DART, la nau kamikaze preparada per xocar contra l'asteroide Dimorphos i desviar-lo

Cap a dos quarts de dues de la matinada d'aquest dimarts, dos quarts de vuit als Estats Units, la nau DART impactarà en l'asteroide Dimorphos. Es tracta d'un assaig per estudiar com desviar de la seva òrbita un astre d'aquests si amenacés de xocar amb la Terra.

És la primera operació del sistema de defensa planetària. La DART, sigles de Test de Redirecció d'Asteroide Doble, és la primera nau que s'envia directament contra un asteroide per modificar la seva velocitat i la seva trajectòria. Es va enlairar al novembre i el seu objectiu és un asteroide doble format per Didymos, de 760 metres de diàmetre, i el seu petit company, Dimorphos, de 160 metres de diàmetre i que gira al voltant del primer.

DART significa dard en anglès i la seva diana serà l'asteroide Dimorphos. És potencialment perillós i s'ha triat perquè en el moment de la col·lisió estarà a la mínima distància de la Terra, uns 11 milions de km, i això permetrà observar amb telescopis, tant terrestres com espacials, els efectes de l'impacte.

La nau s'acostarà de forma completament autònoma al seu objectiu a partir de quatre hores abans de l'impacte. En aquell moment estarà a uns 90.000 km de Dimorphos. En els dos minuts finals, DART viatjarà a uns 24.000 km/h.

La NASA ofereix en directe, des de la seva pàgina web, l'impacte de la DART contra l'asteroide. 

Amb l'impacte es pretén ejectar matèria de l'asteroide i modificar-ne el moment cinètic, per l'efecte en la seva massa i velocitat, i provocar una desviació que es mesurarà directament.

En l'equip científic d'aquesta missió hi participa l'astrofísic Josep Maria Trigo-Rodríguez, de l'Institut de Ciències de l'Espai (ICE-CSIC) i membre de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya, que explica l'objectiu bàsic de la missió: conèixer l'eficiència amb què un projectil kamikaze excava un cràter en un asteroide i llança els materials de la superfície de l'asteroide en direcció oposada al projectil:

"Com més gran sigui l'eficiència d'aquest procés, més gran serà el desviament de l'asteroide, però hi ha un factor multiplicatiu ineslàstic en el procés d'excavació per impacte que cal comprendre millor a partir d'aquest experiment. Això juga al nostre facvor perquè magnifica la transferència de moment cinètic en l'impacte."

Com que DART no estarà en condicions de mostrar la col·lisió ni els seus efectes, perquè després de l'impacte quedarà destruïda, uns quinze dies abans se n'haurà separat un mòdul per observar l'impacte i els moments posteriors.

Aquesta missió la farà un nanosatèl·lit de la mida d'una capsa de sabates i 14 kg de pes. S'anomena LICIACube i l'ha dissenyat i construït l'Agència Espacial Italiana. Des de 55 km de distància capturarà imatges del xoc i del núvol de matèria que aixecarà.

Per seguir amb les mesures, l'ESA (Agència Espacial Europea) té planejat llançar, l'octubre del 2024, una nau anomenada Hera (per la deessa grega del matrimoni), que arribarà a Dimorphos el desembre del 2026.

En aquest vídeo, l'astrofísic i exguitarrista de Queen Brian May, explica les característiques principals de la missió:

Una pregunta que es farà molta gent és si no resulta exagerat emprendre missions d'aquest tipus. De moment no es coneix cap asteroide que signifiqui un perill a curt o mitjà termini per a la Terra. El risc més alt el representa l'anomenat 2009 FD, amb una probabilitat entre 714 de xocar amb el nostre planeta cap a l'any 2185.

Un altre asteroide que la NASA està estudiant és el Bennu, que té una probabilitat entre 2.700 de xocar contra la Terra entre el 2175 i el 2195. L'estudia amb la nau OSIRIS-Rex, llençada el 2016 i que ha recollit diverses vegades mostres de l'asteroide durant aquests anys. En el seu retorn a la Terra, alliberarà una càpsula que farà arribar a la superfície del nostre planeta aquestes mostres. Es preveu que això passi el setembre del 2023.

L'Agència Espacial Japonesa (JAXA) ha aconseguit la mateixa fita amb la nau Hayabusa2, portant materials de l'asteroide Ryugu, d'un quilòmetre de diàmetre.

De fet, sense pensar en astres tan grossos, cada any arriben a la Terra entre 40.000 i 80.000 tones de matèria interplanetària. Moltes mostres són tan petites que es troben dintre la pols que respirem.

Aquesta matèria va tenir un paper essencial en l'origen de la vida, perquè va aportar aigua i compostos orgànics. Però aquests astres es consideren potencialment perillosos si fan més de 150 metres de diàmetre i la seva òrbita passa a menys de 7,5 milions de quilòmetres.

Els anomenats objectes propers a la Terra (NEO) són asteroides o cometes que en algun moment s'acosten a uns 50 milions de quilòmetres o menys de la Terra. Se'n coneixen més de 27.000.

El doctor Trigo, que ha publicat fa poc el llibre divulgatiu "La Terra en perill: l'impacte d'asteroides i cometes", editat per la Universitat de Barcelona, explica que els efectes d'un impacte a la Terra poden ser diversos, des de crear un cràter d'impacte més o menys gran a produir una gran modificació del clima.

Si aquests cossos no superen els cent metres de diàmetre, afegeix, l'atmosfera ens pot protegir i fragmentar-los de manera eficient, si bé això depèn també de la velocitat de l'astre i del seu angle d'incidència. Tot i això, fins i tot en temps recents s'han produït impactes i esclats atmosfèrics devastadors.

Potser el més famós és el de Tunguska, el 1908 a Sibèria. Era un objecte de 60 metres que va devastar una superfície de 2.200 km² de la taigà. També a Rússia, en aquest cas sobre la ciutat de Txeliàbinsk, l'any 2013 un asteroide d'uns 20 metres de diàmetre es va destruir tot sol a l'atmosfera, però va provocar 1.500 ferits per l'ona de xoc.

Un esdeveniment com el de Txeliàbinsk podria passar cada 50 anys i un com el de Tunguska, cada 500 anys. El risc s'estableix segons l'escala de Torí. Però una visió més exacta I contínuament actualitzada és la de Sentry, mantingut pel Centre d'Estudis d'Objectes Propers a la Terra del Jet Propulsion Laboratory's Center. Està automatitzada per actualitzar contínuament la informació amb els sistemes de monitoratge continu d'asteroides i mostra el risc d'impacte amb la Terra en els pròxims cent anys.

Trigo explica al 324.cat que la vigilància i la preparació de missions com la DART són ben lògiques:

"Encara desconeixem un percentatge important dels asteroides d'un centenar de metres de diàmetre i podria descobrir-se'n algun en un futur en ruta directa contra la Terra. De fet, la idea és poder avançar-nos al proper Tunguska o, fins i tot, al proper Txeliàbinsk".

Si la probabilitat de xoc d'un astre molt gros és petita, és més alt amb cossos petits. El doctor Trigo explica què es pot fer en aquests casos:

"El més segur amb poc temps d'antelació és fer servir un impactador cinètic, habilitar una sonda per transferir el seu moment cinètic a l'asteroide. Els motors iònics ens permeten accelerar-la de manera ràpida i eficient, tot convertint aquest en un sistema d'intervenció ràpida. Per guanyar temps, aquestes sondes podríen fins i tot tenir-se ja preparades i enlairar-se des de la Lunar Gateway, l'estació espacial que es preveu construir a la Lluna."

Per tot això, és convenient continuar escrutant el cel a la recerca de boles de foc. Aquestes ens anuncien la presència de cossos grans en determinades òrbites de risc. A Catalunya hi ha 12 estacions de videodetecció i a tota la península són un total de 40, que formen la Xarxa d'Investigació sobre Bòlids i Meteorits, que manté un llistat actualitzat d'aquests espectaculars fenòmens lluminosos.

Parlant d'impactes, és gairebé impossible no recordar el més famós: el de l'asteroide que va provocar l'extinció dels dinosaures fa 65 milions d'anys. Però, com diu Trigo en el seu llibre, "a diferència dels dinosaures, hem après a llegir el missatge esculpit a les roques". I es pregunta si "serem capaços de promoure la investigació dedicada a reaccionar a temps per defensar la vida del proper gran impacte".