D'aquella pols, venen aquests fangs: 10 anys de Lehman Brothers

La crisi financera del 2008 és la història d'una ceguesa descomunal i catastròfica. Ni els bancs, ni els reguladors, ni els polítics, ni les agències de rating, ni les asseguradores, ni la premsa..., ningú va saber (o va voler) veure les dimensions colossals de deute i productes financers dubtosos que intoxicaven els mercats aquell 2008.

La disbauxa en les altes finances era tan abundant i tothom estava tan embriagat de bonus, derivats, futurs que a veure qui era el guapo que apagava la música i espatllava la festa.

I els banquers de Wall Street van ser els primers exponents d'aquella borratxera.

"Es creien els màsters de l'univers, no contemplaven la possibilitat de fracàs, ni podien veure el que tenien davant seu. Estaven cecs, no veien la realitat. No crec que actuessin així tant per avarícia, que també, sinó més aviat per una qüestió d'orgull, per veure qui guanyava més", ens explicava a la seu del "New York Times" Andrew Sorkin, el periodista que els va entrevistar a tots per fer el seu guardonat llibre "Too big to fail", el relat oficial d'aquell mes i mig de bogeria.

De la mateixa manera que no van saber veure la gravetat de la crisi, tampoc s'imaginaven que, en un obrir i tancar d'ulls, la mítica banca d'inversió tal com la coneixíem s'evaporaria en una setmana. Lehman i Merril Lynch acabarien comprats a preu de saldo, i Morgan Stanley i Goldman Sachs, auxiliats per bancs tradicionals o grups d'inversió.

Però es que, a més, el govern va haver de rescatar tres macroasseguradores i, a finals de mes, va fer l'impensable: rescatar tot el sistema bancari a base d'injeccions directes de capital i donar-li totes les facilitats per obtenir-ne.

Notícia relacionada: Qui se'n recorda a Wall Street de la caiguda de Lehman Brothers?

És veritat, no vam patir una gran depressió, ens vam quedar en una gran recessió, que és gravíssim, però no tant. El mèrit, als EUA, el donen als esforços que va fer el trio que eren Ben Bernanke, de la Reserva Federal; Hank Paulson, secretari del Tresor, i Timothy Geithner, de la Reserva de Nova York.

Van ser ells mateixos que no van saber preveure la crisi, però almenys es considera que van salvar el sistema (això sí, tirant per la borda el manual econòmic republicà i fent una intervenció en l'economia en tota regla més pròpia de socialistes).

La clau de la regulació

Una de les causes d'aquella crisi va ser la desregulació dels mercats financers que des dels anys 80 havien perseguit tant republicans com demòcrates. Resultat, la banca d'inversió, la tradicional i les asseguradores tenien "de facto" barra lliure per fer el que volguessin sense gaire supervisió. I va passar el que avui tristament commemorem.

La Llei Dodd-Frank

Si alguna cosa va ensenyar la crisi és que se'ls havia de lligar curt i el 2010 es va aprovar la celebrada llei Dodd-Frank perquè mai mes aquells banquers poguessin tornar a posar en risc tot el sistema econòmic. A partir de llavors, el sector va quedar molt regulat, se'l vigila amb lupa.

Ara, els bancs han d'estar molt més capitalitzats, han d'assegurar molt més les transaccions, superar tests d'estrès i limitar el risc; tot per, teòricament, ser capaços de cobrir-se sols les espatlles davant d'un daltabaix financer.

Només als EUA, els bancs tenen ara 375 noves regulacions per complir, cosa que ha provocat que a Wall Street hi hagi quasi tants "brokers" com advocats assessorant-los.

I aquesta regulació ha fet el sistema molt més segur?

Tots els experts amb qui hem parlat coincideixen en el mateix veredicte: el sistema és ara molt més segur, sí; però suficientment segur? No. En part per la idiosincràsia de crisis cícliques del capitalisme i en part perquè els seus protagonistes són volgudament desmemoriats.

Pressionada pels lobbys de Wall Street, l'administració Trump ja ha començat a desregular el sector i a suprimir alguns passatges d'aquella llei Dodd-Frank. El dubte, o el temor, per molts, és que només sigui el primer pas d'una onada desregularitzadora.

El curiós, i aquí tornem a l'avarícia i l'orgull, és que els mateixos bancs nord-americans tenen aquest 2018 rècords de beneficis i ingressos; viure sota la regulació i la lupa no els va pas malament, però n'hi ha que sempre en volen més i no els agrada sentir-se limitats.

La vida més enllà de Wall Street

Hi ha però una altra visió del desenllaç de la crisi i és la de peu de carrer. Es va salvar el sistema financer, però a quin cost per al contribuent? Al cap d'un any, 27 milions de persones als EUA estaven sense feina o només a temps parcial; el 2012 ja es comptaven 16 milions de desnonaments.

En definitiva, molts ciutadans van perdre la feina, la casa, l'assegurança mèdica, el pla de pensions, el futur... I a ells ningú els va rescatar com s'havia fet amb uns grans bancs que no van veure cap alt executiu davant d'un jutge rendint comptes.

Notícia relacionada: Què se n'ha fet del moviment Ocupem Wall Street?

Si mirem les xifres macro, l'economia nord-americana el 2018 s'ha recuperat d'aquell daltabaix. Creix a un ritme envejable, té plena ocupació i els salaris comencen a pujar per a tothom... Això no treu que el 20% més pobre segueixi tenint moltes dificultats per tirar endavant. Ho hem comprovat parlant amb la Christina, que guanya 800 euros al mes i l'estan a punt de fer fora de casa seva perquè no pot pagar els increments del lloguer.

Sense que transcendeixi gaire, als EUA hi ha 2,3 milions de llogaters desnonats cada any, la mateixa xifra que el 2009, quan el país estava en crisi. S'ha batejat com una epidèmia de desnonaments i és una de les herència de la crisi financera que va esclatar amb Lehman Brothers.

Llavors, sis milions de nord-americans van perdre casa seva quan no van poder pagar les hipoteques. Van haver de passar a viure de lloguer i competir per un mercat escàs ocupat pels més desafavorits que s'han de barallar perquè només 1 de cada 4 que en necessiten tenen pisos de protecció oficial.

El preu del lloguer ha pujat un 6% cada any mentre els salaris només un 2%, això si no ets de classe humil, com la Christina. El salari mínim es manté en 7,25 dòlars l'hora, igual que el 2009.

Pols i fang polític el 2018

Recordo com, a la redacció de TV3 aquella tardor frenètica del 2008, els de la secció d'Internacional estàvem quasi creuats de braços mentre els companys d'Economia treien fum durant mesos. Però, no patiu, els va dir algú, perquè, quan vosaltres afluixeu, els que tindrem feina a carretades serem un altre cop nosaltres.

Les conseqüències polítiques de les crisis econòmiques sempre arriben al cap d'un temps. I quina és la més flagrant 10 anys després: doncs l'auge dels populismes a Occident. La classe política tradicional va quedar tan desprestigiada per la gestió de la crisi i l'austeritat que van deixar un buit que l'extrema dreta ha omplert diligentment.

Sense crisi econòmica, molt probablement, no hi hauria hagut un Donald Trump president, ni un Matteo Salvini dirigint "de facto Itàlia", que estan escrivint un nou capítol de la història. D'aquella pols, venen aquests fangs.