Com Judith Godrèche desperta un segon Me Too a França: "Em vaig trobar sent la seva nena-dona"
Altres actrius denuncien violacions i abusos per part de directors de cinema a la dècada dels noranta després que Godrèche hagi explicat detalls dels inicis de la seva carrera, amb 14 anys
França està vivint una segona fase del moviment MeToo. A rebuf del cas Depardieu, aquest febrer ha estat l'actriu Judith Godrèche qui ha denunciat per abusos sexuals dos directors de culte a França. i la seva acusació ha desencadenat una onada de noves denúncies d'actrius. Totes amb una característica comuna: eren menors d'edat quan van ser violades.
El que més sorprèn de l'entrevista que ha desencadenat la segona onada de denúncies són els arguments de culpabilitat que encara esgrimeix, avui, Judith Godrèche, després de donar a conèixer detalls dels inicis de la seva carrera cinematogràfica amb 14 anys.
Godrèche va ser una de les tantes actrius de Hollywood que van denunciar el 2017 Harvey Weinstein, en el seu cas per intent de violació. Després que el fiscal de Nova York l'entrevistés com a testimoni, li va demanar si la podria cridar a declarar durant el judici. Godrèche li va dir: "És millor que no ho faci perquè es tirarà un tret al peu. La meva presència desacreditarà el procés judicial." I quan ell li pregunta per què, ella explica el seu "pecat original": "Amb 14 anys estava amb un home de 40."
Culpable d'innocència, per començar
Part del públic francès, el de més edat, coneix la història de parella que va mantenir durant sis anys amb el director Benoît Jacquot. El relat de com van ser aquells anys de vida en comú, dels 15 fins als 21, quan el va deixar, s'aproximen a una història de terror, més que d'amor.
Però ella mateixa confessa que no és fins que ha tingut 51 anys que se n'ha despertat. Ha estat 30 anys negant el traumatisme interior que portava, negant-se'l a ella mateixa i també públicament. Per no voler viure com a víctima, sinó com a supervivent.
Això, malgrat haver fet un primer intent per explicar-se a ella mateixa i als francesos que la relació desigual i "sectària", segons paraules seves, que va viure amb Jacquot no era normal. Ho va fer en forma de novel·la de ficció plena de detalls reals, "Point de côté". El llibre va passar desapercebut i la premsa només s'interessava --explica a l'entrevista de France Inter-- per la seva etapa com a musa adolescent. "Jo volia sortir de la presó i m'hi tornaven a tancar", diu en un moment de l'entrevista.
I després d'aquell fracàs per reparar-se, va decidir deixar França i marxar a Hollywood.
Els mitjans, i de retruc la societat, culpables de normalitzar l'abús
Judith Godrèche no és el que consideraríem a casa nostra una estrella del cine, però tot cinèfil l'ha vist en alguna pel·lícula. A França, com a joveníssima musa de Benoît Jacquot i Jacques Doillon, en pel·lícules com "Les mendiants" (1988), "La fille de 15 ans" (1989), "Les desenchantées" (1990) i més tard ja a "Ridícul" (1996) o "Una història de bojos" (2002), sobre la vida d'un estudiant d'Erasmus a Barcelona.
En la darrera dècada ha fet pel·lícules a Hollywood, on viu. Té al currículum 44 llargmetratges cinematogràfics, una quinzena més de títols per televisió i almenys dos com a directora.
Una trajectòria sòlida i envejable d'una actriu que ara ha acusat la seva exparella Benoît Jacquot de violació contra una menor de 15 anys i que també ha posat denúncia contra l'amic de Jacquot, el també director Jacques Doillon.
Per què ara? Godrèche diu que ha tardat cinc anys a adonar-se que la història del llibre "El consentiment" (2020), de Vanessa Spinzora, era també la seva. "Mai em vaig sentir atreta per Benoît Jacquot, però em vaig trobar amb ell. I al seu llit. I sent la seva dona, la seva doneta." El seu objecte sexual? Li pregunta la periodista. "Això mateix". I com a objecte sexual que era i se sentia, va normalitzar que la seva parella la "cedís" al seu amic Doillon. Per fer-la protagonista de la pel·lícula "La fille de 15 ans", però també per abusar- ne.
El relat que Godrèche fa ara de la dècada dels 90 és el d'una adolescent subjugada per un home que li porta 26 anys, amb el rerefons d'uns pares separats i absents. Però també el d'un entorn, el del món cinematogràfic francès, que veia amb total normalitat aquella relació. "Hauria calgut un exèrcit d'adults per fer-me veure que allò que estava vivint no era normal. Jo mateixa defensava aquella relació. Jacquot m'havia obert les portes al món. Tothom el respectava i l'admirava."
Però el que va viure en realitat va ser una història de violència, tancament i control. "Res que s'assembli a una història d'amor", diu. Capítol a part en l'entrevista mereixen els episodis de sadisme sexual de què va ser objecte.
Quatre actrius més han denunciat Jacquot
La confessió de Godrèche ha portat cua i conseqüències, però no ha tingut l'efecte sacsejador que s'esperaria d'una història com aquesta. Almenys de moment. Quatre actrius que van sortir amb Jacquot també quan eren menors d'edat han presentat denúncies als jutjats contra ell. Són Julia Roy, Vahina Giocante, Isild Le Besco i Laurence Cordier, que han explicat històries molt similars d'abús sexual i de dominació.
En el cas de Jacques Doillon, de nou Islid Le Bresco i Ana Mougalis. Després ha estat Sarah Grappes que ha relatat un episodi d'abús del ja difunt Alain Corneau quan ella tenia 16 anys.
I el Col·lectiu 50/50, sorgit arran del Me Too a França, no para de rebre correus d'actrius però també tècniques, ajudants de producció o altres figures professionals del món del cinema a la seva bústia. La raó de ser d'aquesta associació no és recollir casos de Me Too, i per això les canalitza a associacions de defensa dels drets de les dones.
La figura de coordinador d'intimitat
50/50 vetlla perquè hi hagi més equitat al món del cine i Fanny de Casimaker, una de les fundadores, explica que va proposar fa un temps al sector que sigui obligatòria, durant el rodatge d'escenes de sexe, la figura de coordinador d'intimitat.
"Les actrius expliquen que això els donaria molta més llibertat en l'actuació durant els rodatges. Llibertat i protecció alhora. Però, en efecte, és per la banda de la direcció, la realització, la posada en escena i la producció que això s'encalla."
El rebuig de directors i directores a una figura que ja és habitual en molts rodatges del Regne Unit i els Estats Units encara és frontal a França, amb l'argument que atempta contra la llibertat artística.
La confessió de Jacquot que passa desapercebuda
El clic que finalment va fer despertar el malestar de Godrèche després de tants anys de silenci i "crisis d'identitat" va ser la sèrie documental del també director i psicoanalista Gérard Miller "Les ruses du désir" (2011). En català podríem traduir-ho com "Les astúcies del desig".
Benoît Jacquot és un dels entrevistats i relata sense pudor com ha estat la seva vida al costat d'actrius menors d'edat. En un moment donat, confessa impúdicament el que el cine li ha permès en la vida: fer "tràfic lícit de noies joves". Ningú es va escandalitzar d'aquelles confessions fa dotze anys, destaquen ara els articulistes a la premsa. Aquest 2024, finalment, sí.
Per cert, Gérard Miller, l'autor d'aquest documental, està acusat també de violació i abús sexual amb l'agreujant que hipnotitzava les víctimes a casa seva.
