Cosificació i menyspreu: una radiografia del masclisme contra les esportistes

Una ullada als últims titulars que parlen de dones esportistes permet constatar com, encara ara en ple segle XXI, es parla d'elles d'una manera sexista. I és que l'esport no és una excepció en la desigualtat de gènere, i no se n'escapa cap país del món.

L'any 2019, milers d'usuaris de les xarxes socials van comentar una imatge d'una jugadora de futbol australià, Tayla Harris, on es veu com xuta una pilota. És a dir, on es veu com treballa. Fins aquí tot seria normal en el món digital actual. El problema, però, era que la majoria de comentaris eren sexistes. No parlaven de la seva destresa en el xut, ni de la seva força i de la seva agilitat, només parlaven del seu cos. Una cosificació de la qual són víctimes la majoria d'esportistes d'elit dones en diferents disciplines.

La doctora en Periodisme i investigadora experta en gènere Mònica Figueras explica: "Quan es tracta el cos d'una una dona com un objecte, se l'està cosificant". És a dir, "es fa un ús de la dona o de la seva imatge per a finalitats poc dignes com a dona i com a ésser humà", defineix.

La prova és molt fàcil. Només cal fer una recerca per internet. Amb la combinació "esportistes" i "dones" encara, a dia d'avui, apareixen com a resultat alguns vídeos i articles amb titulars com ara "Les dones esportistes més atractives" o "Les atletes més sexis dels Jocs Olímpics de Rio".

Desconsideracions similars es van dirigir a les jugadores de waterpolo de la selecció espanyola durant el Mundial de Natació de Barcelona, l'any 2013. Marta Bach explica que mentre buscaven imatges d'un dels seus partits, van trobar un vídeo on "tot es basava en els nostres culs".

"Buscàvem un vídeo a YouTube d'un partit quan en vam trobar un on, principalment, ens havien gravat els culs quan sortíem de l'aigua, i anàvem a la banqueta després de jugar. Tot es basava en els nostres culs. I tenia moltes visualitzacions... Realment, és molt lleig trobar-te una cosa així a les xarxes socials."

Una selecció amb majoria de jugadores catalanes que, entre altres fites, s'ha proclamat subcampiona olímpica l'any 2012 a Londres, campiona del món el 2013, campiona d'Europa l'any 2014 i 2020 i subcampiona del món el 2017 i 2019.

La waterpolista Marta Bach entrenant-se al CN Mataró (L. Bernis)

"Una altra cosa que ens passa és amb els fotògrafs que fan la foto en el moment en què ens agafem del banyador i ens surt un pit", explica Marta Bach. Es tracta d'una tècnica emprada tant per homes com dones al waterpolo, en què agafen els contrincants pel banyador.

"És una cosa que ens pot passar habitualment, perquè ens agafem del banyador... I et preguntes, per què han de publicar aquesta foto en un diari? Hi ha mil fotos d'aquell partit i no cal que la que es pengi sigui precisament aquella. Què estàs buscant, el morbo per aconseguir que més gent miri la notícia?"

Tanmateix, la waterpolista remarca que sempre que han localitzat un cas així han pogut parlar amb el periodista o el mitjà per demanar que es canviés la imatge.

Com a doctora en Periodisme, Mònica Figueras remarca el paper que tenim els mitjans per "perpetuar certs estereotips". Es refereix a l'enfocament dels reportatges, l'ús d'imatges que generen aquests estereotips o comentaris de partits que "se centren en aspectes personals i no tècnics" o que empren paraules com ara "reines", "princeses", "àngels" o "belleses".

Però també hi ha casos en què es cosifica la dona sense recórrer a mostrar parts del cos nues. Ens ho ha explicat Marina Isan, membre del Club Ciclista Baix Ter, el primer equip femení que ha competit en la màxima categoria del ciclisme mundial en ruta. Tot i que ni Isan ni cap de les seves companyes d'equip han patit un cas com el de l'australiana Tayla Harris, tenen molt present el que li passa a la també ciclista professional Puck Moonen. L'holandesa publica imatges d'ella a les xarxes socials competint o entrenant-se i, diàriament, rep comentaris sobre el seu cos.
 

Marina Isan, però, explica que el que sí que noten són comentaris masclistes que les menyspreen com a esportistes.

"El que sí que noto són comentaris masclistes tipus que vaig amb bici i, com que soc una noia, 'no tiro tant' o, com que soc una noia, es piquen més amb mi perquè 'no els pot guanyar una noia'. Això sí. Comentaris sobre el meu físic no n'he patit o si els han fet, no me n'he adonat."

Marina Isan, membre del Club Ciclista Baix Ter (Marina Isan)

Uns comentaris que, per exemple, també van ocupar molts titulars l'any 2019 en el cas del futbol. El 2 de febrer d'aquell any, es va suspendre el partit de futbol femení a Terrassa entre l'equip d'aquesta població i l'EF Viladecavalls pels insults masclistes fets per l'equip de veterans del Terrassa. Les xarxes socials es van omplir de nombroses mostres solidàries i moltes jugadores d'altres equips van fer un minut de silenci per rebutjar aquella actitud masclista i per demanar respecte.

En aquest sentit, el primer equip del FC Barcelona es podria considerar l'oasi. Al març de 2019, va batre el rècord mundial d'assistència en un partit de futbol femení de clubs a l'estadi Metropolitano, amb 60.739 espectadors, i des de llavors no han fet més que conseguir una fita històrica rere una altra: com classificar-se per primer cop per a la final de la Champions League el 2019 o guanyar el triplet de les competicions de la Federació Espanyola de Fúltol l'any 2020 (la Lliga, la Copa i la Supercopa).

Melanie Serrano és la jugadora més veterana del primer equip del Barça. Va començar a jugar amb el club quan tenia 14 anys i ja porta 17 temporades. Lluny queden ara els comentaris dels altres pares de la seva Sevilla natal, quan ella era l'única nena que jugava en un equip de nois.

Però al Barça "ho he viscut tot", diu. Serrano recorda com van ser els seus inicis al FC Barcelona, quan no s'apostava per elles:

"Érem un equip amateur i pràcticament el club no apostava per nosaltres i estàvem allí a l'ombra, sense molestar i ja està. A poc a poc, amb els èxits i l'esforç de moltes persones que han passat pel club, hem aconseguit que ara l'equip estigui aquí, sent professional."

Imatge de la jugadora de futbol Melanie Serrano (FC BARCELONA)

"Fa uns anys, la dona esportista no estava tan ben valorada com ara", diu Melanie Serrano. Defensa que tots els esportistes, siguin homes o dones, "tenen el mateix dret i el mateix valor que un altre o altra", el mateix que defensa una de les darreres campanyes del Barça, "El futbol no és per a noies, tampoc és per a nois. El futbol és per a futbolistes". Tanmateix, reconeix que equips d'altres clubs encara tenen molt camí per recórrer per aconseguir la igualtat en el futbol.

Unes diferències entre els jugadors homes i dones d'un mateix esport que també es va evidenciar en el tenis a l'Open dels Estats Units 2018. Tot just després del descans i abans de començar el tercer set, la francesa Alizé Cornet es va adonar que duia la samarreta al revés. Ràpidament, se la va treure i se la va posar del dret. L'àrbitre, aplicant el reglament, la va amonestar. Una amonestació que no van tenir Novak Djokovic, quan, en un altre partit, es va treure la samarreta en ple partit i l'hi va oferir a una seguidora.

"Ho acabes normalitzant, però no hauríem de fer-ho"

Una de les conclusions que va treure del seu cas Tayla Harris és que es tracta d'un reflex de la societat que tenim avui dia. La vicerectora per a Projectes d'Igualtat de la UPF Mònica Figueras explica: "Cal un canvi estructural del sistema patriarcal a la societat i a les redaccions periodístiques".

"Una redacció o un equip de futbol no són més que un microcosmos de la societat. Si existeixen estereotips en la societat, també ho faran en l'esport i en el periodisme."

A part d'una "clara infrarepresentació de la dona esportista", Figueras considera que també hi ha una manca de continuïtat en la cobertura i, quan es tracta, "se'n fa un tractament esbiaixat".

Mònica Figueras apunta que el problema no s'acaba només fent que "les dones ocupin redaccions esportives i càrrecs de responsabilitat", llocs ocupats majoritàriament per homes, sinó que "trencar els estereotips és una tasca de tothom". I destaca el paper de l'educació a les facultats, però també en general.

"La responsabilitat és també de les universitats que formen periodistes, fet que significa incorporar la perspectiva de gènere a la formació i a la tasca professional. Però cal també educació en la diversitat i igualtat en tots els nivells educatius."

La waterpolista Marta Bach comparteix la visió de l'esport com a "microrepresentació" de la societat. Considera que "cada cop hi ha menys casos", però lamenta que arriba un moment que "ho normalitzes, però no hauríem de fer-ho".

"Encara estem en una societat una mica masclista. En aquest aspecte, a la dona se la critica molt més que a l'home o veus situacions que no passaria amb un home, com el que va passar a la Pilota d'Or de futbol, que li van preguntar a Ada Hegerberg una pregunta molt estúpida, si sabia fer "twerking". I penses: 'a un home també li preguntaries el mateix?' Per sort anem sortint d'aquestes coses, però encara vivim en aquests nivells... I al final, no entenc per què s'arriba a aquests extrems. Nois i noies fem exactament el mateix al món de l'esport."

"Encara ara et pregunten quin esport practiques has de dir 'sí, futbol femení', perquè la gent no relacionen que hi ha futbol femení i sempre has d'afegir la paraula", es queixa Melanie Serrano. Però la futbolista té una cosa clara:

"Hi ha etiquetes marcades a la societat que crec que hauríem de canviar. Per això el meu consell per a qualsevol nena que vulgui ser esportista és que faci el que li agradi i que treballi molt. Perquè tot es pot aconseguir amb esforç, treball i constància, sobretot si vol ser esportista. Si s'exigeix, ho aconseguirà."