De les taronges al formigó: per què l'Horta Sud paga els pecats de la Gran València
Comarca satèl·lit de la capital, l'Horta ha evolucionat a velocitat de vertigen de territori agrícola a nucli industrial i de serveis, i el terreny, ara impermeable, ha dibuixat l'escenari propici perquè l'aigua corrés més i fes més mal
De vegades, el nom sí que fa la cosa. L'Horta de València no es diu així per casualitat. Aquesta extensa plana, travessada per desenes de rius i barrancs, ha estat, des de temps immemorials, escenari de crescudes i inundacions periòdiques. L'aigua ha ocupat aquest terreny i hi ha vessat tot allò que portava de terra endins, sobretot fang i sediments, que han convertit aquesta terra en una de les més fèrtils del sud d'Europa.
El sector agrícola va ser el primer a arrelar aquí, i va originar l'aparició de petits nuclis, pobles per a les famílies que treballaven la terra. És una època en què aquí se sabia llegir bé els elements, i en què les emergències tenien el seu propi sistema. A Algemesí, per exemple, sonava una sirena si el riu Magre creixia massa; a Picanya, feien sonar les campanes de l'església.
L'aigua té memòria, ja ho sabem, però els pobles tenen més tendència a perdre-la. El creixement de València, tercera ciutat més poblada d'Espanya, va condicionar també tot el seu entorn. Les grans indústries es van desplaçar fora de la capital, i les poblacions de l'Horta Sud van créixer, reconvertides per a molts en ciutats dormitori.
Al seu voltant, grans polígons industrials i vies per connectar València amb Catalunya, Aragó i Madrid. S'hi van construir autopistes, autovies, línies de metro i tren. Moltes, en zones amb risc d'inundació.
Una horta impermeable
Quedem amb Iván Portugués, professor de Geografia de la Universitat de València, als afores del seu poble, Benetússer. Al seu costat, el polígon industrial de Paiporta.
"Això era horta fa 20 anys", diu Portugués. Què hauria passat si no s'hagués canviat el camp per asfalt? "No vol dir que l'aigua no arribés aquí, però ho faria amb una energia diferent, de manera més progressiva", ens explica.
En altres paraules: l'asfalt i el formigó han convertit terrenys agrícoles, que absorbien l'aigua, en impermeables. Quan plou torrencialment (i això aquí passa sovint), el terreny deixa de captar aigua i es converteix, al contrari, en un gran canal per on els torrents agafen cada cop més força. El seu potencial destructor es multiplica.
Segons aquest expert, "hi ha hagut un creixement desmesurat que no ha anat en consonància amb la cartografia de risc de la zona". Se sabia que les noves cases, zones comercials i polígons es construïen en terrenys inundables, però es va decidir tirar-los endavant fos com fos.
Una comarca sense veu
Per què ha passat tot això? La resposta és en l'articulació institucional de tota aquesta àrea. Ho coneix bé Francesc Martínez, historiador, periodista i expresident de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Horta Sud. Veí d'Albal, és autor del llibre "Aigües de fang", un estudi detallat de les riuades que han afectat l'Horta Sud des del segle XIX. Ens remet a la gran catàstrofe de 1957:
"Aquella vegada, encara va baixar més aigua, perquè també va inundar la ciutat de València i part de l'Horta Nord. Es van desbordar més barrancs, però com que hi havia més superfície d'horta agrícola, es va amortiguar la força de l'aigua."
El carrer Pintor Sorolla de València inundat el 1957 (Wikimedia Commons)
Paradoxalment, aquella riuada va donar lliçons que només es van aplicar de manera parcial. Es va decidir desviar el curs del riu Túria, l'anomenat Pla Sud, però a l'Horta no s'hi va aplicar cap mecanisme de protecció. Al contrari, s'hi va construir i construir.
"Això és conseqüència del fracàs metropolità a nivell urbanístic i d'infraestructures", explica Martínez. Parla de l'època de la Corporació Gran València, l'organisme creat pel franquisme que va regir sobre tota l'àrea metropolitana des de 1945 fins al 1983. A les seves ordres, 30 municipis quedaven supeditats als plans de la capital:
"Es va construir de forma anàrquica i desordenada. Estem pagant les conseqüències del desarrollismo franquista."
Planificar i deconstruir
Les conseqüències d'aquestes decisions s'han pagat amb la mort de centenars de persones i pèrdues materials milionàries. Ha estat recurrent, però mai amb tanta duresa com aquest 2024. Les lliçons estaven escrites, però no s'han aplicat a temps. Iván Portugués, que ha estudiat la geografia de la zona i el risc d'inundació, en proposa dues.
En primer lloc, planificar les noves infraestructures tenint en compte que, tard o d'hora, l'aigua hi arribarà en tromba.
"Si hem d'ocupar espais d'horta per construir, s'ha de fer amb asfalt permeable, planificant àrees d'entollament de l'aigua, zones verdes o tancs de tempesta."
És a dir, obres que retinguin una part de l'aigua i restin força a les riuades.
I encara una altra, que reconeix que genera més reticències: fer marxa enrere:
"Hem de pensar en la desconstrucció, la desurbanització. En alguns casos, s'haurà d'enderrocar. Sabem que hi haurà riades cada cop més greus, ens cal reduir l'exposició al perill."
Un procés llarg i polèmic que passaria, de ben segur, per entrebancs administratius i judicials, però que pot convertir l'horta en referent a l'hora d'aplicar les lliçons de la crisi climàtica.