Com viuen els metges l'eutanàsia: "Hi estic d'acord, però una altra cosa és aplicar-la"

Estaven d'acord amb l'aprovació de la llei. Fins i tot molts n'havien estat defensors. Però això no impedeix que tingui un impacte emocional: "Una altra cosa és aplicar-ho tu."

Ho diu amb ple coneixement de què implica practicar una eutanàsia el doctor Xavier Busquets Duran, metge PADES a Granollers. Va ser defensor de l'aprovació de la llei i és l'investigador principal de l'estudi de l'impacte emocional pels professionals sanitaris que han practicat eutanàsia.

"Una ferida inesborrable"

Per estudis previs a països on ja es practicava l'eutanàsia o el suïcidi assistit sabien que entre un 15-20% dels professionals que hi participaven "els queda una ferida inesborrable".

I és per això han volgut revisar com estan vivint el procés els professionals catalans. Glòria Cantarell també participant de l'estudi i vicepresidenta de Dret a Morir Dignament ho resumeix així: "Busquem aspectes de millora que estiguin a l'abast perquè l'equip ho visqui millor i això també repercuteix en què el malalt està més ben atès".

"Molts no havien reflexionat profundament sobre com seria si ho havien d'aplicar" assegura el doctor Busquets. De fet "la majoria de metges pensaven: 'a mi no em tocarà mai'" afegeix Cantarell.

La conclusió és la mateixa: els professionals se senten sols, i els falta formació i acompanyament en tot el procés, des del moment de tramitar la petició fins als dies posteriors a haver-la practicat. I això els pot passar tot i estar convençuts del que fan.
 

"Com li fèiem això a aquella àvia tan bufona?"

Aquest és un dels comentaris que va rebre una metgessa quan tramitava una petició d'una dona de 94 anys. Comentaris de companys que tampoc no ajuden.

"El que necessites és una espatlla on repenjar-te. No que et portin una guia que et digui què cal fer. Això ja ho sé jo", subratlla un altre metge.

Tampoc és el mateix una gran ciutat que un poble petit. Una infermera d'una població de menys de 6.000 habitants: "Em feia una mica de por que se sabés que havíem practicat una eutanàsia".

"Les mentalitats de la gent són molt dures. Et poden fer molt mal."

Abans de l'entrada en vigor de la llei, el juny del 2021, es va oferir una formació en línia a tots els professionals. També hi ha metges referents a qui es pot recórrer per resoldre qualsevol dubte i donar suport i acompanyament en tot el procés. "Però n'hi ha que ni ho saben que existeixen aquests recursos", remarca Cantarell.

La burocràcia per tramitar-la

La determinació dels qui demanen una eutanàsia els dona seguretat moral, però alhora una posició incòmoda perquè la seva determinació "converteix en absurds els processos de deliberació obligatoris" conclou l'estudi. I això porta a situacions com aquesta que explica una altra metgessa:

"Hi va haver un moment en el procés que vaig dir: em faig objectora"

I el motiu és la manca de temps per fer tot el "paperam" al que els obliga una llei molt garantista. Encabir una visita per demanar una eutanàsia a les agendes sobrecarregades com són les de l'atenció primària --on acostumen a arribar les peticions-- és un altre dels reptes a resoldre.

Ara per ara molts reconeixen que han acabat dedicant hores del seu temps lliure.

La llei preveu que cal vetllar perquè tinguin el temps necessari per gestionar aquestes peticions, però no s'especifica com s'ha d'aplicar.

Cada centre s'organitza i ho gestiona, i si el professional no reclama l'espai es troba amb situacions que entren com a una visita comuna a l'agenda i és obvi que per tractar una sol·licitud d'aquesta magnitud "no pots tenir 15 minuts".

El paper essencial i no reconegut d'infermeria

La llei té al metge com el centre de tot el procés. Però treball social, i en especial infermeria són imprescindibles i no tenen el reconeixement que mereixen, remarca l'estudi.

Un clar exemple és el treball que han de fer quan hi ha algun membre de la família que no accepta la decisió. De fet, infermeria és sovint "qui té més tracte i de manera més íntima amb el pacient" insisteix Cantarell.

Sense ells no es pot fer. "Qui posa la via soc jo" recorda una infermera. Però la llei encara no les contempla i no preveu que es puguin fer responsables del procés d'ajuda a morir.

Un infermer recorda entre plors com "ella (es refereix a la pacient) va començar a fer broma" quan van arribar a casa seva per acompanyar-la a morir. Va dir unes paraules a tots els assistents "i no pensava que m'emocionés tant" quan els va reconèixer tot el treball i acompanyament que li havien fet.

No hi ha dues experiències iguals per haver participat en una eutanàsia, però la sensació és que els falten recursos per saber com arribar a una casa. Normalment, hi ha la família del pacient, i l'equip arriba "a posar final a la seva vida d'un ésser estimat" recorda un metge.

L'endemà de l'eutanàsia

I l'endemà "no pot ser que tinguis 30 visites" com li va passar a un neuròleg. El que necessiten és "parar". Però torna a dependre de cada centre que es doni un dia de reflexió o que els professionals el reclamin, perquè no hi ha cap instrucció que determini la necessitat d'aquest dia sense visites.

Aquest és el primer estudi sobre com se senten els professionals que han practicat una de les 148 eutanàsies --segons dades informals i provisionals, ja que el Departament de Salut no les actualitza fins al juny-- a Catalunya i on les peticions creixen exponencialment.

És de les comunitats autònomes on més ràpid i equitativament s'ha desplegat. L'estudi continua treballant per proposar millores a com s'està aplicant la llei d'eutanàsia.