De Bizarrap a Gallery: el fenomen de les càpsules musicals amb milions de visualitzacions

Ni una gran productora musical al darrere ni el videoclip més creatiu. La cançó de l'estiu s'ha enregistrat, gravat i promocionat des d'una habitació amb llums de neó que podria ser la d'un gamer que acaba de fer un directe a Twitch mentre jugava al League of Legends.

És la fórmula que el productor argentí Bizarrap utilitza amb les BZRP Music Sessions. Setmanalment descobreix nous talents o col·labora amb artistes que són a la cresta de l'onada produint-los noves cançons.

No són ni un videoclip ni un concert en directe. Són càpsules musicals minimalistes que ronden els 3 minuts i que segueixen una línia estètica concreta.

Els milions de visites que reben evidencien que Bizarrap ja s'ha convertit en un dels productors musicals i prescriptors amb més bon ull del moment.

Això és, sobretot, perquè els mitjans tradicionals, que fins fa poc eren "els prescriptors musicals per excel·lència, ja no li parlen a la gent jove", assegura Eva Sebastián, periodista musical.

Un segell de qualitat en format gamer o TikTok

Conèixer i seguir una plataforma com la de Bizarrap serveix per filtrar la immensitat de novetats musicals que ara mateix hi ha a internet.

"Les llums, els altaveus… Tot està posat d'una manera específica perquè et recordi l'habitació del gamer. Això apropa la música a molta gent que ja és consumidora d'aquest tipus de format", diu Sebastián. 

És la dinàmica TikTok: reproduir sempre el mateix espai o la mateixa fórmula per anar presentant coses noves. I això no necessàriament ha de substituir un videoclip, al contrari.

"Com que ara fer un videoclip és tan fàcil com agafar el mòbil, per què deixaràs de fer un altre producte que et pot seguir viralitzant? Jo crec que conviuran totes dues coses."

Les píndoles musicals com aquestes "descobreixen música i et garanteixen un segell de qualitat", afirma Sebastián. En aquest cas, el de Bizarrap. Però n'hi ha més, i de proximitat.

Gallery Sessions, l'aparador musical "made in Barcelona"

Un aparador de quatre metres quadrats i un fons blanc enmig del Poblenou és tot el que es necessita per acumular milions de reproduccions a YouTube.

Les Gallery Sessions són píndoles musicals d'estètica minimalista que triomfen a les xarxes i que es graven a l'Acid House, un centre de disseny i innovació al Poblenou on treballen l'estudi de disseny Folch i la productora White Horse, que s'han aliat per crear aquest format.

Tot el pes dels vídeos recau en l'expressió dels artistes, i en l'estilisme, en què aparquen per un moment el minimalisme i que destaca encara més sobre el fons blanc.

"Vam decidir que volíem fer alguna cosa artística a l'aparador que dona al carrer. I aquest és un format relativament senzill, relativament poc artificiós i, per tant, tot el que hi posis compta", explica Pol González, fundador de Gallery Sessions.

Morad, Amaia, Alizzz, Julieta Venegas, Cupido… Són alguns dels noms que hi han passat. Els artistes enregistren la seva actuació en una jornada de gravació d'unes 5 o 6 hores. "Intentem crear un petit món al voltant de l'artista", assegura González.

N'hi ha que repeteixen, com Rigoberta Bandini, que ha escollit la plataforma per promocionar "La emperatriz", un dels singles del seu primer disc.

Però aquest cop han canviat l'aparador del Poblenou per un de nou al Born. I és que part de l'essència de les Gallery, segons González, és la relació entre el que passa dins d'aquest aparador i el carrer: "Això connecta també amb la relació amb els artistes i la seva faceta pública."

"L'artista, tradicionalment inaccessible, es posa de cara al carrer i fa una actuació mentre la gent va passejant, que no deixa de ser una cosa excepciona."

La selecció dels artistes, de fet, diuen que és clau a l'hora d'obtenir aquest èxit. Com diu González, "és l'element que genera més debat en l'equip". La tria depèn de la rellevància que creguin que pot tenir en aquell moment.

I ara, ja molt més consolidats, veuen com cada cop són més els artistes que s'ofereixen a participar en aquestes sessions. Al parer del seu fundador, han tingut la sort que molts artistes estan entenent Gallery com un lloc on poden promocionar un llançament d'un tema o un disc. "Estem tenint temes inèdits que crec que és un format que altres plataformes no tenen", conclou González.

Tiny Desk, des del 2008

Una de les plataformes més veteranes és Tiny Desk. Va néixer el 2008, de la mà de la NPR, la ràdio pública nacional dels Estats Units. Des de llavors transforma periòdicament un dels escriptoris de la redacció en un petit escenari, per on han passat centenars d'artistes, des de Ludovico Einaudi a BTS.

El fenomen de píndoles com les de Tiny Desk va cobrar força durant la pandèmia. La plataforma, a més, va fer una edició especial de concerts des de casa, i un dels més virals va ser el de C. Tangana, amb una sobretaula plena d'amics que després ha anat exportant a tots els concerts d'aquesta gira.

Una amalgama de colors

L'estètica és una de les senyes d'identitat d'aquestes càpsules musicals, i la plataforma berlinesa Colors fa honor al seu nom escollint un fons d'un color diferent per a cadascun dels artistes que hi participen.

Colors va néixer el 2016 i, com Gallery, aposta pel minimalisme i per un disseny de vestuari molt cuidat.

Tot i tenir la voluntat de descobrir artistes que s'allunyin del mainstream, també hi han actuat noms com Billie Eilish i Jorja Smith.

La rapera sabadellenca Santa Salut és l'única artista catalana que hi ha fet dues sessions, i en català, amb el seu single "Un altre petó":

Els orígens: MTV Unplugged

Totes aquestes plataformes han reinventat formats com l'MTV Unplugged, els petits concerts en acústic que triomfaven als anys 90, amb actuacions tan recordades com la de Nirvana, amb Kurt Cobain al capdavant, versionant "The man who sold the world", de David Bowie.

Però el primer unplugged de la història, previ a l'MTV, es considera que és el d'Elvis Presley, actuant a l'NBC davant uns pocs privilegiats l'any 1968.

Ara aquestes píndoles musicals busquen que a través de YouTube o TikTok ens sentim uns privilegiats, submergint-nos d'una manera encara més íntima i aparentment exclusiva dins el món dels nostres ídols.