Descarten virus nocius en la paparra que fa anys que s'estén a Catalunya: què fer si et pica

Les paparres són uns paràsits que viuen de xuclar la sang d'animals silvestres o domèstics, siguin mamífers, rèptils o aus. Tot i que les persones no som els seus hostes habituals, és fàcil que saltin als humans i els piquin si hi ha un contacte estret i pròxim, per exemple, en passejar pel bosc o jugant amb mascotes que en tinguin.

La seva picada no és especialment dolorosa; de fet, en podem tenir d'enganxades durant dies sense adonar-nos-en. Però algunes --hi ha més de mil espècies de paparres al món-- poden estar infectades amb organismes patògens i transmetre algun virus mentre s'alimenten. Això pot causar malalties en les persones, com la febre botonosa, la malaltia de Lyme, la febre recurrent, l'encefalitis transmesa per paparres, la babesiosi, la tularèmia o la febre hemorràgica de Crimea-Congo, entre d'altres, segons el Departament de Salut.

La paparra "Hyalomma", sota sospita

Normalment les paparres són a l'herba o en branques i s'esperen fins que la seva presa és a prop per saltar-hi a sobre i enganxar-s'hi. Però hi ha una espècie que fa anys que prolifera a Catalunya, anomenada paparra "Hyalomma", que té unes potes molt llargues i no espera la presa, sinó que corre a buscar-la.

Aquesta espècie ha causat una certa alarma perquè hauria estat implicada en la transmissió, entre altres malalties, de la febre hemorràgica de Crimea-Congo, que pot arribar a ser mortal. Però ara un estudi de la Universitat de Saragossa ha descartat que els exemplars que hi ha a Catalunya tinguin aquest patogen.

L'estudi, liderat per l'investigador Agustín Estrada-Peña, s'ha centrat principalment en zones periurbanes de Barcelona i Tarragona, on s'ha constatat l'expansió de la paparra "Hyalomma lusitanicum" els últims dos anys. I conclou que no hi ha virus patògens per als humans en les paparres Hyalomma capturades a Catalunya, o que n'hi ha molt pocs i no són perillosos; de fet, n'ha detectat quatre, de virus "sense importància sanitària humana o animal".

On podem trobar paparres?

Les paparres ja picaven els dinosaures, però el canvi climàtic, amb la pujada de temperatures, ha afavorit l'expansió d'aquest paràsit tant a la península com a les illes Balears i Canàries.

També hi ha influït l'augment del nombre d'alguns dels animals dels quals s'alimenten, com els senglars o els conills, un fet que podria explicar la seva expansió en àrees de Barcelona i Tarragona. En aquestes zones se n'han trobat no només als boscos, granges, gosseres o estables --on abunda la vegetació i hi ha animals silvestres--, sinó també en camins, habitatges, escoles, parcs, jardins i equipaments esportius.

L'època en què les paparres estan més actives és des de la primavera fins a la tardor, i sobretot a l'estiu, perquè prefereixen la calor i la humitat. Les més petites són com el cap d'una agulla, i les femelles adultes arriben a tenir la mida d'una mongeta.

Què fer perquè no ens piquin?

Per evitar les picades quan sortim d'excursió o anem a zones on n'hi podria haver es recomana:

► Utilitzar camises i pantalons llargs, de color clar, i botes tancades amb mitjons, perquè no hi hagi un contacte tan fàcil amb la pell.

► Caminar pel mig de camins i evitar endinsar-se en vegetació espessa.

► Fer servir un repel·lent --excepte els menors de dos anys--, sempre seguint les instruccions d'ús i evitant el contacte amb mans, mucoses i ferides.

► Si se surt amb mascotes, posar-los un antiparasitari extern, després de consultar-ho amb el veterinari. En arribar, revisar l'animal amb cura.

► Examinar-se el cos, sobretot el cap, el coll, cames, braços i plecs, com aixelles, engonals, darrere els genolls, les orelles o el melic. Les picades no acostumen a ser doloroses i poden passar desapercebudes. També cal revisar bé les criatures.

► Revisar de dalt a baix la roba i l'equipament en tornar, i rentar-ho tot amb aigua calenta.

Què hem de fer si ens en pica una i com la podem treure?

La majoria de paparres no estan infectades, i les que ho estarien necessiten unes hores per transmetre l'agent infecciós. Per això és tan important detectar-les de seguida i treure-les al més aviat possible; si pot ser, que ho faci personal sanitari.

Les paparres no tenen cap, tenen l'aparell picador --que s'adhereix a la pell-- i la resta del cos. Aquest aparell picador, que s'anomena hipostoma, té forma d'arpó, i per això costa una mica de retirar quan es clava a la pell. Un cop s'ha enganxat, la paparra xucla la sang i envia saliva amb propietats anticoagulants, antiinflamatòries i anestèsiques, entre d'altres, per la qual cosa pot passar que no notem cap mena de dolor.

El problema és que si la paparra passa dies fent-ho, si té algun virus o patogen ens el pot arribar a inocular amb la saliva que ens injecta. Com més dies passin, més possibilitats hi ha que, si la bestiola està infectada, ens passi els patògens que transporta.

► Cal subjectar la paparra amb unes pinces de punta fina el més a prop possible de la pell --agafant-la per la part que tenim clavada-- i estirar-la suaument cap amunt, fent una tracció lleu i mantinguda cap enrere, fins que surti.

► No s'ha d'aixafar mai cap paparra ni s'ha de trencar, i tampoc ens hem de gratar.

► Cal evitar remeis tradicionals com l'oli, l'alcohol, el petroli, cremar-les o punxar-les, perquè encara que això les mati també les estressa, i és més fàcil que inoculi més patògens.

► Netejar la ferida amb aigua, sabó i antisèptic. I rentar-se bé les mans en acabar.

► Si surt una erupció a la pell, si apareix febre o malestar durant les setmanes següents cal acostar-se a un centre de salut i explicar que ens havia picat una paparra.

Una tècnica pionera que pot estalviar proves

L'estudi fet per la Universitat de Saragossa s'ha desenvolupat amb la tècnica de la metagenòmica, que --remarquen els investigadors-- "és una eina essencial per a la detecció de patògens en artròpodes vectors de microorganismes, com les paparres". Gràcies a la seqüenciació genòmica s'han detectat, en un sol assaig, els patògens més rellevants presents en una mostra.

Aquest sistema permet estalviar fer moltes proves per a la detecció de cada virus d'interès. La part tècnica d'aquest estudi --la seqüenciació metagenòmica i bioinformàtica-- s'ha fet en col·laboració amb Nano1Health, una empresa spin-off de la UAB.