Convertir en benefici l'equilibri entre la propietat, els boscos i la societat

Tinc la sensació que la societat se sent atribolada amb tanta notícia i tantes opinions sobre la gestió forestal, els boscos i els incendis forestals.

Tenim la crisi climàtica davant dels nostres nassos, hi ha (i continuarà havent-hi) nombrosos incendis a tot el país… i la societat encara es pregunta: "Què és això de la gestió forestal?"

Podem definir la gestió forestal com el conjunt d'accions que desenvolupa la propietat dels boscos --pública o privada-- de manera voluntària perquè vol assolir uns objectius determinats. Poden ser diversos, des de la producció de fusta o biomassa per a ús energètic fins a la prevenció d'incendis, l'ús eficient de recursos hídrics, l'ús recreatiu i de lleure o promoure el paisatge.

Com s'aconsegueixen aquests objectius? Doncs amb l'aprofitament racional dels boscos de manera sostenible en el temps a partir de models silvícoles. Aquests models defineixen quines actuacions (aclarides, tallades, podes) cal dur a terme en una massa forestal cada determinat temps per assolir els propòsits definits.

Elements clau: la propietat, els boscos i la societat

A Catalunya, el 80% dels boscos són privats i el 20% són públics. Sigui quina sigui la propietat, tots tenen unes necessitats. Alhora, hi ha una societat que demana gaudir dels boscos practicant-HI activitats recreatives i de lleure. I els boscos, els principals autors d'aquesta història, també tenen els seus requisits de supervivència, evolució i creació.

On està el problema? En el fet que no es tenen en compte aquests tres actors de manera equilibrada quan es prenen decisions. Haurien d'anar agafats de la mà.

Avui dia hi ha una gran part de la societat que desconeix que els boscos tenen una propietat i sovint (cosa que ha augmentat en el període covid) se'n fan un ús abusiu, i els propietaris se senten desprotegits, perquè actualment no hi ha legislació ferma en què es puguin agafar per definir uns límits d'ús de les seves propietats.

Per què passa això? Perquè el món rural i el món urbà no s'entenen. Caldria identificar els objectius en comú i caminar junts. No serveixen de res els posicionaments, ens separen i ens aparten del focus principal, que en aquest cas és l'adaptació de la societat, dels boscos i de la propietat al canvi climàtic i als nous reptes que ja tenim i als nous que vindran.

Per què tenim els boscos estressats?

Els nostres boscos van néixer fa 50-60 anys amb un clima molt diferent del que tenim avui i només tenen dues opcions: adaptar-se o morir i créixer de nou. Nosaltres hem d'ajudar-los a fer aquesta transició, a fer aquest canvi de manera controlada. Si no, ho faran ells mateixos. Com? Amb incendis, malalties...

Els boscos que tenim al voltant no han estat aquí sempre. Als anys 50 teníem només el 35% de massa forestal a Catalunya. Amb l'arribada dels combustibles fòssils es van anar abandonant els treballs al bosc i els camps de cultiu, i el bosc va anar agafant cada vegada més territori fins a arribar al 70% de sòl forestal.

Actualment, només aprofitem un 35% del que creix cada any els nostres boscos. De fet, l'any passat es van importar 200.000 tones de fusta. A què es deu això? En primer lloc, al fet la nostra fusta està infravalorada; en segon lloc, que els boscos també ofereixen valors ecosistèmics (energia, fruits, fusta per a ús estructural, regularització de l'aigua i del sòl, ús educatiu i recreatiu...) i que caldria quantificar com a valor afegit als boscos, i en tercer lloc, que tenim una administració que és del tot incoherent amb el que promou.

Normativa urbanística desfasada

Hi ha nombrosos municipis d'arreu de Catalunya que disposen de planejaments urbanístics de la dècada del 70-80, obsolets, i que no es corresponen, ni de prop, amb la realitat del paisatge ni amb les necessitats socials i ambientals.

Per altra banda, malauradament, també s'han anat creant nous plans urbanístics, però des del desconeixement tècnic i social, des dels ens provincials, sovint allunyats de la realitat del territori del municipi, i avui dia, són molts (massa) els casos de propietaris que volen recuperar camps de cultius agrícoles abandonats i que l'administració local ho rebutja perquè tenen aquests plans urbanístics obsolets, amb claus urbanístiques que no descriuen la realitat física del paisatge ni tampoc les necessitats reals d'ús i de protecció civil.

L'administració forestal sí que permet dur a terme actuacions de recuperació de camps de cultiu agrícola, però l'autorització queda del tot invalidada quan l'Ajuntament emet l'informe desfavorable.

És del tot incongruent i desesperant: els municipis se sumen i promouen la gestió forestal, la prevenció d'incendis, però, a l'hora de la veritat, tot queda anul·lat perquè tenen aquestes figures urbanístiques desfasades i que es troben en un nivell superior legislatiu.

Si arriba el foc, estem preparats?

Abans de Sant Joan hem tingut nombrosos incendis simultanis que ens han fet encongir el cor, estar en estat d'alerta en un estiu que, d'entrada, es presenta complicat. Per què? És el segon estiu en què hem patit una sequera hivernal, hi ha una elevada disponibilitat de vegetació (combustible) i va haver-hi una onada de calor al maig.

Actualment, els incendis que tenim són de tipus convectiu (molt ràpids dintre del rang de previsibilitat). Però cada vegada hi haurà més probabilitat de patir incendis no previsibles (incendis de sisena generació), que caldrà gestionar des de la incertesa.

A Catalunya tenim prou recursos i mitjans per a l'extinció dels incendis. On tenim el problema? Hi ha nombroses urbanitzacions i nuclis urbans en una gran part de Catalunya, sobretot en zones d'alt risc d'incendi. Quan hi ha un incendi o simultaneïtat d'incendis, els equips d'extinció han de prioritzar salvaguardar les persones. Unes persones que sovint habiten en urbanitzacions caracteritzades per estar en vessants on preferentment arribaria l'incendi, amb nombrosos carrers sense sortida i amb molta quantitat de combustible (vegetació) tant a l'exterior com a l'interior. A més, generalment es tracta de persones que no sabrien com actuar en cas d'incendi.

Si s'hi suma el fet que, ara com ara, encara hi ha ajuntaments que no compleixen la legislació vigent de prevenció d'incendis (alguns fins i tot la desconeixen) i que, per tant, tampoc disposen de plans d'autoprotecció, podríem concloure que no estem preparats.

Últimament està de moda parlar de bioeconomia, economia circular..., i penso que primer caldria que el govern actuï, de manera prioritària, des del Departament de Territori i Urbanisme per resoldre la incoherència flagrant que hi ha amb els plans urbanístics dels municipis, que habitualment obstaculitzen la creació, promoció i manteniment del mosaic agroforestal.

En segon lloc, cal que canviem de paradigma, mudem el nostre model econòmic i social, on és clau la inversió en el sector primari. Cal que invertim com a societat, creem un país adaptat al canvi climàtic; si no, no tindrem capacitat d'extinció dels incendis i ens quedarem sense els boscos. Sense el sector primari, sense el paisatge que tants diners aporta gràcies al turisme que s'hi fa. Hem de prendre consciència col·lectiva d'aquesta situació per poder actuar i adaptar-nos-hi tots junts.

I, en tercer lloc, cal una conscienciació, una educació de la societat sobre els boscos, quantificar els seus valors ecosistèmics, i, sobretot, la integració i el respecte cap al sector primari, que no només aporta matèria primera a tot al país, sinó també paisatge, vida, coneixement i prevenció d'incendis.

La clau és convertir en benefici l'equilibri entre la propietat, el medi i la societat.