Daniel Arias, catedràtic: "Si avui posés un examen de l'any 2000, no l'aprovaria cap alumne"
"Querido alumno, te estamos engañando". Així es titula el llibre del catedràtic d'Organització d'Empreses de la Universitat de Granada, Daniel Arias Aranda. Hi analitza, de manera crua i sincera, el sistema educatiu i universitari de l'estat espanyol. Després dels resultats devastadors de l'informe PISA, on Catalunya va patir un daltabaix important i es va situar a la cua de l'Estat en matemàtiques, ciències i comprensió lectora, Arias Aranda explica, en una entrevista al programa "Catalunya nit" de Catalunya Ràdio, que la davallada es nota des de fa temps, com a mínim des de fa una dècada, per la manera com els alumnes arriben a la universitat:
"A alguns alumnes se'ls ha de fer cursos especials perquè tinguin el nivell en matemàtiques que s'espera que han de tenir quan acaben el batxillerat. Hem notat una baixada d'altres capacitats, com ara falta de lèxic i vocabulari, o actituds passives envers el que passa, esperen que algú altre els solucioni els seus problemes."
La solució més comuna: abaixar el grau d'exigència
El catedràtic responsabilitza "les diverses lleis educatives" de la situació actual. Segons diu, això ha animat els alumnes a superar cursos, amb independència de si tenen la preparació necessària per fer-ho:
"El gran engany és fer creure als alumnes que estan més preparats del que realment estan."
Alerta que moltes de les habilitats que els manquen als alumnes les haurien d'haver adquirit en l'etapa secundària.
Arias Aranda explica que l'any passat va posar un examen a classe, el mateix que havia posat l'any 2015 i on havien aprovat el 70% dels alumnes. El 2022, només el van aprovar quatre:
"Vaig començar a fer exàmens a la Universitat Complutense de Madrid. Estic convençut que si ara posés un exàmen com els que posava l'any 1997, 1998 o 2000, no crec que aprovés ningú."
El catedràtic admet que la solució sovint acaba sent abaixar el grau d'exigència general per aprovar el curs. A això cal sumar-hi, segons el seu punt de vista, que les universitats vinculen el finançament dels departaments a l'èxit acadèmic dels alumnes. És a dir, que si hi ha molts suspensos, es poden reduir els recursos que reben.
"Tenim un problema de disciplina a les aules"
Per posar remei a les mancances del panorama educatiu actual, enumera diverses qüestions. La primera, i la que considera més important, és empoderar el professor:
"El professor ha de tenir una certa autoritat a classe, des del meu punt de vista molt seriosa. Tenim un problema disciplinari a les aules."
Recalca que convindria reforçar el treball amb les famílies a les primeres etapes lectives, ja des de l'educació primària o secundària. Una altra de les línies de treball que planteja Arias Aranda és el de la flexibilitat en els estudis:
"L'edat legal per a treballar a Espanya és a partir dels 16 anys, però l'educació secundària obligatòria també és fins als 16 anys. Per tant, si un alumne volgués començar a treballar immediatament no tindria la formació necessària. Per què no podem avançar la formació professional als 12 o 14 anys?"
L'autor reclama més flexibilitat dins els plans docents universitaris, perquè als 18 anys a vegades és difícil tenir clar què es vol estudiar. En aquest sentit, planteja crear cursos generalistes que incloguin diverses àrees de coneixement, en els primers anys universitaris.