Com serà la causa del procés a Europa? Respon Josep Casadevall, exvicepresident del TEDH

Ja són dos els presos del procés que poden portar la causa a la justícia europea: Jordi Turull i Josep Rull. El motiu és que el Constitucional ha rebutjat els seus recursos d'empara. En tots dos casos per majoria de set a dos. Set magistrats a favor però dos en contra. La causa arribarà a Estrasburg sense la unanimitat a l'últim tribunal espanyol. I aquests casos són els que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) es mira amb més atenció.

D'això en sap molt Josep Casadevall. Aquest jutge andorrà ha vist més de dos mil casos a Estrasburg. Va treballar al TEDH 19 anys. I en va arribar a ser vicepresident del 2011 al 2015. Des de la seva àmplia experiència, té molt clara una cosa: "Hi ha elements perquè el TEDH valori els recursos dels presos i els jutgi." Una afirmació destacable, si tenim en compte que Estrasburg només acaba dictant sentència d'un 5% dels 50.000 recursos, de mitjana, que es presenten cada any.

Per què té tan clar que els recursos dels presos tindran recorregut al TEDH?

El cas no es minimitzarà. L'afer d'aquests condemnats catalans ha estat molt mediatitzat. Qui més qui menys avui tothom sap què és Catalunya i on és. No serà el cas del segle a Estrasburg. Però, al meu entendre, passarà els primers filtres i arribarà a judici. Crec que serà així pels greuges que es denunciaran i per les persones suposadament perjudicades.

Un cop passats aquests primers filtres, què passa?

Si es considera que la demanda té substància i una certa entitat, llavors ja es comunica al govern demandat. En aquest cas, s'enviaria còpia al govern espanyol i li donarien cinc setmanes perquè contestés. En funció d'aquesta resposta, encara es podria declarar la demanda inadmissible. Si segueix, es demana rèplica a la part demandant. S'obre un debat. I si el cas prospera, llavors ja entraria a la via del judici en una sala amb set jutges, entre els quals sempre n'hi ha un del país demandat, i dos magistrats suplents.

Per què sempre hi participa un jutge del país demandat, en aquest cas, un jutge espanyol?

Aquest jutge està en millor posició que els altres per explicar com funciona el dret intern i el sistema judicial del país demandat. Però a l'hora de votar, vota de forma lliure i independent, com els altres jutges. Hi és allà com a jutge, no com a advocat de l'Estat. A la pràctica, veus moltes vegades que el jutge nacional acaba votant a favor de condemnar l'estat. Jo ho vaig fer amb Andorra quan n'era el jutge.

I aquests jutges, què és el que examinen exactament?

En una primera visió, es mira què ha passat en el dret intern, per quins delictes han estat condemnats, els motius... Però després hi ha la segona visió, quan el dret intern se'l miren des de l'òptica del Conveni Europeu dels Drets Humans.

Per tant, no diran si són culpables o no? Si hi ha hagut sedició o no?

Miraran si s'ha vulnerat o no algun article del Conveni Europeu dels Drets Humans. Per exemple, hi ha l'article 7 que parla de la previsibilitat legal. És a dir, que la llei penal ha de ser clara, previsible, entenedora. Es coneix com la qualitat de la llei. Imagini que a una persona se l'ha condemnada per un delicte i que la tipificació d'aquest delicte és dubtosa, que els fets són difícils de lligar amb la figura jurídica que es pretén castigar. Doncs aquí hi pot haver un problema. És aquí on el tribunal farà una anàlisi. En aquest cas que li comento seria des del punt de vista de l'article 7 del Conveni Europeu. Si s'ha vulnerat o no.

I quins drets es podrien haver vulnerat, d'acord al Conveni Europeu?

Haurem d'esperar que les defenses presentin els recursos. En tot cas, si repassem el Conveni Europeu, l'article 5 parla de la llibertat individual. Per què estan privats de llibertat i en quines condicions. El 6 planteja si han tingut un judici equitatiu, si el tribunal era competent i imparcial. El 7, ja ho hem explicat abans, explica la previsibilitat legal. El 8, la vida familiar. El 9, la llibertat ideològica. El 10, la llibertat d'expressió. L'11, la llibertat de reunió i de sindicació. Per tant, d'arguments a plantejar, a priori, n'hi ha.

I un cop es dicta sentència, si hi ha condemna de l'Estat i es considera que s'han vulnerat drets fonamentals, què passa?

Si la sentència és condemnatòria, els magistrats diran a l'Estat: prengui les disposicions que consideri necessàries perquè això no torni a passar. I això que vol dir? Doncs poden ser indemnitzacions. O canvis legislatius. Com a conseqüència de sentències del TEDH s'han modificat lleis a tots països. Per exemple, lleis en matèria de llibertats sexuals. Es tracta d'esmenar, reparar la vulneració i que no torni a passar.

I en el cas de sentència condemnatòria, aquesta reparació podria passar perquè el TEDH digués a l'estat espanyol que els presos independentistes han de sortir de la presó?

Sí, podria, però depèn de diverses coses. Primer, que es trobi una violació de l'article 5 del Conveni Europeu. És a dir, que es constati que aquesta gent està detinguda amb vulneració d'alguns dels supòsits que preveu l'article 5. Si fos així i en el moment que sortís la sentència encara són a la presó, hi ha precedents en què el TEDH ha dit, en la part dispositiva de sentència, això: com que no hi ha mesures alternatives, l'única solució per reparar la situació de violació de privació de llibertat de les persones és que les alliberin. Em venen al cap tres casos, un d'espanyol. El cas d'Inés del Río Prada contra l'estat espanyol. Va donar pas a la famosa sentència contra la doctrina Parot.

Però de quant de temps estem parlant perquè hi hagi sentència al TEDH?

Abans, el TEDH resolia les demandes per ordre d'arribada. Però des de fa uns 10 anys, s'han fixat uns criteris de priorització en funció de diverses circumstàncies. Per exemple, la gravetat del cas. Si hi ha risc que es vulneri l'article 2 del Conveni Europeu, el dret a la vida, la demanda passa al davant d'altres. També si afecta persones que estiguin en situació de detenció. En aquest sentit, els recursos dels presos independentistes pujarien en aquest criteri de tractament per prioritat.

I de quant temps estaríem parlant, llavors?

Cada país és diferent, perquè tot depèn del nombre de demandes que acumuli. Però jo havia vist casos contra Espanya resolts en 18 mesos. Això seria molt ràpid. Veure casos que s'allargaven dos anys, dos anys i mig, era molt corrent.