"Com una addicció": així funciona el cervell amb l'enamorament i l'atracció sexual
Per què ens enamorem? Quin és el detonant de l'atracció sexual? L'antropòloga i biòloga nord-americana Helen Fisher s'ha dedicat durant anys a estudiar com l'amor i l'atracció afecten el cervell, mitjançant escàners de persones enamorades, rebutjades o amb relacions de llarga durada. I ha comprovat que l'enamorament funciona com una addicció. A l'inici, s'activa la mateixa regió del cervell que quan tens la necessitat de cocaïna.
El desig sexual, l'amor romàntic -entès com l'enamorament- i el vincle són els tres canals per on pot fluir l'amor, segons els seus estudis. "L'amor pot començar per qualsevol d'aquests tres sentiments", remarca, i tots venen d'una de les parts més primitives del cervell.
"Estem dissenyats per estimar", afegeix, una cosa que la tecnologia no ha canviat. L'atracció, l'amor i el lligam emocional ens han acompanyat en l'evolució "i això no canviarà si vas cap a l'esquerra o cap a la dreta a Tinder", conclou.
Fisher manté que l'amor romàntic intens permet concentrar l'energia de l'aparellament en només una persona i és "una de les substàncies més addictives de la Terra", explica en una de les seves xerrades Ted. "Els antropòlegs han trobat evidències d'amor romàntic en 170 societats. Mai no han trobat una societat que no en tingui", remarca.
També ha analitzat que, després que ens rebutgi la persona estimada, al cervell s'activa la mateixa zona que en l'amor romàntic intens. "El que vols és oblidar-te d'aquella persona i continuar amb la teva vida, però no, encara l'estimes més fort. La part de motivació, recompensa, ànsia, focus, del cervell es fa més forta quan no pots tenir el que vols", afirma.
I en les persones amb relacions de llarga durada, ha vist en els escàners com les àrees del cervell associades a l'amor romàntic intens encara estan actives, 25 anys després.
Com funciona el cervell quan ens enamorem
A escala cerebral, el desig, l'amor romàntic i el vincle comparteixen una part dels circuits, però hi ha diferències perquè són etapes diferents i en cadascuna hi ha involucrades diferents neurones o hormones.
El doctor en Biologia i professor i investigador de Genètica de la Universitat de Barcelona, David Bueno, explica que el cervell passa per tres etapes.
1- Primer contacte: feromones, sistema immunitari i estereotips
El que fa que ens sentim atrets per una altra persona és "molt instintiu", remarca. Hi ha tres factors en joc.
En primer lloc, les feromones, les substàncies que segreguem i estan vinculades a l'atracció sexual. Cadascú té les seves, per les quals l'altra persona es pot sentir atreta o no, i no sempre en produïm la mateixa quantitat.
Dependrà dels cicles hormonals, de si estem neguitosos i estressats (cosa que farà que en tinguem menys) o, al contrari, amb benestar i confiança.
Després hi ha una qüestió instintiva, de supervivència de l'espècie. El més curiós d'aquesta fase, remarca Bueno, és que s'ha comprovat que ens sentim atrets per persones que tenen un sistema immunitari "tan diferent al nostre com sigui possible". I això s'explica per un tema reproductiu:
"Si aquesta atracció acaba en reproducció, el fet de tenir sistemes immunitaris diferents farà que el sistema immunitari que heretin els descedents sigui divers i, per tant, els farà més resistents a les malalties."
S'ha vist que amb la nostra olor corporal --i tant se val si ens posem perfums o colònies-- "deixem anar petites partícules, restes de proteïnes, del sistema immunitari, que no acabem de captar com una olor". El que fa el cervell és comparar-ho amb el sistema immunitari propi. Si hi ha diversitat, seran més punts per al "match".
I en tercer lloc, hi ha els elements culturals, estereotips que hem après i que faran que estiguem més predisposats (o no) a que ens agradi una determinada persona.
2- Enamorament: eufòria amb data de caducitat
Si el primer contacte ha reeixit, ens sentirem atrets per la persona i el cervell produirà determinats neurotransmissors, entre els quals destaquen la dopamina, que activa la motivació i l'energia del cervell i el cos, i l'oxitocina, que afavoreix la socialització.
"És l'etapa en què no pararies d'estar amb l'altra persona i, fins i tot, es pot notar una mena de síndrome d'abstinència quan no és així, només esperes tornar-te a veure", comenta Bueno.
Aquesta fase es caracteritza perquè hi ha molta activitat física i mental en relació amb l'altra persona. "És com si el cos no s'esgotés mai, hi ha un gran producció de dopamina i oxitocina per mantenir aquesta part social amb l'altra persona", afegeix el neurocientífic.
Però també perquè es desactiva la part del cervell de l'escorça prefrontal, on hi ha els circuits de crítica en la relació amb la persona de la qual ens hem enamorat. "Es desconnecta només en relació amb aquella persona, no amb els altres".
Per molt que algú et previngui o avisi d'algun defecte de la persona "ets incapaç de veure-ho, perquè aquesta part del cervell no està activada". D'aquesta manera s'afavoreix que hi hagi un vincle més gran.
La tercera característica d'aquesta etapa és que, inevitablement, té data de caducitat. "Literalment, no pot durar per sempre perquè és massa esgotador per al cervell i el cos", afirma Bueno. Arriba un moment que el cervell diu prou:
"Per mantenir aquest estat gairebé d'eufòria, el cervell hauria de produir més i més dopamina i arriba un moment que no en pot produir més i les xarxes de la crítica es tornen a connectar i és quan observes el defectes que no havies pogut veure fins ara."
Quant temps dura l'enamorament? Científicament, es calcula que la durada mitjana és d'entre 2 i 4 anys.
3- Vincle: amor a llarg termini
Si, quan s'acaba l'enamorament (que és segur que ho farà), el vincle i la confiança són prou sòlids i la crítica que es torna a activar no és prou important per trencar la relació, s'entra en una tercera fase, que és l'amor a llarg termini.
Aquí intervenen altres neurotransmissors. La dopamina se situa al seu lloc habitual (hi ha moments puntuals de motivació) i, sobretot, treballen la serotonina, responsable d'un estat d'ànim de benestar, d'estar a gust, i les endorfines, que ens fan sentir relaxats.
Aquesta fase no té, necessàriament, data de caducitat. "Pot caducar, però pot durar per sempre", constata Bueno.
Existeix l'amor a primera vista?
Vist el que hem explicat, és possible l'amor a primera vista tan mitificat a les pel·lícules? La resposta és que sí i que s'explica per la conjunció de tots els factors en joc durant la primera etapa. Bueno ho resumeix:
"Quan les feromones estan en un moment màxim en les dues persones, hi ha sistemes immunitaris diferents i les dues persones encaixen en els estereotips, l'un de l'altre, pot generar amor a primera vista."
L'asexualitat: quan no hi ha atracció sexual
L'atracció cap a algú altre té un component sexual altíssim en la majoria d'individus, però pot haver-hi excepcions. "Hi ha persones que no senten el sexe, però poden sentir enamorament, i també forma part de la normalitat", apunta Bueno.
La teoria de l'asexualitat "qüestiona tot els coneixements que tenim de la sexualitat ara com ara" perquè "qüestiona la necessitat de l'atracció sexual", explica la terapeuta sexual i de parella Eva Garriga Hernández, especialista en psicologia afirmativa i asexualitat.
Ser asexual implica no sentir atracció sexual. "És una orientació, i no una conducta", explica Garriga.
A Catalunya, des del 2017 existeix l'Associació Catalana d'Asexuals.
Les persones asexuals poden sentir desig, com a forma de connexió amb la parella o per tenir descendència. No és l'interès pel sexe en si mateix, sinó com a mitjà.
Per tant, no s'ha de confondre l'asexualitat amb l'absència d'activitat sexual, ni amb la falta de desig. Desig i atracció no són el mateix.
Per entendre-ho bé, Garriga, que fa difusió del tema del seu perfil d'Instagram @psiqueva, recorre a la metàfora de la gana.
Quan tenim gana, salivem o ens ronquen els budells. Amb el desig sexual, podem tenir pensaments de relacions sexuals, fantasies, ens excitem. L'atracció és un desig dirigit. O sigui, ganes de tenir sexe amb algú en concret. És un "tinc gana de xocolata" o "tinc gana de pizza". "El desig és obrir la nevera i a veure què hi trobo, i l'atracció és enfocar-ho en una cosa en concret", explica.
Podem sentir diferents tipus d'atracció: sexual, sensual (tot el que té a veure amb el sexe, però sense contacte genital), romàntica (no té a veure amb el sexe, sinó amb una relació romàntica), estètica (per l'aparença d'una persona) o platònica (hi ha una idealització).
A diferència de l'atracció, el desig es pot treballar a teràpia per incrementar-lo. Per exemple, amb massatges sensorials, que vol dir dedicar una estona a descobrir les zones erògenes del cos, anant més enllà dels genitals. No hi ha una sola recepta per a tothom, sinó que cadascú ha de trobar les seves zones calentes.
Una de les instruccions que se solen donar a les persones que van a teràpia és prohibir-los la penetració. Si aquest pas genera tensió, el desig es bloqueja al cervell.
Però s'ha de tenir en compte que sovint es veu com un problema una cosa que no ho és, perquè ens volem ajustar a uns estàndards determinats de freqüència o desig de relacions sexuals. "És molt més fàcil pensar que el problema el tinc jo que no pas la societat", apunta la sexòloga. Si només va a consulta qui té el desig considerat baix, potser s'ha de fer notar que el problema no és aquest, sinó la discordança amb la parella.
Mitificar l'amor romàntic
Passa una mica el mateix amb l'amatonormativitat, un concepte del qual parla Celia Gutiérrez al llibre "La revolución (a)sexual". És la creença que l'atracció romàntica té un valor especial i està per sobre de les altres relacions afectuoses, com l'amistat o la família. "L'enamorament té una part fantàstica i meravellosa, però ens ho han venut a l'estil de Disney, de 'no puc viure sense això'", observa Garriga.
En molta gent continua impregnada la idea que has de buscar la persona ideal, la teva mitja taronja. "Ens fan sentir incompletes, quan som la taronja sencera", conclou.