De Ialta a Malta i el nou ordre mundial: l'expansió de l'OTAN i les pors de Putin

Pocs mesos abans de donar per acabada definitivament la Segona Guerra Mundial, els líders dels dos nous imperis dominants, els Estats Units (EUA) i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) es van repartir les àrees d'influència mundials. Ho van fer el febrer del 1945 en una cimera a Ialta, a la península de Crimea precisament. Una de les zones actualment en conflicte a Ucraïna.

A la trobada al Palau de Levàdia hi va assistir Winston Churchill, el premier britànic, gairebé com a convidat de pedra. Un Franklin Delano Roosevelt pràcticament terminal i una Europa devastada cedeixen davant d'un Ióssif Stalin pletòric, robust en les imatges. El successor de Lenin al Kremlin aprofita per establir l'àrea d'influència soviètica a mig continent, Polònia, Bulgària, Hongria, Txecoslovàquia..., fins més enllà de Berlín, a tocar del riu Elba, al cor d'Alemanya.

El vell somni imperialista rus es materialitzava a Crimea. I els uneix en una organització militar, el Pacte de Varsòvia. La resta de l'Europa democràtica busca aixopluc amb l'OTAN.

El mur de Berlín aixecat per l'Alemanya comunista va ser durant gairebé trenta anys la imatge de la divisió d'Europa i de la guerra freda sorgida arran de la cimera de Ialta. Una època en què, malgrat guerres com les de Corea, o del Vietnam, i de crisis que semblen abocar a una tercera conflagració mundial, com les dels míssils a Cuba, o Centreeuropa, l'statu quo mundial es manté inalterable. Fins que la crisi econòmica, el pas del temps i la biologia humana van fer el seu camí.

La gerontocràcia en què s'havia convertit l'URSS ja no donava més de si. Després de la mort de l'últim gran jerarca, Leonid Bréjnev, el van succeir en tres anys dos presidents, Andrópov i Txernenko, que van fer evident que aquella etapa començava a declinar. Entre els membres del politburó ja es podien distingir les noves figures emergents i a les imatges d'arxiu podem veure sovint Borís Ieltsin i, sobretot, Mikhaïl Gorbatxov, que comença a dirigir els designis del país el 1985. Amb el nou líder soviètic, paraules com "perestroika" i "glàsnost" es posen de moda arreu del món.

A finals dels 80 del segle passat tot sembla precipitar-se. En a penes tres anys tot canvia. El progressiu distanciament de Moscou dels països satèl·lits facilita la desaparició dels dictadors, a qui Gorbatxov deixa de donar suport militar. Però és la caiguda del mur de Berlín, el novembre del 1989, el que posa una fi visual, palpable, a la guerra freda. El president nord-americà George Bush la dona per finalitzada en un discurs televisat a finals d'aquell mateix mes. És l'anunci del nou ordre mundial que s'establirà a Malta el 2 de desembre, en una nova cimera que canviarà el món.

Els Estats Units i l'URSS es tornen a trobar. L'escenari ha canviat, els temps han canviat, han canviat els protagonistes i han canviat les coses. Si a Ialta l'URSS es va aprofitar de la debilitat occidental, a Malta, els americans els tornen la pilota amb un acord que acaba amb la guerra freda, i permetia la reunificació alemanya i la democratització dels antics països satèl·lits dels soviètics.

Moscou aconseguia suport financer per superar la crisi i tots dos acordaven una reducció dràstica dels míssils nuclears. Fins i tot, d'aquella cimera se'n pot despendre la dissolució definitiva de la Unió Soviètica, signada pels presidents de Rússia, Ucraïna i del de Bielorússia, al seu bosc de Belaveja, l'any següent, el 1990. També la dissolució del Pacte de Varsòvia, el juliol del 1991.

Els que havien estat països satèl·lits de la Unió Soviètica comencen a adherir-se lliurement a la Unió Europea, i el que és pitjor pels russos, a l'OTAN.

Les repúbliques bàltiques, Txèquia, Eslovàquia, Polònia, Bulgària..., tots territoris de l'antic Pacte de Varsòvia, passen a formar part, entre el 2004 i el 2007, de la Unió Europea. Però mentre que altres països fronterers amb Rússia, com Finlàndia i Suècia, es mantenen neutrals militarment, molts truquen també a la porta de l'Aliança Atlàntica. La petició d'Ucraïna, Moldàvia i fins i tot Geòrgia, sembla que va ser la gota que va fer vessar el got de l'imperialisme rus.

Rússia ocupa la mítica península de Crimea i dona suport a les guerrilles prorusses al Donbass a partir del 2014. Centenars de morts després, una nova cimera, ara a Minsk el febrer del 2015, intenta posar pau. Des de Moscou, sempre s'acusa els occidentals de saltar-se els acords signats.

I ara som aquí. L'alliberament que pels europeus va significar l'ensorrament de l'URSS el 1990, per Putin i el nacionalisme rus va ser una humiliació. Les noves fronteres russes d'Europa no agraden al Kremlin. Consideren seu un territori que ha estat en constant conflicte al llarg dels segles, per una història convulsa i plena de giragonses i per l'expansionisme de Moscou. Després de l'èxit de Ialta del 1945, ara Putin vol recuperar part del terreny perdut fa 30 anys a Malta.