Com repartir les despeses d'una parella: fórmules per portar bé l'economia domèstica

Portar l'economia domèstica i repartir les despeses d'una parella d'una manera justa no sempre és fàcil.

Si hi ha dos sous que permeten arribar a final de mes, ¿on es posa el límit entre la independència econòmica i el projecte comú? Què passa quan hi ha molta diferència de sous? Hi ha despeses obligatòries i despeses opcionals, que potser un veu necessàries i l'altre no.

Cadascú haurà de buscar la fórmula que li funcioni millor, però poden ajudar les reflexions dels professionals.

"La manera justa és la que la parella decideixi, però amb un afegit: si en algun moment la relació va malament, que un no es penedeixi de res", alerta la doctora en finances Elisabet Ruiz Dotras.

L'advocada Anna Boza, especialitzada en dret de família, compara el divorci i la separació amb la fallida d'una empresa i corrobora la mateixa idea: "Avui estem a les bones, però no em diguis que soc un aprofitat quan ens barallem."

S'ha de parlar de diners

"Els diners no poden ser un tema tabú i cal parlar-ne amb claredat per evitar problemes posteriors", aconsella, d'entrada, Ruiz Dotras, professora dels Estudis d'Economia i Empresa de la UOC.

Cadascú té una relació amb els diners i dins d'una parella hi pot haver discrepàncies: potser un és molt estalviador i l'altre molt malgastador o també es podrien descriure com a garrepa i generós, segons els ulls que ho mirin.

"No és només compartir un pis", diu Anna Boza. Explica que, en dret civil, la definició jurídica del matrimoni "deixa clar que el vincle implica que les dues persones s'han de respectar i ajudar mútuament i actuar en l'interès de la família, amb els fills i els pares de tots dos inclosos".

Tenir un pressupost conjunt

El segon consell està molt relacionat amb l'anterior: hi ha d'haver un pressupost comú, que s'ha hagut de parlar i acordar. Encara que costi fer-ho, seria la millor eina per tenir unes finances saludables. Previsió i organització són claus.

Es poden tenir preferències diferents i caldrà buscar un equilibri. Un exemple que posa l'economista: "Potser un prefereix sortir més vegades a llocs més baratets i l'altre prefereix sortir poc però a llocs més bons, i s'haurà de fer un mig mig o un mes tu i l'altre jo."

El mateix s'aplica a l'escola dels fills, l'habitatge, les vacances, el cotxe, la rentadora o el que toqui, perquè pràcticament tot significarà diners.

Cal decidir conjuntament què es pot gastar i com i aquí entren els acords de parella.

La fórmula 50-30-20 i variacions

Una regla financera clàssica és la de destinar el 50% dels ingressos a despeses obligatòries (menjar i lloguer o hipoteca), un 30% a despeses opcionals que milloren la qualitat de vida (gimnàs, cinema o vacances) i un 20% a l'estalvi.

Sovint no és una fórmula realista, perquè el cost de l'habitatge és molt alt i no s'equipara als salaris, i llavors toca reduir l'oci acostant-se cap al 80-20. Quan demanes una hipoteca, el banc calcula que només s'emporti una tercera part del salari, per estalviar-se problemes.

Primer, l'estalvi

"Quan entren els ingressos de la nòmina, el primer que s'ha de fer és separar l'estalvi i sobreviure amb el que ens queda i no al revés", concreta Ruiz Dotras, que veu que "a vegades costa molt prendre consciència del que no ens podem permetre".

Els professionals insisteixen que, per poder-se jubilar amb tranquil·litat, cadascú ha de poder estalviar entre un 10% i un 20%, revisant i reduint les despeses. Com a norma: quan es dubta a l'hora de treure o retallar una despesa vol dir que és prescindible.

Dins de l'estalvi, es pot destinar un 10% a imprevistos (la rentadora o el cotxe que s'espatlla), que a vegades són greus, com quedar-se sense feina de cop. L'altre 10% seria per a estalvi a més llarg termini.

Els bancs calculen que cal tenir un coixí que permeti pagar entre tres i sis mesos de les despeses imprescindibles.

Divisió proporcional o meitat i meitat

En general, hi ha més partidaris de fer un repartiment de les despeses proporcional als ingressos i "això serveix quan estàs casat, mentre les coses funcionen, i també si t'has de divorciar, perquè les càrregues familiars van en proporció dels guanys que tingui cadascú", diu l'advocada Anna Boza.

"Si un guanya 3.000 euros i l'altre 1.000, el més just seria fer un 70-30. El que guanya més dona diners a l'altre en funció de les necessitats que tingui i no perquè en tregui un benefici", afegeix.

L'economista Elisabet Ruiz Dotras incideix en el punt de partida: "La justícia ha de partir de la capacitat d'estalvi, que ha de ser semblant en percentatge, i després, amb els diners que quedin, decidir."

Per la seva experiència, el que guanya més no sempre vol posar més: "Dependrà de l'estil de vida, de fins on vol compartir amb la parella i de la personalitat de cadascú. Potser és garrepa, però és bo saber-ho, com una cosa més de totes les que té la teva parella."

Quan les nòmines són molt diferents, hi ha una dificultat afegida.

Separació de béns

A Catalunya, tenim el règim de separació de béns i és una cosa que ja tenim molt apresa, però a Espanya "es veu més aviat com un greuge i una cosa de desconfiança entre la parella", apunta Anna Boza.

Quan hi ha règim de guanys, tot el patrimoni que s'aconsegueixi mentre duri el matrimoni passa a ser de les dues persones a parts iguals.

Tot és defensable i sempre es pot deixar un acord per escrit, revisable, que evitarà malentesos, arribat el cas.

Tres comptes o més

Les parelles catalanes troben normal que cadascú tingui un compte on li ingressen la nòmina i que després hi hagi un compte comú per a les despeses comunes. Això permet disposar dels teus diners i també actuar d'una manera justa en el projecte comú.

El coach financer Xabier Santesteban planteja una altra possibilitat: "Es posen tots els diners junts i per a les despeses pròpies es pot separar un sou per a cadascú." Ell defensa que ajuntar-ho ajuda a arribar a acords i que "si vols fer un regal a la parella, per exemple, no vegi quants diners ha costat", una autonomia que, "si algú ho prefereix, pot ser en un sobre amb efectiu i no necessàriament un compte".

"Els comptes separats eviten discussions quan els dos membres de la parella tenen una manera de gastar molt diferent", alerta Ruiz Dotras.

Pel que fa a l'estalvi, és recomanable tenir-ho en un compte a banda, per evitar temptacions i que estigui més controlat. Es pot fer junts o separats, sempre que quedi clar.

També cal plantejar-se si controlar tants comptes és útil, a més de les comissions que puguin implicar. Algunes apps dels bancs permeten integrar-ne d'altres entitats, cosa que ho pot fer més fàcil.

El temps es paga

Quan hi ha fills, encara hi ha més dones que homes que renuncien a la seva carrera professional i "això afecta l'economia perquè renuncies als teus ingressos i impacta en la teva jubilació", alerta Ruiz Dotras. "Moltes se'n penedeixen perquè s'empobreixen", segons l'advocada de dret de família.

"Com a dona, has de recordar que, al final, et jubiles tu com a persona i no la parella, que pot continuar junta o no", recorda l'economista.

Si la família decideix que un dels dos destini un temps a tenir cura dels fills o dels pares, l'altre també s'hi ha de sentir implicat. "No pot ser que es continuïn pagant les despeses com abans i ho haurà de compensar el que continua a la feina."

És diferent si la decisió de treballar menys s'ha pres unilateralment i voluntàriament. Això no hauria d'afectar el repartiment de les despeses pactat.

Viure a casa de l'altre

Si la parella comparteix un pis de lloguer, les despeses es poden repartir, però la situació canvia quan viuen en un pis que ha comprat un dels dos. "No pots ajudar a pagar una hipoteca d'un pis que sempre serà de l'altre, no li pots pagar tu la inversió", coincideixen els experts.

L'advocada posa un exemple amb números: "No pot ser que paguis cada mes 1.000 euros, com si fos una mena de lloguer, i que després us separeu i l'altre recuperi els 120.000 euros que tu has posat en deu anys, mentre t'has quedat sense estalvis."

Una fórmula possible és que assumeixi la hipoteca el que té l'immoble a nom seu i que l'altre pagui els subministraments, per exemple.

Els fills de parelles anteriors

Quan la parella té fills d'una relació anterior, hi ha un compromís econòmic contret que cal respectar. Al final, la nova parella també pot tenir un vincle emocional més o menys estret amb les criatures i "pot decidir si vol o no col·laborar en les despeses, quan estan junts, però la responsabilitat no és seva", assenyala l'experta en finances.

El que és més complicat és que un pare assumeixi, per exemple, pagar una escola privada per als dos fills del primer matrimoni i que els diners no li arribin per fer el mateix si arriba una bessonada del segon matrimoni. "Si pagaves 800 euros pel primer fill i passes a tenir-ne un altre, has de demanar una modificació de mesures al jutge, que, al final, valorarà que hi hagi coherència", explica l'advocada.

Quan s'ha de revisar el pressupost

Una revisió anual sempre és aconsellable, perquè puja el cost de la vida i perquè poden canviar les despeses, sobretot en funció de l'edat dels fills. A l'inici d'una relació, s'haurà de fer més sovint, per anar veient si ens hem desviat o no dels objectius fixats i els diners que queden.

Per fer-ho, les apps dels bancs i la tecnologia donen molta informació de com es distribueix la despesa, sense necessitat de passar els comptes al detall.

Xabier Santesteban defensa el que ell anomena "el dia dels diners", que pot ser un cop al mes o, si cal, a la setmana. "Es tracta de parlar del que volem i veure si ho podem afrontar i com, sigui un viatge, l'escola on aniran els fills o el cotxe que podem tenir. És una manera de parlar del futur i posar coses en comú, i això uneix", assegura.

No amagar diners a la parella

"Normalment, les crisis no venen tant dels diners com de l'engany, quan un s'assabenta que l'altre tenia un compte a banda i no l'hi havia dit, per exemple, o quan no saps quins guanys hi ha", diu Anna Boza.

"Amagar coses crea malestar i, al final, hi ha d'haver la màxima confiança", resumeix.

L'ajuda dels mediadors

En casos més difícils, es poden negociar les solucions amb la intervenció d'un mediador, un tercer neutral que ajuda la parella a prendre decisions de comú acord.

"Com a professional de la gestió de conflictes, el nostre paper permet desbloquejar la situació i entrar en com se senten les persones", explica Josep Fité, que treballa al Centre de Mediació de Catalunya, del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica.

A més, com apunta la mediadora Sandra Martí, "els acords d'economia domèstica es recullen en una acta final que, en les parelles sense fills, es pot traslladar al notari i elevar-ho a escriptura pública, un document que serviria com un acord de divorci". Quan hi ha fills, és imprescindible la intervenció d'un jutge, en cas de divorci.