"Comfort food": cuiners i gastrònoms ens destapen la cuina que els reconforta i emociona
Mai com ara s'havia parlat tant del "comfort food", potser pel trasbals emocional tan enorme que ha suposat la pandèmia
Si sou públic dels que busqueu o afegiu hashtags a les vostres publicacions o si sou només lectors, potser estareu familiaritzats amb el #comfortfood. La definició és líquida, poc precisa, i les fotos que es publiquen acostumen a ser de contingut espès, de plat contundent.
Si atenem a la definició estricta, el "comfort food" és la cuina que ens reconforta, que ens fa sentir bé. De collita pròpia afegim que ens retorna a aquells espais de què el neguit del dia a dia ens aparta. Per això interpel·la els nostres sentiments. Perquè la cuina, cada plat, està ple de significats.
Quan mengem no només per atipar-nos, per matar el cuc, es posen en marxa diversos mecanismes; truquem molts timbres. I el del menjar com a lloc de "confort" és molt personal. Hi ha timbres que compartim amb la comunitat i d'altres amb la humanitat sencera, però n'hi ha d'estrictament individuals. Hem preguntat l'opinió a diversos especialistes en el fet culinari.
L'escudella i el pa amb tomàquet
És unànime, la Carme Ruscalleda també relaciona el #comfortfood amb el menjar que provoca records. "Fixa't com ens podem emocionar si, per exemple, viatgem a l'altra punta del món, on tastem plats exòtics i de sobte arriba a la taula un pa amb tomàquet. Segur que als catalans ens fa sentir un confort íntim".
La nostra cuinera professional més coneguda, en certa ocasió, a Sud-àfrica, va menjar una sopa amb entrebancs que li va traslladar tota l'emoció de l'escudella barrejada. Però no era la seva.
Quan tornen d'un llarg viatge, per molt que hagin xalat, en Toni Balam, el company de la Carme, somia menjar el seu pa amb tomàquet i la seva escudella.
Els dits de l'àvia Núria amb un bocí de truita
Pel Raül Balam Ruscalleda un exemple de #comfortfood és la truita a la francesa amb pa amb tomàquet. L'evocació d'un record, els dits de l'àvia Núria acostant-li a la boca els bocins de pa amb truita.
El trasllat a un moment viscut, com la tan evocada magdalena que apareix en el primer volum de A la Recerca del Temps Perdut, del Marcel Proust.
L'arròs a la cassola
L'Àlex Montiel és un cuiner barceloní que viu als Estats Units. Tot i que manté un bar-restaurant a Sant Sebastià, s'enorgulleix que a Boston només cuina per a la família, pels seus fills. Són la seva principal ocupació.
S'encarrega que estiguin ben nodrits, que hi hagi escalfor a taula, amb plats que apartin les criatures del menjar escombraria que abomina i que és el més abundant en aquell país.
El primer que li ve al cap és l'arròs a la cassola que fa amb el seu sofregit, el cap de costella, el calamar i el pollastre. " Als nens els hi encanta" , se li il·lumina la cara mentre m'ho explica. "Per mi, diu l'Àlex, el comfort food és menjar de caliu."
Els pèsols negres
De fet, el que fa l'Àlex Montiel a Boston és el que han fet les mares i les àvies al llarg dels segles. Aquella feina mai pagada que reivindica en Toni Massanés, director de la Fundació Alícia.
"És aquell menjar important, sa, que nodreix sense necessitat de ser-ne conscient i que genera una cultura alimentària. Un menjar -fins ara- principalment gestionat pel món femení."
És per això que el Toni Massanes, que és cuiner a més d'estudiós de la gastronomia, es queda amb la idea del menjar com a refugi, d'estar a casa i de sentir-s'hi protegit.
El #Comfortfood del Toni és estacional " i ara toquen menges rotundes, amb cansalada, botifarres, acompanyades d'amanides d'escarola i alls tendres, per exemple." I com a berguedà, és clar, l'escudella de blat de moro escairat...
La cassola de fideus amb canana
Per la directora de la revista CUINA, Judith Calix, el concepte de què parlem també el vincula, novament, amb el menjar casolà i familiar, aquell que ens connecta amb les nostres arrels.
Pensa en plats de presentacions senzilles, amb ingredients en general no massa cars. Plats amb menuts o amb llegums. O com la cassola de cananes que ha estat portada a la revista en paper.
La Judith aporta un toc de modernitat que no tergiversa el concepte, "els peus de porc cuits a baixa temperatura que fa el Jordi Vilà per a mi també serien exemple d'aquesta cuina que reconforta."
El #Comfortfood i la cuina tradicional
Mai com ara s'havia parlat tant del #comfortfood, potser pel trasbals emocional tan enorme que ha suposat la pandèmia. O potser perquè té molt a veure amb la cuina tradicional que ara viu temps de reivindicació.
La història de la cuina és pendular, com tota la història, i ara que sembla que la creativitat extrema interessa menys als cuiners professionals, la tradició, tornem-hi, és el refugi.
L'escudella de Nadal i el fons de nevera
Refugi, retorn, més excepció que normalitat perquè a les cases, i no ens en cansarem de dir-ho, cada cop s'hi cuina menys. O no. Canviem-ho! És el moment perquè tots els mantres que apel·len a la necessitat de consumir responsablement, de comprar productes de proximitat i a l'època que toquen, es cuinin també a casa per a ser menjats al voltant d'una taula. I ens podem permetre llicències, perquè la tradició evoluciona amb els temps, i la cuina casolana més encara.
La cuina que reconforta, és al final, la que fa comunitat. En paraules del savi Massanés, "allà on has de tornar per sentir-te part d'alguna cosa". Encara que de vegades facis l'adaptació que et vingui de gust, com el caldo de Nadal que vam recuperar del congelador i que l'altre dia, a casa, vam menjar amb fideus d'arròs, espinacs i ous. #Comfortfood fusió!!
- ARXIVAT A:
- Gastronomia