De Müller al gran ensurt
Enllaç a altres textos de l'autor
Ricard Torquemada
Periodista i analista en les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio.
No aprenem mai. El futbol ens ho demostra constantment i nosaltres ho oblidem aviat. Volem controlar-lo, dirigir-lo, endevinar-lo i ens estavellem sense remei. Sense objectiu competitiu a l'abast, el Barça-Benfica apareixia com una oportunitat per veure els jugadors joves, però sobretot per coronar Messi una vegada més amb els gols de Müller a l'horitzó. La seva inigualable dimensió com a futbolista ens convida a pensar que els rècords es baten quan ell vol, com si fer dos gols en un partit de Champions contra un equip que es juga el seu futur europeu fos senzill.
Vilanova va tornar a ser savi i va aixafar les expectatives més llamineres quan va decidir que Messi fos suplent. No era un gran descobriment saber que jugaria uns minuts perquè, en cas contrari, no hauria estat convocat. I mentre el partit seguia el seu camí, el públic reclamava Messi com si sentís que no havien rebut allò que se'ls havia promès.
El Barça va defensar la seva personalitat col·lectiva, però el Benfica va ofegar la sortida de pilota blaugrana. Va faltar irreverència i jugadors amb capacitat per assumir la responsabilitat del joc, cosa absolutament lògica i comprensible perquè els jugadors joves no tenen la maduresa necessària. Sergi Roberto i Rafinha es van moure amb intel·ligència, Thiago es va oferir per donar llum al joc i Tello hi va donar amplitud, però no n'hi havia prou.
Com que Villa jugava de nou pur, el Barça havia perdut la superioritat numèrica al migcamp que concedeix la figura del fals nou. Villa va quedar desconnectat i les conduccions necessàries per eliminar les línies de pressió portugueses eren aïllades, encara que el Barça no va perdre ni un gram d'orgull competitiu. Les aparicions de Messi i Piqué a la segona part van animar la nit, esperant el gol de l'argentí. I va arribar el capítol clau del relat al minut 84. Piqué surt de la cova, veu com Messi ofereix una línia de passada profunda i l'alimenta amb precisió, l'argentí desafia el porter Artur, topa amb ell, surt rebotat, acaba la jugada amb un xut forçat i cau a la gespa amb dolor. Com en el partit contra el Celta, quan buscava un gol per dedicar al seu fill que acabava de néixer.
El rècord de Müller va deixar de ser important, cada segon de l'argentí a la gespa era etern, cada gest de patiment era una mala notícia, l'auxili del carretó mèdic era l'aproximació d'allò que la ment volia allunyar i la continuïtat del partit era una pròrroga innecessària. Mentre el Benfica quedava eliminat per l'empat a zero, només existia la preocupació per Messi. No és sa, però era així. No és just, però era així. No és madur, però era així.
Finalment, tot va quedar en un ensurt i en la convicció que el Barça està en les millors mans tècniques quan Vilanova advertia que aquesta situació no condicionarà els minuts de joc de Messi. És imprescindible desprendre's de la por i tornar a entendre que, malgrat que les seves exhibicions i xifres no són humanes, el futbol és un esport col·lectiu i el Barça, un equip especial amb un pla de joc madur. Ell es pot lesionar com qualsevol altre, pot posar-se malalt com qualsevol altre i pot estar cansat com qualsevol altre. El futbol ens fa recomanacions que hauríem d'acceptar per gaudir-lo i no patir-hi.
Vilanova va tornar a ser savi i va aixafar les expectatives més llamineres quan va decidir que Messi fos suplent. No era un gran descobriment saber que jugaria uns minuts perquè, en cas contrari, no hauria estat convocat. I mentre el partit seguia el seu camí, el públic reclamava Messi com si sentís que no havien rebut allò que se'ls havia promès.
El Barça va defensar la seva personalitat col·lectiva, però el Benfica va ofegar la sortida de pilota blaugrana. Va faltar irreverència i jugadors amb capacitat per assumir la responsabilitat del joc, cosa absolutament lògica i comprensible perquè els jugadors joves no tenen la maduresa necessària. Sergi Roberto i Rafinha es van moure amb intel·ligència, Thiago es va oferir per donar llum al joc i Tello hi va donar amplitud, però no n'hi havia prou.
Com que Villa jugava de nou pur, el Barça havia perdut la superioritat numèrica al migcamp que concedeix la figura del fals nou. Villa va quedar desconnectat i les conduccions necessàries per eliminar les línies de pressió portugueses eren aïllades, encara que el Barça no va perdre ni un gram d'orgull competitiu. Les aparicions de Messi i Piqué a la segona part van animar la nit, esperant el gol de l'argentí. I va arribar el capítol clau del relat al minut 84. Piqué surt de la cova, veu com Messi ofereix una línia de passada profunda i l'alimenta amb precisió, l'argentí desafia el porter Artur, topa amb ell, surt rebotat, acaba la jugada amb un xut forçat i cau a la gespa amb dolor. Com en el partit contra el Celta, quan buscava un gol per dedicar al seu fill que acabava de néixer.
El rècord de Müller va deixar de ser important, cada segon de l'argentí a la gespa era etern, cada gest de patiment era una mala notícia, l'auxili del carretó mèdic era l'aproximació d'allò que la ment volia allunyar i la continuïtat del partit era una pròrroga innecessària. Mentre el Benfica quedava eliminat per l'empat a zero, només existia la preocupació per Messi. No és sa, però era així. No és just, però era així. No és madur, però era així.
Finalment, tot va quedar en un ensurt i en la convicció que el Barça està en les millors mans tècniques quan Vilanova advertia que aquesta situació no condicionarà els minuts de joc de Messi. És imprescindible desprendre's de la por i tornar a entendre que, malgrat que les seves exhibicions i xifres no són humanes, el futbol és un esport col·lectiu i el Barça, un equip especial amb un pla de joc madur. Ell es pot lesionar com qualsevol altre, pot posar-se malalt com qualsevol altre i pot estar cansat com qualsevol altre. El futbol ens fa recomanacions que hauríem d'acceptar per gaudir-lo i no patir-hi.
