Cronificació de la pobresa a Catalunya: hi ha 2 milions de persones ateses per entitats

La pobresa es cronifica a Catalunya: una de cada quatre persones està en risc d'exclusió social, una xifra estancada des de fa 10 anys. La crisi del 2008 i la pandèmia han marcat punts àlgids en aquest indicador, però malgrat certa recuperació, no s'aconsegueix reduir en un marc d'augment de les desigualtats, del cost de la vida i de l'empitjorament de l'accés a l'habitatge.

L'informe d'Indicadors Socials a Catalunya en relació amb el context estatal i europeu (Insocat), promogut per les Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS), alerta que "les polítiques públiques no aconsegueixen combatre les causes estructurals" d'aquesta pobresa, un caldo de cultiu pel malestar social que alimenta els populismes.

"Les respostes reactives han estat pal·liatives i sense capacitat de transformació estructural."

Tot plegat fa que 1,9 milions de persones hagin de ser ateses per les entitats socials a l'any, segons els darrers Baròmetres del Tercer Sector Social, corresponents als anys 2021 i 2022. A més, la crisi social ha provocat canvis en l'atenció, segons explica Sara Herranz, del Casal dels Infants:

"Ha estat tornar a dècades anteriors, un retorn cap a una assistència més bàsica. A dia d'avui encara hi ha moltes famílies que no han aconseguit un seguiment real de la seva situació per part de les administracions públiques. Estem sent el seu pilar."

700.000 catalans tenen privació material severa

La taxa AROPE, la que reflecteix el risc de pobresa i exclusió social, a Catalunya se situa lleugerament per sota (24,4%) de la del conjunt de l'Estat (26%). Totes dues es troben per sobre de la mitjana de la Unió Europea, del 21%. Espanya ocupa el quart pitjor lloc, juntament amb Letònia, només darrere de Romania, Bulgària i Grècia.

A Catalunya, tenen més risc de pobresa les dones (25,3%), malgrat que la taxa ha baixat una mica en els últims anys, i també els menors (32,5%), i, de manera molt acusada, les persones migrades, gairebé la meitat (46,8%).

En global, l'indicador que més ha empitjorat a Catalunya en els últims anys és el de privació material severa: ha passat d'afectar el 3% de la població al 8,9%. Això vol dir que més de 700.000 catalans no poden fer front a despeses imprevistes, anar de vacances una setmana a l'any o mantenir l'habitatge a una temperatura adequada, entre d'altres situacions que conformen aquest indicador.

A més, actualment, el 6,6% de llars catalanes treballen menys del que voldrien, en el que es coneix com a baixa intensitat del treball. El 2023 aquest indicador ha millorat lleugerament, però això no s'ha traduït en una millora material degut a l'increment del cost de la vida.

L'habitatge, clau: més risc de pobresa si es viu de lloguer

Una de les problemàtiques més greus que detecten les entitats són les relacionades amb l'habitatge. El 2023, un 20% de la població no ha pogut mantenir l'habitatge a una temperatura adequada, una xifra que abans del 2022 se situava a la meitat. A més, el 12% de catalans han endarrerit el pagament de les despeses de l'habitatge.

D'altra banda, viure de lloguer implica una taxa de risc de pobresa molt més alta que si es viu en un pis de propietat: del 33% cau al 12%. Les entitats identifiquen l'habitatge com a "decisiu" en les situacions de precaritat.

Trencament de l'ascensor social

L'informe recorda que la crisi financera del 2008, les retallades a l'estat del benestar i la pandèmia són tres factors determinants en la cronificació de la pobresa, que han posat al descobert les mancances de les polítiques socials i les "febleses" del model econòmic, caracteritzat per la precaritat laboral.

Les entitats reconeixen que fa anys que treballar ha deixat de ser garantia d'inclusió per la precarietat del mercat laboral. Malgrat certa millora, la taxa de treballadors pobres se situa en el 10,4% a Catalunya.

L'atur també s'ha reduït i es troba al 9,1%. Tot i això, els increments històrics de l'IPC han provocat la pèrdua de poder adqusitiu. Tot plegat fa que la recuperació econòmica, amb bons indicadors a nivell d'atur i PIB, no es tradueixi en "major benestar social", apunta l'informe.

La manca d'una redistribució de la riquesa efectiva ha provocat la consolidació de la desigualtat que les institucions no aconsegueixen revertir. El paper de les entitats es limita a la "contenció" i a "tapar forats". Ho explica Mercè Darnell, de Càritas Diocesana de Barcelona:

"No aconseguim empoderar les persones, ni tan sols que surtin a defensar els seus drets. Els donem el missatge que si lluiten i s'esforcen se'n sortiran, però no és així."

El trencament de l'ascensor social i del mite de la meritocràcia provoca un "estancament" de la situació social, marcat també per la manca d'inversió pública. "Hem perdut les capacitats i les possibilitats de mobilitat social. La crisi social és estructural, i d'aquí el cansament", reconeix l'informe.