De la independència del 1991 a la invasió russa: tres dècades convulses a Ucraïna

La invasió d'Ucraïna per part de Rússia d'aquest dijous és un punt d'inflexió en la relació entre aquests dos països, i es produeix pràcticament 30 anys després que el primer es declarés independent del segon.

Com va passar a moltes altres repúbliques soviètiques, els dirigents d'Ucraïna va aprofitar la caiguda i dissolució de l'URSS el 1991 per proclamar la independència.

Llavors no va significar un canvi de règim gaire notable, perquè el procés el va promoure el govern soviètic encapçalat per Leonid Kravtxuk, que va convocar un referèndum i va guanyar les eleccions posteriors.

Amb 600.000 quilòmetres quadrats, i més de 40 milions d'habitants, es va convertir en un dels grans països europeus, comparable amb Espanya, per exemple.

La Comunitat d'Estats Independents

Integrant-se a la Comunitat d'Estats Independents, la CEI, que agrupava 11 de les 15 exrepúbliques soviètiques, va mantenir almenys part dels llaços que unien aquests estats.

El país va passar una crisi econòmica forta durant els anys 90, i també tot de pugnes pel poder, amb el relleu de Kravtxuk per Leonid Kutxma en unes eleccions criticades per fraudulentes.

Vladímir Putin va pujar al poder a Rússia l'any 2000, i quatre anys després, en les següents eleccions a Ucraïna, es va declarar vencedor el candidat prorús Viktor Ianukóvitx.

La "revolució taronja"

L'oposició, encapçalada per Víktor Iúsxenko, va impugnar les eleccions per fraudulentes, i va protestar en el que es va convertir en l'anomenada "revolució taronja".

La justícia li va donar la raó, les eleccions es van repetir i va guanyar Iúsxenko, que va assumir el poder el gener del 2005 prometent treure el país de l'òrbita d'influència russa.

Durant la campanya electoral es va saber que Iúsxenko havia estat enverinat. Llavors molts rumors van atribuir a Putin haver ordenat l'enverinament.

Amb Iúsxenko al poder i amb Iúlia Timoixenko, empresària del gas i líder del segon partit més votat, com a primera ministra, el 2008 l'OTAN va començar a estudiar la incorporació d'Ucraïna.

Torna la influència russa

Però en les eleccions presidencials del 2010 Ianukovitx va guanyar enfront Timoixenko, i va tornar a acostar el país a Rússia pactant els preus del gas i allargant la concessió d'un port a la marina russa.

El 2013 va anar més lluny, i va suspendre les converses amb la Unió Europea per avançar en acords comercials, i va estrènyer encara més els llaços amb Rússia.

L'Euromaidan i Crimea

Allò va portar a manifestacions i concentracions massives en el que es va conèixer com l'Euromaidan, i que a principis del 2014 van derivar en enfrontaments violents i la mort de desenes de manifestants.

El febrer d'aquell any els esdeveniments es van accelerar: el Parlament va destituir Ianukóvitx, que va fugir del país, i la resposta de Putin va ser l'ocupació i l'annexió de Crimea.

El 16 de març es va fer un referèndum en aquesta regió, que va aprovar per immensa majoria afegir-se a la Federació Russa.

La guerra del Donbass

El mes següent va ser el Donbass que es va declarar independent, però allà les coses ja no van ser tan immediates ni tan plàcides, perquè s'hi va declarar una guerra que s'ha mantingut fins ara.

Precisament, la defensa dels ciutadans prorussos de les dues regions autoproclamades independents del Donbass ha estat la principal justificació de Putin per decidir atacar ara Ucraïna.

És un patró que, amb les adaptacions necessàries, Putin ha fet servir en alguns territoris que el 1991 van quedar fora de la jurisdicció russa, però que considera que són seus.

Ho va fer a Txetxènia als inicis dels seus mandats, a Geòrgia el 2008, i a Crimea i el Donbass el 2014, i el 2020 va enviar tropes a l'Azerbaidjan, al Tadjikistan, al Kazakhstan i a Bielorússia.