Custodia Moreno, pregonera de la Mercè 2021: per la lluita veïnal i per les dones sense veu

"Només soc una més, els meus veïns són els protagonistes." Així es defineix Custodia Moreno, la pregonera de les festes de la Mercè del 2021. Però per no voler ser protagonista ha hagut de donar hora a la quantitat de mitjans que l'han volgut entrevistar en aquestes setmanes prèvies al 23 de setembre. I és d'agrair que ho hagi volgut fer individualment, amb TV3 s'hi va estar 3 hores.

El temps va passar volant sentint aquesta dona de 78 anys que en fa 74 que viu a Barcelona. Quatre anys tenia quan va arribar de Granada amb la seva família. Primera parada a les barraques de Can Baró. Amb les del carrer Pare Alegre i les del Turó de la Rovira, n'hi havia més de 600. Després va viure al Carmel (el barri del costat) per tornar a Can Baró, on ens rep. I on els seus veïns la paren cada quatre passos.

Els pisos que rodegen la plaça Raimon Caselles són el fruit de la lluita que ella va encapçalar. Però van trigar 25 anys a canviar les barraques per uns habitatges dignes de les que, per altra banda, se sent molt satisfeta. I torna a reconèixer que va ser una feina d'equip.

"Tots els veïns eren molt conscients que si no picàvem... perquè, mani qui mani, la ciutadania sempre ha d'estar picant. Amb uns picaràs quatre cops, amb d'altres, vuit, però sempre picant."

La lluita veïnal

Abans de tenir els pisos, van haver de picar, tallar la carretera del Carmel, fer manifestacions... per a gairebé tot, per tenir contenidors, per tenir llum, per tenir clavegueram, per tenir consciència que només junts ho aconseguirien. I per tenir escoles, centres de salut o biblioteques, tant a Can Baró com al Carmel.

I els canvis en el Carmel són indissociables de l'Associació de Veïns fundada per ella i altres veïns. Durant uns anys, dignificar la vida a les barraques del Turó de la Rovira i fer que desapareguessin, no s'explicava sense aquesta dona incansable. Passejant pel que queda, la Custodia recorda com van instal·lar una escola d'adults, com va costar que hi arribés un autobús o quan no van permetre que l'alcalde Serra pugés en cotxe a visitar la zona i va haver de fer-ho a peu.

Però, sobretot, recorda qui vivia a cada casa, com se la van anar arreglant, com van posar els primers lavabos a les cases... I tampoc s'oblida de recordar Sara Grimal i Alonso Carnicer, companys de TV3, amb qui va compartir la feina de fer que el que s'havia viscut allà a dalt no s'oblidés mai. Ara, i malgrat la munió de turistes i visitants que hi pugen i degraden la zona, una part ja pertany al Museu d'Història de Barcelona.

Malgrat totes les dificultats, Custodia Moreno va acabar Infermeria. Recorda ara que treballava als matins i que quan la família se n'anava a dormir, ella s'instal·lava al menjador i estudiava amb la llum d'unes espelmes.

L'habitatge, el mateix problema que fa 40 anys

Amb el temps, la infermeria i la reivindicació urbanística, social i democràtica van marcar la seva vida. I malgrat que ja no està en primera línia, no deixen de preocupar-la els mateixos problemes, sobretot el de la vivenda.

Està en contra que la vivenda pública sigui de compra. Tota, diu, ha de ser de lloguer per així arribar a tothom.

"Per desgràcia, i és una de les grans penes que tinc i el que més em fa enfadar, després de 40 anys d'estar cridant per això el problema de l'habitatge segueix sent el mateix."

També té paraules molt dures per als seus propis veïns, alguns dels quals abans vivien en barraques fetes per ells mateixos. I li dol que parlin dels nous immigrants com els que venen a treure'ls la feina.

"Seguim sentint els mateixos discursos... que es fiquen 12 i 15 persones en un pis... però si nosaltres vivíem quatre famílies en una barraca de 20 metres! Ja ens hem oblidat de tot això."

Custodia Moreno porta setmanes pensant què dirà en el pregó, pels 41 regidors que tindrà davant i per tots els ciutadans que la sentiran. No influirà en les seves paraules com pugui caure el seu discurs a les autoritats, a les administracions, ni tan sols què pensin els altres d'ella. No li ha influït mai.

Segur que hi haurà reivindicació, agraïments a Catalunya per l'oportunitat que li va donar, vivències personals, humor. En definitiva, una personalitat singular resumida en un pregó.

Un pregó que va estar a punt de no fer, perquè la primera resposta a Ada Colau, quan l'hi va proposar, va ser que "no". Havia de donar una resposta, però sense pressa. La reflexió la va fer canviar d'idea.

"Pensant en la quantitat de dones que no tenen veu, en aquells sostres de vidre que hem de trencar contínuament, pensant en tantes dones del meu barri que col·laboren cada dia en silenci, vaig pensar que ja estava bé que la veu d'una veïna normal i corrent se sentís des del Saló de Cent, quan tantes vegades m'havien sentit cridar a la plaça de Sant Jaume."

I el 23 de setembre serà al Saló de Cent fent el pregó de la Mercè. Ja va ser en aquest mateix escenari el 2009, quan va rebre de mans de Jordi Hereu la Medalla d'Honor de la Ciutat.