De la broma a la condemna: així està canviant la consciència sobre la violència masclista

Cinquanta dones assassinades. Cinquanta assassins. Ni a ells, ni a la resta d'agressors, res no els va poder aturar; ni la pressió social, ni la policia, ni els recursos disponibles, ni les lleis han estat suficients per evitar que portessin la violència masclista a la seva màxima expressió: el feminicidi.  

"La idea no és que no es pugui fer res, és que ens enfrontem a un monstre" destaca Laia Rosich, directora general per a l'Erradicació de les Violències Masclistes: "Això a què ens referim quan diem que la violència masclista és estructural".

Les xifres difícilment arriben a explicar la magnitud d'una tragèdia. I aquesta afirmació en el cas dels feminicidis assoleix rang d'axioma.

Qualsevol intent de dimensionar una realitat tan polièdrica i amb arrels socialment tan profundes com la violència masclista queda curt quan volem posar números al drama. Però el fet és que, malauradament, any rere any, les dones víctimes continuen sumant.

1.234 dones assassinades des que hi ha estadístiques

Les mortes aquest 2023 són dones que formen part de les estadístiques oficials: dades que compatibilitzen les víctimes mortals en mans de parelles o exparelles, rigorosament, des del 2003.

I ja en són 1.234 a Espanya. Centenars, milers -qui ho sap- de crims masclistes queden fora del recompte, tot i que moltes altres, com la María Elena, la Maite, la Rosa... --assassinades abans del 2000-- també configuren la crònica negra d'aquest país.

Però si ens fixem en l'evolució de la consciència social sobre aquest fenomen, en les reformes legislatives que ha comportat i, fins i tot, en els canvis que s'han esdevingut a l'hora d'explicar aquesta realitat, veiem que les coses, poc o molt, estan canviant.

De la rialla a la consciència

A finals dels 80 del segle passat, el reputat humorista Miguel Gila omplia teatres i feia petar de riure el públic amb el seu espectacle "Déjenme que les cuente" quan deia que acabava de matar la seva dona; en clau d'humor, sempre en clau d'humor, i se suposa que per això --i perquè era una altra època-- la gent reia.

Poca estona després deixava anar un: "No sé si he hecho bien o si he hecho mal"; un comentari sobre el qual, avui dia, no hi hauria discussió. Potser encara hi hauria qui li rigués les gràcies, però han passat més de trenta anys, i ja ningú discuteix que les dones assassinades no són motiu de riallades.

Part dels canvis que s'han viscut pel que fa a la consciència social i de relacions els explica així Rosich:

"Davant de coses que potser es podien sentir fa vint anys, com ara 'Filla, alguna cosa s'ha d'aguantar' o 'No em ficaré en una família o en un lloc on no em demanen', ara la gent posa l'espatlla, acompanya, ajuda... Aquest és un canvi que ha estat fonamental."

La directora general per a l'Erradicació de les Violències Masclistes també posa en relleu que el terme "violència masclista" anomena una realitat que anys enrere era tan invisible que ni tan sols tenia nom: "I, per descomptat, s'anomenen moltes violències que abans no s'anomenaven o no s'identificaven com a tal".

Avenços en el tractament informatiu

Als noranta tot just es començaven a fer públics als mitjans de comunicació els crims masclistes i la manera d'explicar les morts de les dones copiava el relat informatiu d'altres assassinats.

Servia parlar amb testimonis --com ara policies que donaven detalls macabres de la tragèdia--, aconseguir declaracions suposadament rellevants de veïns o amics de la víctima o de l'assassí, buscar mòbils que hipotèticament expliquessin un crim --sovint, mal anomenat "passional"--, i també s'optava per enregistrar i mostrar el cadàver de les dones, sense miraments cap al seu entorn.  

"Tot això configura la mirada sobre el que s'ha qualificat --durant dècades-- de problema puntual, succés o crim passional, i, en canvi, no s'ha acotxat com es mereix el tractament del que és un problema de la societat, de les bases que ens conformen", explica Gemma Ruiz Palà, sotscap d'Informatius de TV3.

Durant els anys a què fa referència, lluny d'explicar-se com un fenomen social, les notícies sobre assassinats de dones miraven d'arribar al perquè del crim. Un perquè que amb el temps i l'anàlisi d'aquesta realitat social s'ha vist que respon a una qüestió estructural.
 

Un problema social

Algunes feministes, poques, com la representant els anys 90 de les dones maltractades a Girona, Marta Latorre, ja ho alertaven en aquella època. El 1997 comparava la xacra terrorista, molt visibilitzada, amb la violència masclista, més letal però menys pública aleshores:

"En aquest país, aquest any, ETA ha matat a 13 persones, en canvi, els marits, exmarits o companys n'han matat 60; són morts igual, eh? Això no és un problema individual entre dues persones, sinó que és un problema social i entre tots hem de legislar i resoldre'l".

Un fet que amb els temps han constatat moltes altres veus, també des de l'àmbit polític: "Quan totes les enquestes ens venen a dir que una de cada quatre dones, i en un curt termini, ha patit violències, estem parlant d'un volum de població enorme", recorda Laia Rosich.  

Per això, la televisió pública fa temps que fuig de sucar pa en els detalls d'assassinats, que no es poden explicar com a fets puntuals. I s'aposta per reflectir el pes i l'abast d'una xacra que contamina la societat.

"Les imatges que decidim ensenyar i les que no, les veus que decidim que no compten, o les veus d'expertesa que donen una dimensió al fenomen són una tria", insisteix la sotscap d'Informatius de TV3:

"Parem aquesta dinàmica d'insensibilització, de banalització que ha fet que s'hagi tolerat socialment que aquests crims, aquests assassinats masclistes, es puguin donar i no passi res."

L'assassinat d'Ana Orantes: un abans i un després

L'assassinat d'Ana Orantes, el 1997, va suposar un abans i un després en la visibilització de la violència masclista, i en la regulació a Espanya dels drets de les víctimes. Tenia 60 anys i vuit fills quan va sortir a un plató de Canal Sur explicant com el seu exmarit l'havia maltractat durant dècades.

En aquell moment no va aixecar cap titular. Però el seu nom va ressonar arreu 13 dies després, quan l'home la va matar. Havia anat a la policia fins a 40 vegades.

Segons alguns recomptes, Orantes era la víctima número 59 de l'any 1997. Encara n'hi hauria més. I moltes dones van començar a veure's reflectides en el drama de la violència masclista i a fer-se valentes al carrer. En paral·lel, es va discutir l'aplicació de les lleis i si la legislació vigent aleshores era suficient o no.

Hi ha més recursos, però no sempre n'hi ha prou

Molt a poc a poc, els canvis legislatius que busquen protegir les dones han avançat fins al punt de situar Espanya com un dels estats amb més i millors recursos. Catalunya, en concret, té polítiques capdavanteres.

I tot i que la directora general per a l'Erradicació de les Violències Masclistes, Laia Rosich, assegura: "Hi ha moltes mesures, per descomptat moltes més que mai", també admet que no sempre han estat suficients: "Hi ha qüestions que són molt difícils, perquè quan realment algú exerceix la violència, quan té aquesta finalitat..."

"Hem aixecat una catifa que amaga molt de silenci i molta violència"

Es calcula que fa tres dècades es denunciaven 1 de cada 10 casos de violència masclista, i ara les dades oficials indiquen que n'arriben a la policia 3 de cada 10. Però malgrat haver fet moltes passes en l'àmbit policial, informatiu, en consciència, en prevenció, en recursos i en drets per a les dones, la violència i els crims masclistes sembla que no tenen aturador.  

Rosich ho analitza així: "Tenim les dues cares de la moneda: d'una banda, una violència que és brutal, que veiem en els feminicidis i que tenim el deure d'analitzar i de millorar en tot el que puguem i, per una altra banda, hem aixecat una catifa que amaga molt de silenci i molta violència de segles".

I insisteix: "Hi ha eines per poder sortir d'aquesta violència, fins i tot de les situacions de més risc, tot i que també és veritat que ens necessitem a tots i a totes, i que cal continuar analitzant tots els feminicidis per saber què es podria haver fet en cadascun".

On demanar ajuda en cas de violència masclista

Les dones que estan patint violència per part de la seva parella o exparella tenen diversos recursos per demanar ajuda.

Hi ha el telèfon específic d'atenció i informació: 900 900 120. Funciona les 24 hores del dia tots els dies de l'any, atén consultes i urgències, és gratuït, no queda registrat al mòbil i és confidencial.

En cas d'emergència davant d'una agressió també es pot trucar al 112.

Des de l'abril del 2021 també funciona el WhatsApp 601 00 11 22 per oferir informació i assessorament a les dones que són víctimes de violència masclista.

Si es vol denunciar, es pot anar als Mossos d'Esquadra o directament als jutjats especialitzats en violència de gènere, on les dones tenen el dret de ser assistides per un advocat d'ofici independentment de la seva situació econòmica.

A Barcelona, la Guàrdia Urbana també pot recollir denúncies de violència masclista a les comissaries de la Rambla i Nou Barris.

També es pot recórrer als diversos serveis públics d'informació i atenció:

Oficines d'informació de l'Institut Català de les Dones (ICD)

Serveis d'Informació i Atenció a les Dones (SIAD) i Serveis d'Intervenció Especialitzada (SIE).