Com pot ser que no estigueu al nostre costat? A Israel i a Palestina fan la mateixa pregunta
La incomprensió mútua és el fatídic destí de palestins i israelians, que curiosament m'han formulat la mateixa pregunta durant les tres setmanes que m'he passat a Israel i Palestina com enviat especial arran de la guerra de Gaza
El primer escenari d'aquest reportatge és literalment un escenari de teatre amb un pati de butaques vermelles davant, cortines als laterals i un entramat de focus al sostre.
No hi ha espectadors asseguts però a l'escena "s'hi representa l'obra més important que mai s'hagi fet aquí", ens assegura Aharon Feuerstein el director del Nissan Nativ acting studio, l'equivalent de l'Institut del Teatre de Jerusalem.
On abans hi havia futurs actors assajant ara hi ha un formigueig de voluntaris portant caixes d'ajuda pels damnificats de la invasió de Hamas, ja siguin supervivents o desplaçats. De fet, les cinc plantes de l'institut estan ocupades per voluntaris fent milers de tasques.
La societat civil israeliana ha deixat enrere la polarització que la dividia fa un mes, s'ha unit i s'ha bolcat en l'esforç de guerra amb una professionalitat i abast remarcables.
"Sota aquestes llums, hem representat Lorca, Shakespeare i tots els clàssic però l'actual és una obra per la supervivència; és molt tràgic de dir però estem lluitant per les nostre vides i per la supervivència del poble d'Israel, i mai m'hagués imaginat que podríem estar així".
Feuerstein es declara d'esquerres dins la política israeliana, del "camp de la pau", amb amics palestins i favorable a la solució dels dos estats. En part per això, està tan dolgut amb la resposta que ha vist del món, especialment amb l'onada de manifestacions pro-palestines a occident.
"No veiem que el món estigui al nostre costat després de la massacre del dia 7. On és el món, per què no reacciona? Ha vist tot el mal què ens han fet? Per què no esteu al nostre costat ni ens doneu la mà? Ens sentim traïts".
Arran de la brutalitat de l'atac del dia 7 i de com han circulat les imatges, molts israelians s'han fet seva la idea repetida pel govern que Hamas és exactament igual que Estat Islàmic i demanen a la resta del món que demostri la mateixa determinació amb les dues organitzacions.
També he escoltat molt sovint el convenciment explicitat pel president Isaac Herzog que tots, o gairebé tots, "els habitants de Gaza són Hamas, que els van votar, que tots els infants hi neixen adoctrinats i que si volguessin els podien haver fet fora del govern"; i que "ho hem intentat però ja no és possible viure més amb ells al costat".
El segon escenari
El segon escenari del reportatge és la plaça Al Manara de Ramallah, epicentre de la capital de Cisjordània i on cada divendres comencen les manifestacions contra l'ocupació israeliana. Hi ha tan laics com simpatitzants de Hamas però aquí la unitat també és aquests dies absoluta.
A tots se'ls menja la impotència per la destrucció brutal que viuen els seus germans de Gaza i la indignació perquè el món occidental no fa pràcticament res de pes per frenar l'estat jueu.
Un senyor gran que es diu Seghi Halid ens manifesta que "els bombardejos contra civils Gaza són molt cruels i estem perplexos del suport dels EUA i d'alguns governs europeus a Israel".
Els palestins volen recordar al món que la guerra actual a Gaza ha no sortit del no-res, és simplement la continuació d'un llarg conflicte que té una causa inequívoca: l'ocupació israeliana il·legal dels territoris palestins que s'agreuja cada any i sobretot des del 7 d'octubre amb uns colons radicals desfermats que maten i expulsen palestins de casa seva amb la complicitat de l'exèrcit. Aquí i aquí en podeu veure uns exemples dels quals hem estat testimonis.
"Volem que el món estigui al nostre costat perquè tenim el dret a defensar-nos. Portem 75 anys d'ocupació. On està la humanitat del món? Estem sota un règim d'ocupació i apartheid i no paren d'atacar-nos"
Qui se'n queixa és Aman Nafa, que té el seu marit activista des de fa un any en una presó israeliana.
"Si tens una població assetjada, humiliada, sense esperança durant 17 llarguíssims anys a Gaza, què esperes que facin? Com vols que reaccionin un dia que tenen l'oportunitat de tornar el cop", ens pregunta quan li recordem les atrocitats que Hamas va cometre al sud d'Israel contra civils el dia 7.
La resistència palestina, estan convençuts aquí, continuarà d'una forma o altra mentre continuï l'ocupació i si aconsegueixen erradicar del tot Hamas, al cap d'un temps sortirà "Hamas2".
Incomprensió mútua assegurada
Al llarg de tres setmanes d'enviat especial a Israel i Palestina per cobrir la guerra de Gaza, i després de parlar amb més d'un centenar de persones a banda i banda, m'ha sorprès el nivell extrem d'incomprensió mútua que es professen els dos camps, com n'estan d'allunyats i com s'ha arribat a deshumanitzar l'altra part.
Ni he trobat massa empatia entre els palestins per les víctimes civils de Hamas del dia 7 ni massa empatia entre els israelians per l'infern de la població de Gaza.
Una enquesta del 19 d'octubre rebel·la que el 82% d'israelians creu que el seu l'exèrcit ha de tenir poc o gens en compte el patiment dels civils a la franja alhora de derrotar Hamas.
Els israelians estan encara massa xocats i traumatitzats per percebre el dolor dels palestins de Gaza, i la majoria de mitjans de comunicació israelians dediquen ben poc espai a explicar en detall la situació humanitària dins de Gaza o la mort de famílies senceres sota els seus míssils.
Al mateix temps, els palestins estan tan farts i humiliats després de cinc dècades d'ocupació que els és molt difícil percebre el dolor que ara senten els seus veïns jueus. I els mitjans palestins tampoc s'han esforçat massa a explicar amb noms i cognoms les atrocitats de Hamas del dia 7.
Objectiu: esborrar Hamas del mapa. Però com?
Aquests dies de cobertura també he fet de forma recurrent una pregunta a molts israelians amb qui em topava: què vols que faci l'exèrcit a Gaza i com creus que pot acabar amb Hamas?
I la resposta era quasi sempre la mateixa: "confiem en l'exèrcit (no pas amb el govern Netanyahu), que faci el que cregui convenient però Hamas ha de deixar d'existir, no podrem viure mai més amb pau mentre aquests terroristes siguin a l'altre costat, quin país acceptaria una situació així?".
"Si cal donar la nostra vida per defensar el país, em van dir fora de càmera diversos soldats en una àrea de servei on descansaven i propera a Gaza, la donarem".
La majoria de la comunitat internacional creu que Israel té tot el dret a defensar-se i ha intentar derrotar Hamas. Entre els israelians, la unanimitat en aquest punt és absoluta per bé que ningú sap com fer-ho o què vol dir exactament "erradicar del tot les capacitats militars i de govern de Hamas".
Perquè pots estar mesos perseguint-los amb tancs i infanteria per la franja de Gaza però el combat cos a cos, carrer a carrer, túnel a túnel, "serà llarg i dur", com ha reconegut Netanyahu.
Segurament comportarà moltes baixes pròpies i entremig hi ha 230 ostatges que s'hauria d'evitar matar en el foc creuat. Quan de temps es pot estar lluitant en aquest entorn amb els suport incondicional de l'opinió pública i la màniga ampla dels aliats?
I si Israel aconsegueix "netejar" la meitat nord de la franja de milicians però molts aconsegueixen escapar-se a la meitat sud, barrejats amb dos milions de civils, què farà l'exèrcit? Entrar-hi també disparant a discreció? I llavors a on aniran els civils? De nou cap al nord on no quedarà cap edifici de peus?
Per no parlar que Hamas és molt més que una milícia islamista; és un moviment i un pseudoestat que està fortament implantat a Gaza i té àmplies quotes de popularitat a Cisjordània.
Pots "esborrar del mapa" uns quadres dirigents i molts milicians de l'organització islamista però "no pas una idea i el suport popular si les causes profundes que l'impulsen continuen inalterables", ens recordava Gershon Baskin a casa seva de Jerusalem.
Baskin és un respectat israelià que aquests dies està implicat amb les negociacions amb Hamas per mirar d'alliberar ostatges de Gaza i que coneix molt bé l'organització des que va participar en l'alliberament del soldat israelià Galid Shalid entre el 2006 i el 2011.
El futur de Gaza, i el d'Israel
Malgrat les advertències internacionals, l'exèrcit israelià ha llençat la gran ofensiva terrestre. No ha explicat quin és el pla pel dia després, un cop, se suposa, hagi "erradicat Hamas de la faç de la terra". I molts experts alerten que és tan important començar bé una guerra com tenir clar què faràs quan l'acabis.
El pla és ocupar i administrar Gaza durant anys? Deportar els palestins cap a Egipte? Estar-s'hi només uns mesos eliminant Hamas i marxar-ne després? Si és així, qui omplirà el buit de govern? Pensen instal·lar-hi de nou l'Autoritat Palestina que ja mana a Cisjordània i que està terriblement desprestigiada i molts veuen com a còmplice de l'ocupació?
Esperen que els estats àrabs es facin càrrec de les ruïnes de Franja amb una força multilateral? Que se'n faci càrrec Egipte? Que el territori passi sota administració de l'ONU i la factura la paguin les petromonarquies del golf Pèrsic? A hores d'ara, Israel no ha aclarit què pensa fer.
Un dia després d'haver visitat en solidaritat Israel Joe Biden va dir que un cop s'acabi la guerra "no es pot tornar a l'status quo anterior a la guerra", és a dir en una ocupació cada cop més dura, i que els palestins tenen dret a viure, va remarcar, "en un estat propi"
És una opinió tan compartida per la comunitat internacional com utòpica sembla ara d'aplicar si es té en compte la realitat a Cisjordània, el tarannà del govern d'extremadreta isrealià, de Hamas, l'endèmica timidesa nord-americana alhora de doblegar la voluntat de Tel Aviv i dècades de precedents en el conflicte.
Tres cites per acabar
Acabo aquesta cobertura i aquest llarg article amb tres cites. La primera és el títol d'un llibre del meu admirat company de secció i expert en el Pròxim Orient Joan Roura. Es deia "el complot dels instransigents, la pau impossible" i explicava en detall la conxorxa dels més radicals dels dos bàndols per fer fracassar les esperances de pau.
El llibre es va publicar el 1999, el títol continua plenament vigent amb l'agreujant que els radicals del 2023 ho són molt més i tenen més força que els del fa un quart de segle.
La segona cita me la va dir al seu ampli despatx de Ramallah el respectat metge i polític palestí Mustafà Bargouhti just el dia que Israel va ordenar el desplaçament forçat d'1.1 milions de palestins del nord cap al sud de Gaza:
"Quan acabi la guerra actual, tant palestins com israelians hauran perdut molt. Pensa que la violència només engendra violència."
I la tercera és de Gershon Baskin, el negociador d'ostatges israelià:
"La meva esperança és que aquesta crisi sigui almenys una gran toc d'atenció perquè acceptem la realitat que hi ha dos pobles que viuen en aquesta terra. Cadascun ha de tenir els mateixos drets i no podem continuar imposar-nos per sobre d'ells, menjant-nos la seva terra i ocupant-los".
"Aquesta és la meva esperança", continua Baskin. "Però potser no sigui la conclusió que en tregui el poble israelià de tot plegat. Em temo que molts pensin que mai podrem viure en pau amb els palestins. I aleshores no sé què farem. Els ocuparem per sempre?".