De l'IRA a la màfia dels opioides: Radden Keefe ens parla de "L'imperi del dolor"

Patrick Radden Keefe ha vingut a Barcelona a presentar "L'imperi del dolor". Aquest reporter del New Yorker el van conèixer l'any passat molts lectors a través de "No diguis res", un llibre dedicat al període dels "troubles" del conflicte d'Irlanda del Nord. Així es presentava internacionalment un periodista d'investigació excepcional.

Les seves obres són descrites com a "novel·les de no-ficció", peces de gran ambició tant a nivell narratiu com de rigor, en què tot el que s'hi explica és real i ho acredita. Els dos títols els conclouen uns annexos en què referencia tot el què relata en cada pàgina del llibre.

"L'imperi del dolor" el dedica als qui considera uns dels responsables fonamentals de la crisi dels opioides.

Aquesta crisi de salut pública dels Estats Units ha costat ja la vida de mig milió de persones durant els darrers 25 anys per sobredosis de diversos medicaments, com l'Oxycontin o el Fentanil, com també d'heroïna, una droga on han anat a parar molts addictes després de començar a consumir opioides prescrits com si fossin analgèsics inofensius.

Aquesta tragèdia s'ha explicat en llibres anteriors citats pel mateix Radden Keefe, qui també apareix en un documental recent de l'HBO, "El crimen del siglo", que també aborda la qüestió.

L'autor de Boston, però, s'ha fixat en concret en el paper en aquesta crisi de la dinastia Sackler.

Són tres generacions d'una família que va iniciar-se quan el gran de tres germans, Arthur Sackler, es va convertir en la peça clau per dissenyar el màrqueting i la publicitat d'un medicament de vendes multimilionàries, el Valium, que deu el seu èxit i popularitat a les seves estratègies.

La investigació ens explica com la generació següent seria la que produiria i llançaria al mercat l'Oxycontin, seguint les mateixes tècniques de la tradició familiar i passant per alt els greus riscos d'addicció que suposava.

Aquest és el revers ocult de la nissaga que ara ens mostra Radden Keefe, la cara era una filantropia generosa que havia situat el nom de la família en llocs ben destacats com a benefactors de museus com el Metropolitan de Nova York, l'Smithsonian de Washington o la Tate Modern de Londres, i altres grans institucions com ara diversos hospitals o universitats com la Harvard.

Tal com ens explica l'autor, curiosament, des dels seus iniciadors fins als continuadors, la nissaga, possiblement conscient dels seus actes, ha defugit sempre la publicitat, però, alhora, ha perseguit la posteritat fent figurar el cognom Sackler en espais d'honor.

"Veus a través de tres generacions d'aquesta família el mateix comportament. Volien que constés la col·lecció Sackler, que feien regals en nom de la col·lecció Sackler i que anirien a la galeria Sackler. Però no volien que hi figurés res més, per exemple, d'Arthur Sackler, dels seus negocis o del que feia. I s'han sortit amb la seva durant molt de temps. Ho han aconseguit fins fa pocs anys."

Radden Keefe recull al llibre com diversos afectats pel que consideraven els estralls de l'Oxycontin ja havien denunciat en diferents actes el paper de la família. Hi destaquen, per exemple, les accions de l'artista Nan Goldin, com la que va fer al pavelló Sackler del Metropolitan de Nova York, que allotja el temple egipci de Dendur. Hi va entrar amb una colla d'activistes per abocar-hi pots del medicament dels Sackler mentre reclamaven que la família financés cures de rehabilitació per als addictes d'opioides.

Amb la seva obra l'escriptor vol contribuir al fet que es conegui el "llegat real dels Sackler".

De fet, són diverses les institucions, fins ara patrocinades per la família de farmacèutics, publicistes i editors, que han decidit retirar el nom dels seus edificis.

Ja ho han fet el Museu del Louvre de París, la Serpentine Gallery de Londres o les universitats NYU i la veïna de Harvard, Tufts.

"He aconseguit sentir-me còmode causant a altra gent incomoditat."

Al periodista nord-americà el va entrevistar Mònica Terribas en un acte del CCCB. Qüestionat per la seva col·lega sobre si les seves investigacions canvien alguna cosa, ell va admetre que massa sovint suposen molt poc, tot i que ell més que voler canviar el món el que pretén "és  descriure'l", i considera que "és molt noble que si veus alguna cosa incorrecta d'aquest món, escriguis sobre ella".

En concret, sobre el seu treball sobre els Sackler afirma que es conformaria que es convertís, com ja li han fet notar, en un molest "xiclet enganxat a la sola de la sabata" per sempre més d'aquesta nissaga. Per a ell seria un senyal que ha fet bé la seva feina.

Per obtenir documentació per al llibre, Radden Keefe va arribar a portar als tribunals l'FDA (Food and Drug Administration), els responsables de legalitzar l'Oxycontin. Tot i que el jutge va resoldre a favor seu, finalment l'Administració d'Aliments i Fàrmacs dels EUA es va excusar dient que el que requeria el reporter s'havia perdut o destruït.

Aquí hi va trobar un exemple més, al seu parer, de la impunitat que senten aquestes famílies immensament riques. Creu que l'única manera perquè actuessin correctament seria que "sentissin un temor real d'entrar a la presó".

Lluny d'això, el mateix autor relata, a les notes finals del llibre, com es va sentir amenaçat davant de la presència d'un desconegut que va seguir-los a ell i la seva família mentre encara estava escrivint "L'imperi del dolor". Admetent que no ho pot demostrar, no té cap dubte de qui el pretenia intimidar.