De l'exili republicà a Trotski, Castro i Evo Morales: per què Mèxic és un país refugi

Evo Morales i l'exili mexicà. L'editor del "Telenotícies Vespre", Toni Cruanyes, i el director d'"El suplement", Roger Escapa, conversen cada diumenge sobre temes d'actualitat amb una mirada pròpia.

Roger Escapa: Toni, ha estat una setmana frenètica: ressaca electoral, pactes...

Toni Cruanyes; Tot ha anat molt i molt ràpid. El pacte Sánchez-Iglesias ha fet oblidar molt ràpidament les eleccions i ja tornem a estar instal·lats en negociacions i una altra vegada en Catalunya. Però aquesta setmana volia ressaltar la notícia internacional de més impacte, i que va passar el mateix dia de les eleccions espanyoles.

Avui ens vols parlar del cop d'Estat a Bolívia i la caiguda d'Evo Morales.

Sí, perquè Evo Morales és ja ara una figura històrica: no només per ser president durant 13 anys de Bolívia, sinó per haver sigut el primer president indígena de Bolívia. Un aimara, camperol, pobre… Més enllà de les coses que ha fet bé o malament Morales, va ser una fita històrica la seva elecció. Una reparació simbòlica de l'ocupació i massacre europea fa 500 anys.

Evo Morales ha hagut de fugir del país i s'ha exiliat a Mèxic.

Curiosament Mèxic va ser el país de Llatinoamèrica que va tenir el primer president indígena, va ser a mitjans del segle XIX. Benito Juárez, un "zapoteca", una ètnia de l'Estat d'Oaxaca. En tot cas, Evo Morales, de l'ètnia aimara de Bolívia, va ser el segon de tot el continent, i ja en ple segle XXI.

Evo Morales ha hagut de marxar de Bolívia i ha anat a parar a Mèxic per la llarga tradició de Mèxic d'acollir exiliats... Avui parlarem d'això, oi Toni?

Sí, i per aquesta raó el ministre d'Exteriors mexicà, Marcelo Ebrard, va justificar l'acceptació de Morales. De fet, la constitució de Mèxic històricament reconeix de manera expressa el deure d'acollir els estrangers que ho necessitin.

Els tractats d'extradició firmats per Mèxic han estat molt difícils precisament per això...

En una regió tan inestable com l'Amèrica Llatina, Mèxic ha acabat rebent molts dirigents opositors o presidents derrocats dels països veïns. Un dels primers va ser José Martí, condemnat a presó a Cuba acusat de traïció quan Cuba era encara espanyola. Es va escapar i va entrar pel port de Veracruz l'any 1875. Va viure dos anys a Mèxic abans de tornar a Cuba i liderar la guerra d'independència que el va convertir en l'alliberador de Cuba.

Anys després, dos germans també haurien d'abandonar Cuba en direcció a Mèxic.

Fidel i Raúl Castro. Tots dos serien presidents de Cuba, però Fidel Castro -llavors líder del partit comunista cubà- l'any 1953 va ser condemnat a presó per l'assalt de la caserna Moncada. Va ser alliberat, però es va exiliar a Mèxic, des d'on va planejar la invasió de Cuba amb guerrilles. El novembre de 1956, Fidel Castro va salpar del port de Tuxpan, a Mèxic, amb el mític iot Gramma, amb els seus revolucionaris, entre els quals el Che Guevara. A Mèxic es va forjar la revolució cubana que va guanyar i va imposar un règim que encara dura avui. A més, a Mèxic, Raúl Castro va fitxar el mític Che Guevara, que era allà fugint de Guatemala -tot i que era nascut a l'Argentina. Els tres exiliats -Fidel, Raúl i el Che- van idear una revolta, i també una llegenda guerrillera.

Abans d'aquests comunistes cubans, un altre comunista il·lustre també va trobar refugi a Mèxic.

El líder soviètic Lev Trotski va arribar a Mèxic l'any 1937, fugint de les purgues ideològiques de Stalin, a Rússia. El president mexicà Lázaro Cárdenas li va atorgar l'estatus d'exiliat, influït pels pintors Frida Kahlo i Diego Rivera. Defensor de la internacionalització de la revolta comunista, Trotski va caure en desgràcia a la Unió Soviètica, i va pensar que allunyar-se tant com fins a Mèxic li donaria seguretat. Lluny de la mà de la KGB i el Partit Comunista Soviètic. Però no, Lev Trotski va morir en ple exili mexicà el 21 d'agost de 1940, per part de l'espia català Ramon Mercader, que treballava pels serveis secrets soviètics.

En aquells anys, Mèxic va rebre també una gran quantitat d'exiliats espanyols que van fugir de la Guerra Civil i de la dictadura franquista.

Els historiadors estimen que van ser uns 25.000 els refugiats espanyols entre 1939 i 1942, durant el mandat del president mexicà Lázaro Cárdenas. D'aquests refugiats en va néixer un estret vincle entre moltes famílies catalanes i mexicanes. Poetes com Josep Carner o León Felipe hi van viure un temps o permanentment, com la filòsofa María Zambrano. O els narradors Luis Cernuda o Max Aub. I el cineasta Luis Buñuel...

És Chavela Vargas... la nostàlgia sempre associada a l'exili.

Si, Mèxic ha rebut molts refugiats. I el món sencer els hauria d'agrair. Nosaltres, els catalans, tenim en la nostra consciència històrica un deure amb Mèxic i, a canvi, tenim una visió de Mèxic tenyida de nostàlgia i tristesa pels que van marxar d'aquí per força. Però a Mèxic hi ha arribat grans noms de tot el món buscant refugi per situacions molt diverses, i des de visions polítiques molt diferents. Per exemple, el president peronista de l'Argentina, Héctor Cámpora, l'any 1979, que va fugir del cop d'Estat de la junta militar. També Vícor Raúl Haya de la Torre, que va ser president del Perú i va ser a Mèxic que va fundar el 1923 un partit que encara existeix i ha governat durant dècades al Perú, l'APRA. O encara la Premi Nobel de la Pau Rigoberta Menchú, líder indigenista de Guatemala, que va deixar el seu país perquè havien assassinat els seus pares durant la guerra civil dels anys 1980.