Crònica des de Lampedusa: "Quan la vida és difícil, no tens opció"

Les autoritats italianes s'afanyen a esborrar la crisi migratòria sense precedents que viu Lampedusa. Situats al port -on la policia efectua sempre el trasllat dels nouvinguts cap a la península passant per Sicília-, aquest matí no hi ha ni rastre del ferri que sabem que ha d'atracar-hi. En lloc d'això, una grua retira amb urgència desenes del centenar llarg de barquetes que -en una imatge inèdita- aquesta setmana feien cua per entrar i desembarcar a l'illa.

La majoria són petites pasteres de ferro, més barates, però també insegures i letals que utilitza, sobretot, el col·lectiu procedent de l'Àfrica subsahariana.

També n'hi ha, encara que menys, fetes de fusta, on fan la travessia molts tunisians, amb una major capacitat adquisitiva però cada cop més presents entre els arribats de la transitada ruta del Mediterrani central. Avui, estranyament, no hi ha nouvinguts al port. Però sí que hi ha, sembla, una raó...

I és que l'operatiu de trasllat, ens alerta un veí, s'ha ubicat a una cala recòndita anomenada Pisana. En plena temporada d'estiu i després de les imatges virals sobre l'arribada massiva de pasteres, estarien intentant allunyar aquesta realitat dels turistes. Visitants que, volgudament aliens, es relaxen envoltats d'aigües turqueses, sorra blanca i sota nombroses ombrel·les.

A només uns metres, arraconat, allò que volen amagar-los: unes tres-centres persones que, assegudes a l'asfalt i sense para-sols, esperen el seu torn per pujar al ferri. La majoria són homes joves d'origen subsaharià, procedents de Nigèria, Camerun, Guinea, Líbia, Eritrea... Però també parlem amb sirians i palestins.

De dones, poques i en unes condicions molt delicades. Mentre som allà, una voluntària de Save the Children les ajuda a caminar, agafant-les per les mans, visiblement desorientades i amb signes de debilitat.

Històries de supervivència

Cadascuna d'aquestes persones carrega una història dolorosa de supervivència. Com d'altres, l'Abdulmumeen Oluwaseye ens busca amb la mirada, sembla que té ganes de compartir-la. Fa cinc mesos que va començar el seu llarg periple a Nigèria passant per Líbia, Tunísia i ara trepitjant Itàlia.

Ell va pagar 500 euros –alguns n'han desembutxacat el doble- per fer el trajecte en una barqueta de ferro i escapar-se de la pobresa. Amb mar en calma i de les costes tunisianes fins a Lampedusa comptava trigar un màxim de 12 hores i el malson ha durat 4 dies.

"Ens vam perdre i he vist morir molta gent ofegada. Ha estat duríssim. Abans jo acostumava a pensar: què hi haig de fer, jo, a l'aigua? No ho faré mai, és de bojos, perquè aquesta aigua no és una piscina! Però quan la vida és difícil no tens opció. Si mors, mors".

En la línia, Emille Gervaise, del Camerun, afegeix: "La situació és crítica. No hi ha ningú que pugui néixer, viure i envellir en la pobresa sense quedar-ne ferit. Per això, acceptem enfrontar-nos a la mort en el mar." Esgotament físic i mental que mentrestant intenten alleugerir voluntàries de la Creu Roja repartint aigua i menjar.

A banda del cansament, tots comparteixen una altra sensació: la satisfacció d'haver posat finalment un peu a Europa.

A la majoria els és igual ja l'Europa amb què es trobin, el país on vagin i les traves burocràtiques que els posin. Han sobreviscut a un Mediterrani que s'ha emportat molts dels seus. I amb això en tenen prou. Almenys avui.