Com saber si el teu fill està preparat per quedar-se sol a casa o anar sol pel carrer

Els ocells han d'aprendre a saltar del niu i volar. I també ho han de fer els nostres fills. Com podem saber quan estan preparats per deixar-los sols a casa, o anar a sols a l'escola, a les activitats extraescolars o a comprar el pa? L'edat dependrà de cada infant i cada família, perquè l'edat cronològica no es correspon amb la madurativa i estem parlant d'un procés gradual i de maduresa, únic per a cada menor. Ara bé, els 12 anys, coincidint amb el pas de la primària a la secundària, solen ser una edat en què es pot fer el pas. 

"És un moment clau perquè comença l'institut i, a partir d'aquí, els hem de deixar anar una mica", remarca Sara Tarrés, psicològa infantil i membre del grup de treball en Intel·ligència emocional del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

La consultora familiar Teresa Cataldo assegura que als nens "els preparem nosaltres". Recomana començar a 6è i anar-ho fent a poc a poc per evitar que el salt a l'institut sigui sobtat. "És important treballar-ho, perquè molts nens simplement s'hi troben de cop i pot ser bastant difícil per a ells", afirma. 

Ja des dels 9 o 10 anys, afegeixen totes dues, es poden fer "petites proves", com deixar-los sols una estona per anar a comprar el pa o baixar la brossa, o que facin ells mateixos aquests encàrrecs.

El temps s'ha d'anar allargant de forma progressiva. Si veiem que, quan tornem, el nostre fill està tranquil, és senyal que està preparat. "N'hi ha que amb 10 anys són molt madurs, i altres amb 13 no ho són gens, o amb 15 tenen por de quedar-se sols", explica Tarrés. "Dependrà de molts factors, un dels quals és si la família és més sobreprotectora o menys", apunta. 
 

Senyals per saber si està preparat per quedar-se sol 

Hi ha pistes que ens permeten saber si l'infant està preparat per anar sol a l'escola o quedar-se una estona a casa sense un adult.

Que ell mateix et demani fer-ho pot ser bastant indicatiu que està preparat. "Si t'ho demanen, ho has de fer, potser tu com a adult tens vertigen, però el que has de pactar un procés", explica Cataldo, que també és educadora social. 

Lògicament, com a tutors ens hem de preguntar quina edat té i de quina hora i entorn estem parlant. "No és el mateix un poble on no hi ha tant trànsit, on potser podrem deixar-los anar més aviat, que una ciutat", subratlla Tarrés. 

També hem de ser conscients de si és un persona de tarannà més belluguet o despistat o si té més o menys tendència a seguir les normes. "Hem de conèixer els nostres fills", observa. 

Hem de fixar-nos en si assumeix responsabilitats, com l'autocura: si es fa responsable de les seves coses, segueix els horaris i pautes que determina la rutina diària, si al matí s'arregla per anar cap a l'escola, es prepara l'esmorzar o afaga la bossa d'esport per a l'activitat extraescolar, per exemple. 

Tot aquest camí no es fa d'un dia per l'altre, sinó que hi ha una preparació. Tarrés aconsella fer-ho de forma gradual: 

"Si ens diu que vol anar sol a l'escola, fem-li confiança. Podem deixar que vagi endavant ell i nosaltres ho seguim des de darrere, no per fer de detectius, sinó pactant-ho prèviament. I acordem que ho fem així durant un temps i, així, podrà anar-hi sense l'acompanyament quan estigui preparat."

Potser t'ho planteja quan fa 4t. Aleshores pots pactar quedar-te a l'última cantonada i que faci sol l'últim tros. "També és important avisar l'escola", comenta Cataldo, per evitar que algú es pensi que hi ha un problema i acabi transmetent por a l'alumne. 

Una opció que és fàcil de veure pel carrer es fer petites colles. S'ajunten un grup d'alumnes que es troben pel camí i, d'aquesta manera, van acompanyats, encara que no sigui per un adult, i això dona seguretat a grans i petits. 

És important conèixer la ruta que se seguirà, i són útils iniciatives com els camins escolars, que ofereixen itineraris a peu segurs per als estudiants. 

Hi ha la temptació de pensar que, donant-los un mòbil, ja tenim el problema solucionat. Cataldo és contrària que en tinguin mentre fan primària. I Tarrés hi veu una arma de doble tall:

"El mòbil tampoc et garanteix que estigui segur del tot. D'acord que, en situacions de perill, et pot trucar, però depèn de l'edat i la capacitat resolutiva de l'infant. Hi haurà nens que, davant d'un imprevist, s'espantaran i no seran capaços de trucar-te."

Per això els hem d'entrenar. Fer-los preguntes com "En cas que et passi alguna cosa, on et dirigiràs? Què més pots fer, a banda de trucar? Sempre hem de preveure un pla B, que pot ser demanar ajuda a una botiga de confiança, a una altra persona gran", exposa la psicòloga infantil. 

També a casa hem de deixar clares les normes de seguretat, des de no obrir la porta a desconeguts, a no fer servir els fogons si encara no en saben o deixar en algun lloc visible una llista dels telèfons dels adults responsables. 

Com fomentar l'autonomia des que són petits

Hem de tenir clar que l'autonomia s'ha d'anar fomentant i aprenent des de ben petits. "Els hi hem d'anar habituant. Des que tenen 2 anys ja es pot anar entrenant l'autonomia, que vagin fent petits coses per si mateixos", explica Tarrés, autora del blog "Mamá psicóloga infantil" i del llibre "Les meves emocions al descobert".

Péixer una criatura de 3 anys és una mala idea. "S'embrutaran i no ho faran tan perfecte com ens agradaria, però és així com se n'aprèn. Els hem de preparar per la vida, perquè arribarà un dia que s'hauran de preparar el dinar sols", adverteix. I així es pot arribar a un llar en què escalfem la llet del matí a adolescents de 13 o 14 anys que s'ho troben tot fet. 

Potser entre setmana els temps ens colla, però el cap de setmana s'ha de donar marge per practicar habilitats com endreçar l'habitació (facilitant sempre espais per guardar-hi les coses) o practicar la cuina. "És una forma estupenda de treballar l'autoestima", coment Cataldo. "I mai no és tard" per començar-ho a fer, diu: 

"Potser la família haurà de menjar croquetes cremades o arròs passat, però, sense això, no arribàras a fer un plat increïble. I quan els surt, a l'adolescència no hi ha res que els doni la mateixa sensació a aquesta edat."

Sense que ells se n'adonin, hem d'anar fent proves, com ara que s'escalfin ells el menjar. Així aniran descobrint les dificultats que es poden trobar quan estiguin sols i també es repartirà la càrrega de les tasques de la llar, una qüestió de "justícia familiar", destaca la consultora. 

El perill de la sobreprotecció dels infants

Per fer aquest passos cal que la criatura hagi madurat, però també que els pares li donin la confiança necessària. De vegades a qui li costa més fer el pas és a l'adult. 

Els professionals, diu Tarrés, han constatat que hi ha més sobreprotecció que anys enrere: 

"Hi ha pors, un 'no fos cas que es fes mal', però també sentiments de culpabilitat, de ser un bon o un mal pare, d'assumir que la nostra tasca com a pares és fer-los-hi tot. I això no és preparar-los per la vida." 

Cada pare o mare porten la seva pròpia motxilla i pot haver-hi multitud de circumstàncies que justifiquin que aquella família estigui més o menys a sobre l'infant. "Hem passat d'un model més autoritari i deixar-los més sols, a un de pares que sobreprotegim en excés per mil factors. Potser perquè arribem a la maternitat molt tard i aquests fills es converteixen en tresors i hi ha por que els hi passi res", indica la psicòloga infantil. 

També a les xarxes socials es transmet el missatge que hem de ser pares i mares excel·lents "i això ho confonem amb estar tot el dia pendents de què els hi passa, als fills. Acabem vivint més la seva vida que la nostra", assenyala Tarrés.

Hi ha comportaments que denoten aquesta sobreprotecció: "Demanar per whatsapp quin deures tenen o, fins i tot, fer-los-hi". Si caiem en aquest error, el missatge que els estem donant és que necessiten els pares per fer les coses. Sense ser-ne conscients, perjudiquem aquests infants, indica la psicòloga:

"Els desprotegim, perquè impedim que adquireixin habilitats. I veiem nens cada cop menys autònoms, més porucs, menys responsables." 

L'error "forma part de la vida" i "l'hem de veure com un pas dins de l'aprenentatge", destaca. No tot seran plaers, i el malestar que pot provocar la soledat d'estar a casa s'ha d'afrontar, i només es pot de fer des de la pràctica, amb l'acompanyament progressiu.

Anar de colònies és una bona oportunitat per posar-ho en pràctica i una de les primeres proves de foc. Hi ha infants que no hi han anat mai a primària, no per motius econòmics, sinó pels recels de la família, per la por dels pares a deixar-los a càrrec d'una tercera persona i perquè necessiten estar sempre supervisant ells els fills. I aquesta por es contagia en els fills. 

La sobreprotecció és un dels problemes que més sovint es troba Teresa Cataldo a la consulta. En els casos més extrems, els menors acaben sent dèspotes que abusen dels pares. Tampoc és una manera d'aconseguir retenir-los en una edat en què el que toca és que s'allunyin dels pares:

"Sobreprotegir el teu fill no farà que el tinguis més temps a la faldilla, perquè se sentirà ofegat i voldrà estar més lluny."

També pot donar-se l'efecte contrari. "Les persones que al llarg de la seva vida han estat molt acompanyades, en el moment que haurien de fer el pas per volar, tenen por. I acaben no marxant de casa els pares, es queden allà", pronostica Tarrés. 
 

Adolescents que es queden uns quants dies sols a casa

A mesura que es facin grans, el tema ja no serà quedar-se una estona sol a casa, sinó uns dies.

En aquest cas, cada família ha d'acordar unes pautes. "Hem de pactar amb cada jove o adolescent què és el que esperem d'ell", perquè sàpiga com volem trobar-nos la casa a la tornada, afirma Tarrés. És una edat en què parlem gairebé de tu a tu amb els fills. "Cada família tindrà les seves normes, unes seran més estrictes i les altres, més flexibles" però sempre "hem de partir d'uns mínims". 

Ha de quedar clar que és la confiança en el que està en joc. "De la mateixa manera que te l'ofereixo, la puc perdre", s'ha d'avisar. 

Hem d'establir unes comunicacions diàries, fer-los saber on estarem localitzables... "No és un 'et deixo sol 10 dies i adeu', sinó que hem de ser-hi presents encara que no hi siguem físicament", assegura Tarrés. "Han de saber que són importants per nosaltres, malgrat que tinguin 19 anys. I en tindran 30 i seguiran sent importants", afegeix. 

Durant l'adolescència, pel propi procés maduratiu del cervell, hi haurà aspectes dels hàbits i la rutina que trontollaran. És normal i els progenitors el que han de fer és "continuar-hi insistint, per més que ho haguem treballat a la infància, amb més paciència i sabent que hem de ser flexibles per aquest procés maduratiu", indica Tarrés.

Treballar la comunicació és fonamental, afegeix Catalado, que defensa que cal predicar amb l'exemple i explicar als fills per què hem arribat més tard del previst, igual que esperem que ells ho facin amb nosaltres, encara que "ho veuran com un control, sigui o no control". 

S'ha de buscar un equilibri entre l'autonomia i els límits. Potser ens demanaran tornar tard un dia que, per edat, ho poden fer, però considerem que no seria convenient perquè han de descansar. 

Els adolescents no ens voldran ni veure quan estiguin amb altres adolescents, però "ens necessiten, i molt" perquè estan entre dues aigües, diu la psicòloga infantil. Han d'anar deixant l'aferrament que tenien amb els tutors durant la infància, encara que, si cultivem una bona relació, el vincle hi serà. "Ells han d'acabar volant. I, un dia, has de tallar el fil de l'estel, però ja tornaran. Si hem fet una bona feina, tornaran", conclou Tarrés.