"He perdut dos fills, la dona i la casa": crònica des de l'epicentre del terratrèmol al Marroc

"Kabira, Fatiha, Khadija, Ilyas i Hajar". L'Ibrahim té 44 anys i fins fa poc vivia a Ighil, on se situa l'epicentre del terratrèmol que divendres va trencar la vida de milers de persones en un dels racons més humils del país.

Parlant amb nosaltres recorda els noms de la seva mare, la seva dona i els seus fills. Tots han mort al terratrèmol del Marroc. Només ha sobreviscut ell.

Va sortir de les runes d'Ighil ferit i en estat de xoc i han calgut gairebé tres dies perquè un sanitari li pugui fer una cura. El noi que és al seu costat ens explica per què:

"Hem estat en una situació molt dura, la carretera estava tallada a les muntanyes. Hem patit molt."

Com l'Ibrahim, ell també és l'únic de la família que queda viu. I com l'Ibrahim, fa gairebé tres dies que s'ha hagut d'empassar la pena per poder sobreviure.

Amb uns quants veïnes i veïns van pujar a un petit camió i van aconseguir superar la carretera tallada i fer via fins al primer poble on les ambulàncies havien pogut arribar, Talar N'Yaaqoub.

Els professionals que els ajuden són d'una associació de Casablanca que ha mobilitzat cinquanta ambulàncies per fer front a l'emergència. Altres ambulàncies o helicòpters els portarien hores més tard fins a centres hospitalaris de grans ciutats, com Marràqueix o Agadir.

"Hem assistit al voltant de dues-centes persones de diferent gravetat.", ens explica l'Issam, un dels sanitaris que ha vingut del nord del país fins a Talar N'Yaaqoub.

Aquesta és una altra població devastada; totes les edificacions que veiem estan o ensorrades o tenen greus desperfectes i no són habitables.

Un dolor que trenca el silenci

A Talar N'Yaaqoub tothom és al carrer i qui pot entrar a casa ho fa per agafar coses i tornar-ne a sortir. Aquí hi han mort més de 200 persones i el recompte de víctimes no s'atura.

Repetidament --poden passar uns minuts o poden passar hores--, es veuen els equips de recerca esforçant-se a traslladar l'últim cos rescatat; els últims, tots sense vida.

Primer es veu i se sent córrer l'equip de rescatadors amb una camilla i, immediatament, ressonen els crits: crits angoixats, de dolor, que trenquen el silenci que mana a gairebé totes les recerques.

Al costat de les forces de rescat, els veïns fan el possible per portar els ferits dels pobles de la vora fins allà on poden arribar les ambulàncies.

"He carregat ferits a les meves espatlles i en mules al llarg de divuit quilòmetres i fins aquí, perquè la carretera estava tallada.", explica el Mustafa, un heroi anònim d'un poble proper, també de les muntanyes i també afectat pel sisme, Daour Ighir.

Gairebé tothom d'aquí coneix alguna víctima: "En el meu cas, un mestre amic nostre va morir una mica més enllà, vivia a dues cases de la nostra. Ahir en van trobar el cos", ens explica el Mohamed, un mestre d'anglès de l'escola.

Ni aigua ni llum

A més a més de fer front a les pèrdues personals i materials, les veïnes i veïns d'aquesta població, que abans tenia 10.000 habitants, han de viure sense aigua i gairebé sense llum.

Molts, al ras; d'altres, en tendes disposades pels cossos militars o de protecció civil. En una esplanada de la vila, un grup de persones van fent relleus i s'afanyen a carregar els mòbils i consultar les xarxes.

Al costat, la companyia de telecomunicacions més important del país, Maroc Telecom, ha instal·lat una antena portàtil i ha volgut donar una mica de cobertura i també corrent, amb potents grups electrògens, a una població que s'ha quedat pràcticament aïllada.

Moure's amb cotxe, molt complicat

Els equips d'ajuda militar, sanitària i de protecció civil són sobre el terreny, pràcticament des de l'endemà de la destrossa. També molts voluntaris, ONGs i particulars que s'hi apropen dia sí, dia també, a portar coses als més damnificats. Però la carretera per arribar fins aquí des de Marràqueix no és fàcil.

Si travessar la serralada de l'Atlas ja és complicat en una via on a un costat hi ha roques i a l'altra, sovint, precipici, ara cal afegir-hi la dificultat de fer-ho amb tot de grans pedres que envaeixen la via en alguns trams i el col·lapse de vehicles que es crea a determinades hores, quan els que volen arribar a la zona i els que volen sortir-ne són més que els que és capaç d'engolir la carretera.

"Moltes vies estan tallades, com heu vist en aquell poble, tot està tallat i només els ases hi poden pujar", ens diu el president d'una ONG francesa que ha arribat fins aquí amb tendes per, com diu ell, "oferir abric col·lectiu".

Caminar fins a la carretera per demanar ajuda

A més a més de cotxes particulars, vehicles militars, d'ONGs, camions carregats, màquines excavadores i ambulàncies, el que trobem a la carretera són moltes persones a peu.

Soles o en grup, més grans o més petits, aturen els cotxes per demanar-los que els portin a algun lloc o bé, que els donin el què puguin. La gran majoria són veïns de pobles de muntanya amb greus danys que han baixat a la carretera perquè l'ajuda que arriba a dalt és escassa o nul·la.

"Venim de tretze quilòmetres d'aquí. Hem deixat les nostres famílies als pobles destruïts, per demanar als cotxes ajuda i menjar", ens explica el Kamal Idali, que fins fa poc tenia casa seva a Imgdal. Diu que ara ja no en queda cap, de casa.

Un dels primers cotxes que s'aturen per ajudar-los és el d'en Mustafa, que, amb el seu amic Rachid, ve de Casablanca per portar menjar, a títol individual.

Porten llaunes, pa, llet, formatge... reconeixen que no saben ni quants diners s'han gastat. "La meva família és d'aquesta zona, la més afectada, així que vaig decidir oferir ajuda i venir avui aquí", ens explica.

Com ell, molts d'altres han vingut aquests dies a portar menjar fins als pobles de la serralada més perjudicats. Ell se'n va trist, però ens ha dit que tornarà.