Com seria l'adhesió d'Ucraïna a la Unió Europea: condicions i entrebancs d'un camí llarg

La guerra a Ucraïna ha precipitat les aspiracions de Kíiv d'entrar a la Unió Europea. I, com un efecte dominó, també les de Geòrgia i Moldàvia. Però qualsevol procés d'adhesió es vol allunyat, justament, de la precipitació. Calen, de mitjana, entre 15 mesos i un any i mig com a mínim. I calen tres condicions prèvies, que són tres voluntats proactives: la del país sol·licitant, la de la Comissió Europea i la del Consell Europeu.

Dimarts passat, en una sessió extraordinària al Parlament Europeu, els tres actors protagonistes d'aquesta equació van posar el termòmetre a cadascun dels factors:

Volodímir Zelenski, president d'Ucraïna: "Ara estem lluitant per la nostra supervivència, i aquesta és la nostra màxima motivació, però també estem lluitant per ser membres de ple dret de la Unió Europea".

Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea: "N'estic convençuda: ningú en aquest hemicicle pot dubtar que una gent que s'alça amb tant de coratge pels nostres valors europeus pertany a la nostra família europea".

Charles Michel, president del Consell Europeu: "De ben segur que sabem que aquesta és una qüestió difícil, perquè té a veure amb l'ampliació, i tots sabem que al si de la Unió Europea hi ha opinions diferents".

Ningú diu que no i aquest és el primer pas per fer efectiva l'ampliació de la UE cap a Ucraïna. Però hi ha altres esculls plantejats en el procés d'ampliació de la UE.

Condicions per ser estat membre de la Unió Europea

D'entrada, respectar els valors recollits pel Tractat de la Unió Europea i que pivoten al voltant del respecte a l'estat de dret i als drets humans. Aquí és on Von der Leyen hi veu l'encaix d'Ucraïna.

El següent pas és complir els Criteris de Copenhaguen. Se'n diu així perquè es van acordar en una cimera del Consell Europeu celebrada a Dinamarca el 1993 i busquen garanties democràtiques, econòmiques i polítiques.

A grans trets, cal demostrar que el país que sol·licita ser membre de la UE té unes institucions estables, una economia de mercat en funcionament i capacitat d'atendre les obligacions d'una unió política, econòmica i monetària.

Fins aquí, no sembla que hi hagi cap escull a priori insalvable, però tampoc senzill. Probablement caldria fer reformes econòmiques, de transparència o de lluita contra la corrupció. Caldria analitzar-ho a fons i, més ara, que les conseqüències del conflicte poden haver minat no només els fonaments socials, sinó també de les estructures polítiques i econòmiques de l'estat ucraïnès.

La Comissió valora, el Consell decideix

La Comissió Europea és qui valora l'estat de salut de la democràcia, la política, l'economia i dels requisits previstos en l'article 2 del Tractat de la Unió i els Criteris de Copenhaguen. És una de les feines que més mesos requereix en el procés d'ampliació perquè demana aprofundir en qüestions tècniques molt àmplies.

Un cop feta aquesta feina, si la Comissió valora positivament la preparació del país sol·licitant per entrar a la Unió Europea, aleshores avalarà la seva candidatura; només la candidatura. El procés per esdevenir membre de ple dret té altres capítols.

La Comissió Europea enviarà el seu informe al Parlament Europeu, que ho haurà d'aprovar per majoria absoluta. Aquest pas pel Parlament no té res a veure amb la votació, el dia 1 de març, d'una resolució de suport a la candidatura d'Ucraïna a la Unió Europea.

Aquell pronunciament dels eurodiputats va tenir un fort valor polític i simbòlic per empènyer a avançar en el procés d'adhesió, però a la pràctica no va suposar cap pas imprescindible en el recorregut per afegir-se al club comunitari.

I en tot aquest procés, que s'explica a l'article 49 del Tractat de la UE, el pas que sí que és imprescindible i determinant arriba quan la sol·licitud d'adhesió entra al Consell Europeu, allà on es reuneixen els caps d'estat i de govern dels 27. És aquest òrgan el que finalment decideix si accepta o no l'ampliació de la Unió Europea i, molt important, cal unanimitat.

Consens per iniciar el procés

Els 27 estats membres que actualment integren el Consell Europeu noten la pressió interna i externa per considerar molt seriosament la possibilitat de posar tres cadires més reservades a Kíiv, Tbilisi i Chisinau.

Externament, la pressió ve –sobretot- de la mateixa Ucraïna i del mateix president Zelenski. Internament, la pressió ha vingut inicialment dels socis de l'est. Les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània), el grup de Visegrad (Polònia, Hongria, República Txeca i Eslovàquia) i també Bulgària i Eslovènia s'han pronunciat sense matisos a favor de l'adhesió urgent d'Ucraïna.

La pressió dels països de l'est ha tingut efecte i aquest dilluns, en una reunió dels representants permanents de cada estat membre davant la Unió Europea (Coreper), s'ha decidit per unanimitat iniciar el procés perquè Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia puguin ampliar la UE de 27 a 30 estats membres. És important destacar que han convençut per iniciar el procés d'adhesió, però que s'acabi materialitzant depèn que el consens arribi fins al final del camí.

Fins abans de la reunió del Coreper, la majoria d'estats membres no s'havien pronunciat, la qual cosa es podia interpretar o bé com que no en tenien una opinió definida o que miraven de guanyar temps al debat. És habitual que els tempos en processos d'adhesió es vagin adequant a les ganes reals d'incorporar nous membres.

El cas dels països dels Balcans Occidentals és paradigmàtic en aquest sentit, perquè tot i aixecar el dit per entrar a la UE, ser-ne candidats oficialment i haver-se dedicat cimeres monogràfiques a la qüestió, sembla que el més calent és a l'aigüera. En aquesta llista d'espera també hi ha Turquia, des de fa 23 anys. Macedònia del Nord és candidata des del 2005, Montenegro des del 2010, Sèrbia des del 2012 i Albània des del 2014.

En el cas de les candidatures d'Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia, la falta de consens entre els 27 en l'adhesió s'havia evidenciat els últims dies, amb les negatives. La més clara venia dels Països Baixos, on el seu ministre d'Exteriors ja va deixar clar que "no té cap sentit parlar d'Ucraïna com a membre de ple dret". França no veia clar que amb una guerra en marxa sigui el moment de parlar de l'adhesió d'Ucraïna. I països com Alemanya o Espanya tampoc havien mostrat públicament cap entusiasme per l'ampliació de la UE.

Una de les contrapartides d'integrar un país en guerra és que, de facto, la Unió Europea en el seu conjunt es convertiria en un dels actors d'aquesta guerra amb Rússia. Això és el què es desprèn de l'article 42 del Tractat de la Unió que, en el seu punt 7, diu:

"Si un estat membre és objecte d'una agressió armada al seu territori, els altres estats membres li hauran de proporcionar ajuda i assistència amb tots els mitjans al seu abast."

El procés per estudiar la integració d'Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia ha començat. El moment és oportú políticament perquè envia un missatge nítid a Vladímir Putin que el compromís de la Unió Europea és amb aquestes tres exrepúbliques soviètiques, i és recíproc. Més enllà de maniobra política del moment, però, caldrà esperar per saber si el consens trobat al Coreper es manté durant l'any llarg que poden durar, en el millor dels casos, els processos d'adhesió. Un període que, tampoc es pot descartar, pugui trobar dreceres si Brussel·les crea una mena de mecanisme d'admissió especial per accelerar tot el procés d'adhesió.

Més enllà de la pertinença de ple dret

La Unió Europea preveu altres mecanismes de cooperació amb la resta de països del món i, amb Ucraïna, té signat un Acord d'Associació que es va firmar el 2014 com a conseqüència de la revolta de l'Euromaidan.

En virtut d'aquest acord es promou la cooperació econòmica i política, així com el respecte als valors comuns. També s'ha donat suport a Ucraïna per "garantir la seva independència, sobirania i la integritat territorial del país" amenaçats per Rússia, segons s'explica en el text informatiu de l'Acord d'Associació.

Aquest suport s'ha traduït en 16.500 milions d'euros des del 2014. Uns diners als quals també s'afegeixen els 1.200 milions destinats per combatre la pandèmia del coronavirus o 1.200 milions més per fer front a l'impacte de l'atac de Rússia que va començar el 24 de febrer i que molt probablement remodelarà d'una manera o una altra les vies de relació entre Brussel·les i Kíiv.