COP25: Què ens hi juguem a la conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic?

La Conferència de l'ONU sobre canvi climàtic, que es fa a Madrid, ha de consolidar l'Acord de París i preparar el 2020, un any clau.

L'Acord de París, del 2015  

L'acord de París del 2015 és el millor instrument polític disponible per afrontar l'escalfament global, és l'únic acord de gairebé tots els estats.

Té com a principal objectiu estabilitzar el clima molt per sota dels 2 ºC d'escalfament el 2100, en relació amb els nivells preindustrials, i fer el possible per no superar l'1,5 ºC.

La reducció d'emissions de cada estat és voluntària i no hi ha cap mecanisme de sanció per als qui no compleixin els seus compromisos.

La COP25 ha d'aprovar el reglament de l'Acord de París

La COP24 del 2018 a Katowice, Polònia, ja va aprovar la major part del reglament que ha de permetre desenvolupar l'Acord de París. Ara, la COP25 de Madrid ha de tancar la part que falta, que fa referència al comerç de drets d'emissió de carboni.

El Mercat de Carboni és un mercat de compravenda de drets d'emissió de carboni, que permet a les empreses comprar quotes d'emissió a canvi d'invertir en projectes sostenibles en països no desenvolupats.

El mercat de carboni és molt complex i necessita regles estrictes: cal evitar la comptabilitat creativa en les compravendes internacionals de grans empreses; evitar impactes negatius en els països empobrits; i garantir que les reduccions d'emissions són reals.

El mercat de carboni el va crear el Protocol de Kyoto, firmat el 1997. Funciona des del 2008 i després de més d'una dècada ha estat inútil per frenar el creixement de les emissions.

La COP25 ha de revisar el Mecanisme de Pèrdues i Danys per impactes climàtics

És un mecanisme de compensació dels impactes climàtics, que actualment afecten més els països pobres, que són els que menys han emès i els que tenen menys capacitat financera per reconstruir-se.

La COP25 ha de revisar i fer operatiu el Mecanisme de Pèrdues i Danys, amb noves formes de finançament.

La COP25 ha de garantir el Fons Verd pel Clima (GCF)

La reducció d'emissions ha de ser global i l'Acord de París estableix que els països desenvolupats han d'ajudar els no desenvolupats a finançar la seva transició. Aquest finançament es concreta en el Green Climate Fund (GCF) que s'ha de fer operatiu el 2020, amb almenys 100.000 milions de dòlars, cada any.

La COP25 ha de garantir que el GCF es posa en marxa el 2020 i amb el fons acordat.

El Llindar de seguretat són els 1,5º C

Des del 2018 es considera que +1,5 ºC (i no +2 ºC com fins aleshores es considerava) és el punt d'inflexió, el llindar de seguretat a partir del qual el sistema climàtic es pot desestabilitzar i iniciar una reacció en cadena fora del control humà, per estabilitzar-se a una temperatura incompatible amb una societat global organitzada.

Si seguim cremant combustibles fòssils al ritme actual, superarem l'1,5 ºC a partir del 2030.

Cal una ràpida reducció de les emissions

L'Acord de París estableix que la reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle s'ha de fer d'acord amb la millor informació científica disponible. I la millor informació científica ha documentat reiteradament que cal una forta reducció de les emissions des del 2020.

El 2020 ha de ser el pic de les emissions, que des d'aleshores han de caure un 7,6 % anual, any rere any, per arribar el 2030 a una reducció del -55 % respecte del 2018.

Els països rics les han de reduir encara més ràpidament, ja que l'Acord de París estableix que les han de reduir més ràpid que els pobres, perquè històricament han emès molt més.

A la COP25, alguns països podrien anunciar més compromís per reduir emissions

Els compromisos actuals dels estats són molt insuficients: porten a un escalfament de +3,2 ºC el 2100, segons l'ONU. Altres investigacions solvents parlen de fins a +5,4 ºC.

La Xina i l'Índia, els principals emissors, vinculen la reducció d'emissions al PIB, i per tant és possible que les seves emissions continuïn creixent, si hi ha creixement econòmic. Els Estats Units, el següent màxim emissor, ha invertit la seva política i ara nega l'escalfament global. D'altra banda, 127 països no desenvolupats han presentat uns compromisos condicionats a l'assistència tècnica dels països rics i al finançament del Fons Verd pel Clima.

El compromís de la Unió Europea

La nova presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, ha anunciat que presentarà un projecte de Green New Deal per a Europa l'11 de desembre, que podria incloure més compromís per reduir les emissions, des de l'actual -40 % per al 2030, fins a un -55 %.

2020, any clau per a la governança del clima

El 2020 és quan l'Acord de París comença a ser operatiu; és quan els països han d'haver comunicat els seus plans per reduir emissions; ha de ser el pic d'emissions i l'inici de la ràpida reducció; i a finals d'any, a la COP26 de Glasgow, Regne Unit, els estats estan obligats a incrementar més els seus compromisos de reducció d'emissions.

El 2020, els Estats Units podrien fer efectiu l'abandonament de l'Acord de Paris, si Donald Trump és reelegit al novembre (el reglament de l'Acord de París impedeix que el puguin abandonar abans de novembre del 2020).

Objectiu 2030 (i no 2050)

Les institucions polítiques segueixen en la inèrcia de posar el focus en l'any 2050, quan les emissions globals haurien de ser del 0%.

Però posar el focus en el 2050 ja no té sentit, perquè des del 2018 la ciència documenta que, amb les tendències actuals, a partir del 2030 podem superar el llindar de seguretat d'1,5 ºC.

Si comencem a reduir les emissions ara, les hem de reduir un 7,6 % cada any... Difícil. Però si ho retardem encara més, l'esforç haurà de ser molt superior per als qui visquin a les dècades dels anys 30, 40, 50...