Confinament en espais molt petits: de l'habitació d'una pensió a una porteria

Lourdes Higueras Tortosa viu confinada amb dues filles, de 15 i 29 anys, i una neta, de 2, en una habitació d'una pensió. Una única habitació per a quatre, sense nevera ni llum natural.

"No sabem si és de dia o de nit. Bé, ho sabem perquè tenim rellotge"

Al desembre, les van desnonar, per no poder pagar el lloguer. Des d'aleshores, han dormit on han pogut.

Mare i filla gran, tot i enfrontar-se amb situacions de violència masclista, no han arribat a accedir mai a un recurs de protecció oficial.

"A mi, el seu pare m'ha de donar 150 euros que no m'ha donat en 10 anys. Això se'm descompte a mi, perquè representa que els rebo"

La nevera és un forat a la paret i Cristina Higueras Prieto, la filla gran, troba molt a faltar una cuina on escalfar alguna cosa:

"No sé si posar-me aquí un càmping gas. He de sortir quatre vegades. Com escalfo la llet? Com faig alguna cosa de menjar calent? Sopar calent? No puc"

Ara, l'Ajuntament els paga l'habitació, a l'espera d'entrar en un dels pisos d'emergència. Una borsa que, tot i els pisos buits, segueix tenint una llista d'espera massa gran, com denuncia Bernat Sorinas Giménez, membre de la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i Capitalisme del Bages:

"Es calcula que hi ha uns 8.000 habitatges buits a Manresa. Estan en mans de grans propietaris; molts, a més, que vam rescatar amb diner púbic. No s'entén, cases buides i gent sense cases. Nosaltres podem fer aquest suport mutu que és vital per sobreviure, però ha d'anar acompanyat de mesures d'urgència."

Una porteria per a sis persones

Aquestes situacions de moltes persones en molt poc espai encara es poden agreujar un punt més, fins i tot, per aquells que no tenen papers.
Treballant en negre no tindran dret a l'atur ni tampoc a altres tipus de prestacions.

En una porteria de 30 metres quadrats, hi viuen 6 persones: la Vanesa, els seus quatre fills i una cosina.

"De moment, ho portem tot una mica descontrolat. L'espai és tan petitet...No tenim gaire mobilitat. Si ells volen fer alguna cosa, ho fan en un dels matalassos que són a terra. Els vaig posant a fer cosetes, a llegir."

Cuidadora de la llar, al gener va morir l'avi que cuidava:

"Si no hi hagués la crisi, jo tranquil·la, ja estaria treballant. Jo vaig picant portes i dic: jo netejo. I així em defenso. Però no serveix de res perquè em demanen la documentació, i és el que no tinc."

Després de tres anys i mig, el febrer va aconseguir portar quatre dels seus cinc fills a Catalunya. Per fi junts, però en un mal moment.

"No volia davant dels nens. No m'agrada posar-me així, trencada, però em sentia... Vaig plorar una mica perquè em preocupa la situació. Perquè, què faré després?"

Interrogants molt grans per poder pensar amb calma en espais tan petits.