Creix el ritme d'extinció d'aus: els pròxims dos segles podrien desaparèixer 1.300 espècies

Els pròxims dos segles es podrien extingir ni més ni menys que 1.300 espècies d'ocells, més del doble que els darrers 130.000 anys, des que l'home va començar a expandir-se pel planeta, quan se'n van extingir unes 610.

La xifra és molt més gran del que es pensava fins ara. El ritme de desaparició s'està accelerant vertiginosament i la causa, en la immensa majoria, és d'origen humà. Ho ha descobert un estudi liderat pels centres d'investigació més prestigiosos del món. Entre els quals hi ha el jove investigador del CREAF Ferran Sayol.

Però, com s'aconsegueix saber quantes i per què s'extingeixen les espècies? Una de les principals claus està en la taxidèrmia.

Protegir la vida estudiant la mort

Els investigadors han recorregut els principals museus d'història natural del món, on es guarden les col·leccions més impressionants d'animals dissecats.

A en Ferran el podem acompanyar a l'antic Museu de Ciències Naturals de Barcelona, al parc de la Ciutadella, que actualment està tancat al públic.

El museu està destinat només a investigació científica i alberga animals conservats amb ulls de vidre i serradures amb segles d'antiguitat. Així que s'hi poden veure animals ja extingits o que costen molt de veure perquè en queden molt pocs.

El conservador de vertebrats del Museu, Javier Quesada, li porta un polit becfí, un dels dos únics exemplars dissecats que hi ha a Catalunya.

"És d'un valor enorme poder tenir aquests animals per saber com eren, poder estudiar-los a escala genètica i morfològica. En el cas d'aquest polit, sabem que va ser dissecat fa més de 50 anys, però no sabem exactament quan ni on es va recollir, ni per què va morir. Una anàlisi genètica o de les plomes ens ho podria dir."

El polit es va extingir el mes de novembre passat! Ostenta el trist títol de ser el primer ocell desaparegut a Europa en època moderna. Estudiant les característiques dels ocells extingits en el passat, en Ferran Sayol obté pistes de les extincions futures.

"Mesurant el bec, les potes, les ales... podem deduir com vivien. Per exemple, aquest polit, amb aquest bec tan llarg i fi, queda clar que menjava invertebrats i que l'utilitza per enfonsar-lo al terreny. Les ales tan llargues i la seva forma ens indiquen que migrava grans distàncies."

Com l'extinció d'un ocell pot posar en perill la vida, tal com la coneixem

Però l'estudi, publicat a la revista Science, no s'ha limitat a posar-hi xifres, sinó a identificar quines funcions bàsiques per als ecosistemes es perdien amb cada espècie.

"Que es perdi una espècie d'ocell pot provocar efectes en cascada que siguin fatals per a la vida tal com la coneixem."

"Per exemple, si desapareix un ocell dispersador de llavors, pot ser que també s'extingeixi un arbre que depèn d'aquesta funció. I si desapareix aquest arbre, pot ser que desaparegui una espècie d'animal que depengui d'ell. Com un efecte dòmino".

De fet, l'arribada de l'home a l'illa Maurici va provocar la desaparició del dodo el segle XVII. Els éssers humans hi van portar espècies invasores, aprofitaven que era un animal confiat (perquè no tenia depredadors naturals) per caçar-lo fàcilment, i també van destruir el seu hàbitat.

Arran de la seva extinció, com que el dodo era un gran dispersor de llavors, l'arbre tambalacoque ja no tenia mecanismes de reproducció i tot l'ecosistema es va empobrir. També va passar amb l'extinció del moa de Nova Zelanda, que menjava grans quantitats d'herba, mantenint els paisatges amb un equilibri de vegetació que també es va perdre.

"Tendeixen a perdre's, precisament, les espècies que tenen rols únics. Si se'n perd una d'aquestes, és quan tot està en risc."

Haurien de ser lliçons apreses i són la base amb què els científics estudien les extincions més probables i de quina manera ens afectarien. Per exemple, a casa nostra, si desapareguessin el trencalòs o l'aufrany, dos voltors en perill d'extinció, es perdria la tasca de neteja de cadàvers que evita malalties.

L'estudi és una eina per frenar la desaparició vertiginosa d'ocells. I no s'ha limitat a recordar que estem immersos en una sisena onada d'extinció d'espècies, sinó en la important i fràgil connexió que hi ha entre totes elles. Però, sobretot, en com afectaria això la nostra pròpia subsistència.

"Hem de treballar per conservar les espècies en perill que tenen aquestes funcions úniques tan especials, si no, estem perduts"

I així, evitar els efectes en cadena que això provocaria i, també, que no només es puguin veure dissecats i tancats en l'armari d'un museu.