncer l'exèrcit jueu perquè, en plena guerra, li permetés construir un moll al centre de Gaza amb runa d'edificis perquè hi atraquessin vaixells humanitaris provinents de Xipre. Era una operació a múltiples bandes on va implicar la UE i nombrosos països àrabs, a més d'Israel i Hamas.

Demostrava, per tant, no només capacitat logística en condicions molt difícils sinó també influència i diplomàcia en una regió molt difícil, plena de tensió, recels i susceptibilitats. Però com diu el seu amic músic, "Andrés és capaç de moure muntanyes quan se li fica una cosa al cap", i amb la seva dedicació, trucades i entusiasme va obrir una finestra d'esperança perquè més ajuda humanitària pogués entrar a Gaza.

Biden truca al xef i després a Netanyahu

Però tot es va aturar dimarts amb la mort dels set cooperants de l'ONG. El xef va reaccionar indignat denunciant que Israel havia matat els seus treballadors "sistemàticament, cotxe per cotxe". Va acusar el govern Netanyahu de fer servir la fam com a arma, li va exigir que deixés de matar civils i cooperants i va dir que el conflicte "sembla una guerra contra la mateixa humanitat, impossible de guanyar".

Una altra prova de la seva influència i accés a múltiples nivells de poder és que Andrés ha publicat aquest mateix dijous una columna al New York Times i al Yedioth Ahronoth, el diari de pagament de més tirada a Israel, titulat "Deixeu menjar a la gent" i on diu als israelians:

"Israel és millor que la manera com està duent a terme aquesta guerra. És millor que bloquejar aliments i medicaments als civils. És millor que matar els cooperants que coordinen els seus moviments amb l'exèrcit".

Dimecres, Joe Biden va trucar personalment a José Andrés per donar-li el condol i és fàcil imaginar que el xef no va perdre l'oportunitat per sumar-se a altres veus i pressionar el president nord-americà perquè faci alguna cosa més.

I 24 hores després, Biden ha tingut una tensa trucada amb Netanyahu on s'ha fet notar una pujada de to significativa en el nivell d'advertiment cap a Israel i li ha exigit un alto el foc. 

Per primera vegada, s'ha sentit el portaveu de seguretat de la Casa Blanca amenaçar Israel i condicionar el seu suport al compliment immediat d'unes demandes com ara un augment "espectacular" d'ajuda humanitària i més protecció per als civils i cooperants. Si Israel no canvia, els Estats Units diuen que es replantejaran la seva política cap al seu aliat. Li exigeixen mesures palpables i concretes "en dies i hores".

El portaveu de Biden no ha volgut dir si estan disposats a suspendre o a condicionar l'enviament d'armes a Israel, però aquest és un dilema que, des de dimarts, està guanyant de sobte molta força a les capitals occidentals i a l'ONU, on aquest divendres el Consell de Drets Humans a Ginebra ha d'aprovar una resolució no-vinculant demanant que s'aturin les exportacions d'armes a Israel per "risc de genocidi". Per no mencionar que Israel avui està força més aïllat que dilluns, quan encara no havia atacat l'ONG de José Andrés.

Hores més tard de la trucada Biden-Netanyahu, el govern israelià ha anunciat la reobertura temporal dels pasos d'Erez, al nord de la Franja de Gaza, i el de Kerem Shalom, al sud, per permetre l'entrada de més ajuda humanitària. També l'ús temporal del port israelià d'Ashdod, a 40 km al nord de Gaza, per rebre aquesta ajuda.

El cuiner que està canviant el conflicte?

Encara és d'hora per saber-ho, i de fet el portaveu de Netanyahu ha reiterat que continuaran la guerra i que Israel pot defensar-se sol, però la mort dels set cooperants potser sí que està marcant un punt d'inflexió en la crisi. Si més no, pel que fa al suport incondicional dels EUA al seu aliat i el desgast de la imatge israeliana a Occident. Un canvi en aquesta dimensió pot tenir conseqüències importants en l'evolució del conflicte.

És cert que veníem de moltes setmanes de pressió creixent sobre Israel, però, segurament, els esdeveniments no s'haurien succeït tan ràpidament aquests últims dies si Israel no hagués atacat aquesta ONG en particular i si el seu fundador no hagués estat un carismàtic cuiner asturianocatalà.