"Desarmament i dissolució del PKK": la crida d'Öcalan i les incerteses per a la pau al Kurdistan

El missatge d'aquest dijous d'Abdullah Öcalan, líder i cofundador del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), podria suposar un punt d'inflexió per a un dels conflictes més enquistats i sagnants del Pròxim Orient. 

Podria, en condicional, perquè la proposta d'Apo, "tiet" en kurd --com popularment l'anomenen els seus seguidors--, expressa més un desig que no pas el resultat d'un full de ruta precís i pautat amb els passos a fer tant per part de la guerrilla com pels diferents actors regionals que tenen a les seves mans la solució del conflicte kurd. 

Mentre que el missatge d'Öcalan ha sigut rebut amb un bri d'esperança per la població kurda, el govern turc està reaccionant amb el seu pragmatisme habitual. "Veurem si l'organització terrorista s'acaba desarmant i dissolent. Estem pendents del resultat. El que tenim clar és que volem una Turquia lliure de terrorisme", ha expressat Efkan Ala, diputat del Partit de la Justícia i del Desenvolupament (AKP), hores després de l'anunci del líder del PKK. 

En la mateixa línia, el diputat del partit del president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha subratllat: 

"Si finalment prenen aquesta decisió, ja no suposaran una llosa ni un grilló per a Turquia. En cas contrari, Turquia continuarà la lluita contra el terrorisme amb la màxima determinació."

Manca d'un full de ruta concret 

Des de l'inici del conflicte armat entre el PKK i l'estat turc el 1984, s'han produït diversos processos negociadors que, finalment, han acabat fracassant. Concretament, d'ençà que Erdogan es va convertir en primer ministre turc el 2003, l'executiu islamista i la guerrilla kurda han intentat dues vegades posar fi a una guerra sagnant que ha provocat més de 45.000 morts. 

Amb el conegut com a Procés d'Oslo, el 2009 es van engegar dos anys de negociacions entre Ankara i la guerrilla kurda. Tot i que el PKK va declarar un alto el foc unilateral l'abril d'aquell any, el govern turc va continuar amb la seva onada de detencions de milers de polítics, activistes i periodistes kurds. El 2011 les negociacions es van trencar i es va obrir un nou període de violència. 

Una solució al conflicte kurd a Turquia que va intentar assolir-se una altra vegada el 2013. Coincidint amb l'Any Nou kurd, que aquest poble mesopotàmic celebra el 21 de març amb l'arribada de la primavera, Öcalan va anunciar un alto el foc i la retirada progressiva dels guerrillers kurds de territori turc cap a les bases que el PKK té al nord de l'Iraq. 

El llavors primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, va garantir que l'exèrcit turc no atacaria els combatents del PKK durant el seu eventual replegament. 

Sobre la taula es va posar el reconeixement dels drets de la minoria kurda en una hipotètica reforma constitucional que el Parlament turc hauria de votar. Les principals demandes del partit prokurd del moment, Partit per la Pau i la Democràcia (BDP) --la justícia turca els acostuma a il·legalitzar al·legant vincles amb el PKK--, es van centrar en l'ensenyament del kurd a les escoles de Turquia i en l'amnistia per als milers de presos polítics, sindicalistes i periodistes kurds que no tenien delictes de sang. 

En aquest sentit, fins i tot també es va abordar què passaria amb els i les combatents del PKK un cop la guerrilla entregués les armes i es dissolgués. Amb un paper cada cop més rellevant dels kurds a Síria en la lluita contra Estat Islàmic, aquest últim intent d'aconseguir la pau a Turquia va saltar pels aires el 2015. 

Tot i que fallits, aquests processos negociadors es van caracteritzar per converses entre els actors enfrontats que van posar sobre la taula demandes concretes i, en alguns casos, un full de ruta calendaritzat. Una forma de procedir més propera als estàndards internacionals de la resolució conflictes que sí que es va poder veure, per exemple, en l'acord entre el govern colombià i les FARC, o el desarmament i la dissolució d'ETA. 

En canvi, el missatge d'Öcalan perquè el PKK entregui les armes i es dissolgui es produeix en un context on no hi ha cap procés negociador obert amb Turquia i on també manca un full de ruta clar. 

Desarmar-se i dissoldre's a canvi de què? Turquia reconeixerà els drets del poble kurd? A qui s'entregaran les armes? Què passarà amb tots els milicians i milicianes desmobilitzats? Com afectarà els altres territoris kurds de Síria, l'Iran o l'Iraq, on el PKK és present a través de les branques locals? Són només alguns dels interrogants i les incerteses que s'obren després de la crida del líder kurd. 

La pilota, a la teulada turca 

Kamal Chomani, analista kurd i doctorand en Relacions Internacionals a la Universitat de Leipzig, afirma al 324.cat que "el missatge d'Öcalan és històric perquè per primera vegada demana al PKK no només que deposi les armes sinó que també es dissolgui". Dos dies després de la crida, la milícia ha anunciat un alto el foc i un possible desarmament si Turquia allibera Öcalan.

L'expert en la qüestió kurda creu que Öcalan està intentant posar les bases per a una relació de confiança entre el poble kurd i l'estat turc perquè aquesta vegada les negociacions puguin fructificar: "Vol transmetre la imatge d'un PKK seriós i aconseguir que l'opinió pública turca vegi amb bons ulls arribar a acords amb el partit prokurd DEM." 

"Öcalan dona una oportunitat a la pau i pressiona Turquia perquè entengui que només té dues opcions: resoldre el conflicte o continuar vessant sang, una forma d'actuar amb què que els darrers 100 anys només ha aconseguit pobresa, conflicte i polarització social." 

Per Chomani, la qüestió kurda a Turquia ha donat forma no només a la política interior turca, sinó també a la seva política exterior. 

"Öcalan està donant l'oportunitat a l'estat turc d'arribar a un acord amb els kurds que es pot traduir en més influència d'Ankara al Pròxim Orient, més inversió estrangera, més prosperitat econòmica i una democratització de la societat turca", assenyala l'analista kurd. 

El rol dels kurds en el futur de Síria 

Des de l'inici de la guerra civil siriana, el 2011, Turquia sempre ha vist amb recel les aspiracions kurdes. Per aquest motiu, Turquia ha combatut, tant directament com a través del seu suport a rebels sirians, el projecte d'autogovern kurd i la seva milícia de les Forces Democràtiques Sirianes, aliada dels Estats Units en la lluita contra Estat Islàmic. 

En aquest sentit, el Kurdistan sirià ha esdevingut un banc de proves per al desplegament del programari ideològic d'Öcalan i del PKK. 

"Si la pau arriba a bon port en territori turc, els kurds de Síria, en lloc de suposar una amenaça per a la seguretat de Turquia, poden esdevenir un actor d'interès polític, econòmic i, fins i tot, militar per a Ankara", detalla Kamal Chomani. 

L'analista creu que el govern dels jihadistes de Hayat Tahrir al-Sham, dirigit per Abu Mohammad al-Julani, suscita molts dubtes a Turquia: "És molt probable que Síria prefereixi tenir una aliança forta amb l'Aràbia Saudita, un dels països sunnites més importants del Pròxim Orient i amb una relació sòlida amb els EUA. Si Turquia vol tenir una influència garantida a Síria, la resolució de la qüestió kurda pot comportar guanyar-se simpaties al Kurdistan sirià." 

Influència per suavitzar la rivalitat kurda a l'Iraq 

Les muntanyes elevades i escarpades del Kurdistan iraquià s'han convertit en els últims anys en el principal escenari dels combats entre el PKK, on té situades les bases, i l'exèrcit turc. 

Per combatre de forma efectiva la guerrilla, Ankara ha establert desenes de bases militars en territori kurdo-iraquià i ha teixit una aliança sòlida amb el Partit Democràtic del Kurdistan, força que, de la mà de la família Barzani, governa l'autonomia regional i porta anys enfrontada amb el PKK.

"Amb un acord de pau a Turquia, aquests conflictes intrakurds es resoldran. Tota l'energia gastada per l'estat turc en forma de violència armada es podria convertir en prosperitat econòmica, cooperació cultural, política i social entre els dos territoris". 

Els kurds i el règim iranià 

En el marc d'un efecte dòmino, si la qüestió kurda es resol en altres estats del Pròxim Orient, el règim dels aiatol·làs no podrà mirar cap a una altra banda. Al Kurdistan iranià, diferents partits milícia lluiten contra Teheran pel reconeixement dels drets del poble kurd, entre els quals el Partit per una Vida Lliure al Kurdistan (PJAK), la branca iraniana del PKK. 

"Si l'Iran no resol la qüestió kurda, no tots els guerrillers del PKK baixaran de les muntanyes. Probablement, alguns d'ells s'incorporaran al PJAK", indica Kamal Chomani. 

En aquest supòsit, l'analista assenyala que el PJAK podria aprofitar l'armament i la infraestructura que el PKK té a Qandil, les muntanyes frontereres amb l'Iran: "L'Iran no vol que el PJAK tingui la mateixa força que el PKK a Turquia i, per tant, no li quedaria cap més remei que activar tots els mecanismes per resoldre la seva qüestió kurda."