Conyac, una beguda condemnada a sobreviure als vaivens de la geopolítica

A Cognac tot té un regust de vell. Fins i tot la geopolítica, que obliga les dues-centes empreses que viuen d'aquest destil·lat a adaptar-se als nous temps.

El passat hi pesa perquè la vil·la va veure néixer un dels reis més estimats, Francesc I, el monarca de la Renaixença que va protegir Leonardo da Vinci i va posar les bases de l'estat civil francès. Tots els voltants de Cognac estan sembrats de vinyes de varietats de blanc amb les quals es fa aquest famós aiguardent, que no és el més vell que s'hi pot trobar. Hi ha vinya des de l'època dels romans, però la història explica que de conyac se'n fa només des del segle XVI.

Els holandesos, grans amants del vi d'aquesta regió de la Charente, descobreixen que, a l'hora de traslladar-lo, en poden portar més si el cremen i el redueixen i, un cop a destí, en rebaixen la graduació afegint-hi aigua.

"És la tècnica del "brandwijn", o brandi, que després reprenen els anglesos. Així, el conyac és un brandi, un vi destil·lat, però no tots els brandis són conyacs."

Qui ens explica la història és un maître de chai, o mestre de celler, Stéphane Brunez, el nas de la casa Cognac Prunier. "El conyac com el coneixem avui arriba uns anys més tard. Hi va haver una època de sobreproducció i el vi va quedar estocat en barrils de roure i al cap dels anys es va descobrir que el producte s'havia transformat i refinat. Voilà."

Prunier, una casa del 1769 que ha sobreviscut a la història

Som en una de les empreses familiars d'una ciutat que és de dimensió petita, 20.000 habitants, tot i que del conyac en viuen també els pobles del voltant. Es calcula que 70.000 persones treballen en empreses directament o indirectament relacionades amb aquest aiguardent. Llocs de treball que perillen si la crisi provocada per Donald Trump va realment tan lluny com va prometre inicialment.

Stéphane Brunez és la desena generació de Cognac Prunier i està molt orgullós del logotip de la seva marca: una casa "à colombages", en entramat de fusta, que és un dels edificis més antics de la ciutat vella de Cognac. Parlem amb ell de l'actual voràgine dels aranzels i, malgrat una inquietud latent, traspua serenitat i experiència:

"El moment és complicat, però som com els pagesos de la Charente, molt prudents. No hem invertit per sobre de les nostres possibilitats, treballem als mateixos edificis que fa 160 anys i ens mantenim amb els nostres valors, cultivant el jardí sense voler ser els amos del món."

La casa Prunier ha viscut el bloqueig de Napoleó als anglesos, la Revolució Russa, les dues guerres mundials, i ara esperen sobreviure a una crisi que per a ells té un aire de tempesta perfecta.

La tempesta perfecta I: la Xina

El mercat d'aquesta empresa familiar s'ha repartit aquests darrers anys en un 35% d'exportació als Estats Units, un 15% a la Unió Europea, un 10% a la Xina i gairebé el 40% restant a Rússia. Gairebé tot va fora de França.

Les comandes a la Xina els han baixat des del setembre un 10%. La directora general de l'empresa és des de fa uns anys Alice Brunez, la filla gran. Ens explica els efectes d'aquesta taxació extra del 35% vigent des de la tardor per la nova normativa antidúmping que Pequín imposa al conyac francès: "Evidentment, això va repercutir en el client final i en les vendes. Per part nostra, vam decidir reduir els marges, cosa que és el contrari del que pretenia el govern xinès, que vol impedir el dúmping i obligar els productes de fora de la Xina a ser més cars. Per ser competitius, hem hagut d'abaixar preus."

I des d'aleshores no han llogat cap nou contenidor cap als ports asiàtics. França va enviar a la Xina el seu ministre d'Exteriors, Jean-Noël Barrot, per intentar suavitzar el conflicte, però les queixes de les empreses d'aiguardent xineses davant el seu govern són més fortes, i mentre les negociacions no es tanquin, l'impost extra és vigent.

La tempesta perfecta II: els Estats Units

Sobre els vaivens de l'administració Trump, Alice Brunez és menys optimista que el seu pare, però conserva l'esperit prudent: "Ens ho esperàvem i estàvem al cas dels riscos que arribés aquesta situació. Però tot és un cúmul, amb les taxes xineses que ja tenim, les sobretaxes que ja teníem amb Rússia i les barreres duaneres a altres països."

L'anunci de la taxació de productes europeus ha quedat aturada, de moment, i confia que la decisió de la Unió Europea de no respondre amb un aranzel al bourbon nord-americà els ajudi. Però no les tenen totes. "A vegades els anuncis són cops d'efecte. Però tampoc no podem quedar sense fer res. Hem de valorar la situació i ser actius sense sobrereaccionar."

Part de la tranquil·litat que la família Brunez té amb les amenaces de Donald Trump s'explica per la varietat de productes en tot el que exporten als Estats Units. La Claire Brunez és la responsable de l'àrea comercial i de màrqueting: "Tenim la sort de poder compensar el negoci amb altres activitats com l'embotellament i també fem brandi i calvados, els nostres avantpassats ja ho feien. La diversificació és una manera, en el nostre sector, d'equilibrar-nos una mica."

La tempesta perfecta III: Rússia

Tres dies després de la nostra visita a Cognac Prunier, la Claire i l'Stéphane marxaven deu dies a Rússia. El pare vol que la seva filla mantingui un mercat que a ell sempre li ha estat fidel. "Fa 30 anys vaig començar a construir un mercat a Rússia i no tinc ganes de destruir-lo. Així que intentem al màxim continuar treballant amb ells."

No són aliens als problemes d'imatge que els genera exportar a Rússia, és "políticament incorrecte", diu l'Stéphane. Però pare i filla evoquen sobretot un problema per cobrar les comandes: "Els bancs tenen dificultats per fer transferències entre Rússia i l'Europa de l'Oest." Han trobat la solució fent els cobraments via Sèrbia.

"El mercat rus és un dels grans mercats del conyac", diu l'Stéphane. "I fa 100 anys era el mercat més gran del conyac. Hi ha un amor del consumidor rus pels aiguardents en general, no només els conyacs, i també un amor de Rússia cap a l'oest d'Europa que és històric. Ara tenim el problema de la guerra i les guerres duren, però un dia s'aturen."

La visió del negoci de l'antic director dels Cognac Prunier és la d'algú molt conscient que l'empresa fa 250 anys que exporta al món. Actualment a més de 50 països. En un petit celler que anomenen "el paradís", els Brunez guarden les seves joies: damajoanes amb etiquetes que daten del 1914 i, d'altres, més amagades, que pertanyien als besavis i rebesavis.

"Tenim garrafes amb vins del 1811, d'altres del 1837. No m'he atrevit a obrir-les encara." El conyac té un moment àlgid de qualitat, però després baixa. El conclave familiar decidirà en el futur què cal fer amb aquestes herències que els lliguen indefectiblement amb els avantpassats.

El present el capejaran com puguin amb l'objectiu de no perdre cap dels 20 treballadors de l'empresa i de poder mantenir un producte d'altíssima qualitat. I quan la tempesta hagi passat, la Claire està entestada a promoure amb els destil·lats més joves de la casa un nou combinat: el "conyac-tònic". Per intentar recuperar un mercat francès, diu, que "està totalment perdut. Perquè les estadístiques diuen que cada francès beu una ampolla de conyac cada deu anys."