De tornar a casa per Nadal a no poder-ne marxar: cada cop menys joves poden emancipar-se

El conegut anunci de torrons que diu allò de "Torna a casa per Nadal" torna a emetre's aquestes festes. El 2020 va faltar a la cita per primer cop en 40 anys, ja que l'empresa va considerar que donava un missatge contrari a les restriccions de mobilitat pel coronavirus vigents aleshores.

Aquest Nadal, sense restriccions de mobilitat -tot i que amb altres limitacions a causa de la pandèmia-, el problema per a molts no és tornar a la llar familiar, sinó poder marxar-ne. Hi ha menys joves independitzats que mai en el que portem de segle i molts que voldrien marxar de casa no poden fer-ho.

Només 15 de cada 100 joves catalans entre 15 i 29 anys estan emancipats, segons dades de l'Observatori Català de la Joventut de l'últim trimestre (15,5%). La pandèmia n'ha accentuat la caiguda i fa dos anys que s'acumulen rècords a la baixa.

L'any 2007, quan hi havia la taxa més alta, eren el doble que ara, 30 de cada 100. A partir del 2008, amb la crisi econòmica, va començar a baixar en picat. Ara, la crisi del 2020, agreujada per la pandèmia, està tenint uns efectes encara pitjors que aquella.

"El punt de partida de la joventut que està patint la crisi actual és més precari que el de les generacions de crisis anteriors", diu l'últim informe de l'Observatori d'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya:

"Al contrari del que s'acostuma a pensar, ni compartir pis fins més enllà dels trenta ni continuar vivint a la llar familiar a aquesta edat són decisions o modes generacionals, sinó les inevitables conseqüències d'un mercat immobiliari amb unes condicions que expulsen les persones joves de forma constant."

Que només puguin independitzar-se 15 de cada 100 joves és "alarmant", segons explica al 324.cat, el president del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, Guillermo Chirino:

"Hem normalitzat la situació de precarietat que patim, hem infantilitzat el col·lectiu jove, hem passat a ser un dels països europeus on ens emancipem més tard... Això és problemàtic perquè emancipar-se és el dret vertebrador que permet accedir a d'altres i construir un projecte vital."

Viure de manera independent és el primer pas per crear un projecte de vida propi i la quantitat de joves que poden fer-ho és una eina per mesurar la vulnerabilitat del col·lectiu, segons els experts.

Els europeus s'emancipen als 26 anys i els espanyols, als 30

A nivell europeu, la mitjana d'edat per marxar de casa se situa als 26,4 anys, segons l'Eurostat. A l'Estat espanyol, en canvi, arribava gairebé als 30.

Encara és més alta a països com Croàcia, amb 32,4 anys de mitjana; Itàlia, amb 30,2 o Portugal, amb 30. Unes xifres que contrasten amb els 21,2 anys de mitjana a Dinamarca, 19,8 a Luxemburg i 17,5 a Suècia.

A nivell general, les noies marxen de casa abans que els nois, i les diferències entre gèneres s'accentuen als països on més tard es marxa de casa.

Entre 2010 i 2020, l'edat d'emancipar-se a l'Estat espanyol es va retardar 1,4 anys, convertint-se un dels països europeus amb un augment més important.

Catalunya i les Illes Balears lideraven fins fa poc el rànquing de comunitats autònomes espanyoles amb una major proporció de joves emancipats, però el primer semestre d'aquest any els va passar per davant Extremadura.

I no va ser pas perquè, de cop, els joves extremenys tinguessin més facilitats per marxar de casa, sinó perquè en aquesta regió l'emancipació no va caure tant, mentre que a Catalunya va baixar 4,6 punts respecte el mateix període de l'any passat.

Més feines però més precàries

La capacitat d'emancipar-se va sovint lligada a l'ocupació, i en aquest sentit les dades han millorat. Gairebé la meitat dels joves catalans tenen feina i la xifra creix respecte ara fa un any (un 48,6% el tercer trimestre, 4,8 punts més que el mateix període de 2020). Però sovint, amb tenir feina no n'hi ha prou.

"El 50% dels contractes laborals dels joves són temporals, mentre a la població adulta són al voltant del 15%, una diferència molt significativa", explica Chirino, que afirma que la reforma laboral del govern Rajoy "va precaritzar 'de facto' el col·lectiu jove".

"Amb un contracte temporal difícilment podràs establir un projecte de vida", rebla. A més, un de cada tres contractes de persones joves són a temps parcial, encara que moltes preferirien treballar a temps complet. 

La pandèmia ha agreujat encara més la situació. "Moltes persones joves treballem al sector serveis, el més afectat per la pandèmia, i en ser temporals, és més barat fer-nos fora a nosaltres".

Els preus del mercat immobiliari van baixar respecte finals de l'any passat, però continuaven sent accessibles per als joves. Per viure sols haurien de destinar-hi el 96% del salari individual en el cas del lloguer i gairebé el 60% en el cas de les hipoteques, segons el Consell de la Joventut d'Espanya. A això cal sumar-hi el cost dels subministres com la llum, l'aigua o el gas, que va suposar un 8,1% més dels ingressos on hi viuen persones joves.

La precarietat i la pobresa afecten la salut

Una altra conseqüència de la pandèmia és que la pobresa dels joves independitzats i dels que viuen a la llar familiar s'ha igualat. Si bé tradicionalment els que s'havien emancipat tenien més risc de tenir pocs recursos econòmics i problemes per satisfer les necessitats bàsiques, el 2020 el risc de pobresa va créixer també entre els joves que vivien amb els pares. 

La taxa AROPE (At Risc Of Poverty And Exclusion) de la població jove emancipada va ser del 32% i la de la no emancipada, del 29,8%. Segons algunes hipòtesis, això va passar perquè les persones joves emancipades el 2019 amb una posició més precària van tornar a casa l'any següent. Només les que tenien més solvència econòmica i una inserció laboral més consolidada van poder continuar vivint fora de casa. 

Les situacions de precarietat tenen conseqüències per a la salut. "L'Observatori Català de la Joventut, ja el 2017, abans de la pandèmia, va relacionar precarietat juvenil amb salut i destacava que un 43% dels joves afirmaven sentir angoixa per no arribar a final de mes o que un 13% havia reduït consum d'aliments bàsics", alerta Chirino.

Davant d'aquesta situació, les entitats denuncien que es tracta d'un problema estructural i que manquen polítiques públiques per combatre'l. "La Comissió de Joventut del Parlament de Catalunya ha estat pràcticament aturada dos anys per la pandèmia", rebla Chirino.