Descobreixen que hi ha un cuc que es menja les bosses de plàstic
Una investigadora del CSIC ha fet, de manera casual, el descobriment que l'arna de la cera pot ser molt útil per reciclar el polietilè, el material de què estan fetes la majoria de bosses
Federica Bertocchini, investigadora del Consell Superior d'Investigacions Científiques, el CSIC, a Cantàbria, és aficionada a l'apicultura. Netejant un rusc, va trobar-hi uns cucs parasitaris que va guardar en una bossa de plàstic amb la intenció de llençar-los. Però poca estona després la bossa, que era de polietilè, estava plena de forats.
Aquest descobriment casual va donar la idea a Bertocchini de comprovar fins a quin punt aquests cucs podrien ser útils per combatre la contaminació causada per aquest plàstic tan utilitzat. Els cucs eren larves de "Galleria mellonella", un insecte comú conegut com a arna de la cera, que en forma de larva destrueix els ruscos d'abelles menjant-se la cera, però que també es fa servir com a esquer per pescar.
Un experiment certifica el potencial dels cucs
La recerca la va fer Bertocchini amb dos investigadors de la universitat de Cambridge, i va consistir en un experiment: van posar un centenar de larves sobre una bossa de plàstic de polietilè i en 12 hores s'havien menjat ja gairebé 100 mil·ligrams de plàstic.
Aquest ritme de degradació, que pot semblar lent, no ho és pas, sinó que és molt més ràpid que els mètodes coneguts. El millor desenvolupat fins ara, un bacteri que també biodegrada el polietilè, aconseguia només 0,13 mil·ligrams per dia.
Encara no es coneix quin és el mecanisme bioquímic que permet a aquests cucs degradar el polietilè. Bertocchini i un dels seus col·laboradors d'Anglaterra, Paolo Bombelli, sospiten que pot ser un enzim del seu sistema gàstric que li permet degradar la cera i també el polietilè:
Bertocchini: "La cera és un polímer, una espècie de 'plàstic natural', i té una estructura química que no és gaire diferent del polietilè."
Bombelli: "El cuc produeix alguna cosa que trenca l'enllaç químic, potser la saliva o potser un bacteri simbiòtic al seu intestí. Ara caldrà identificar els processos moleculars d'aquesta reacció i veure si podem aïllar l'enzim responsable."
El 40% del plàstic és polietilè
A Europa i al món el polietilè és el plàstic més utilitzat, i representa fins a un 40% de la demanda total. El problema és que és un material que triga molt a degradar-se de manera natural, més de 400 anys.
Els investigadors estan convençuts que si identifiquen l'enzim podran produir-lo a gran escala amb mètodes biotecnològics, i que això seria una eina important per poder eliminar els milions de tones de residus de bosses de plàstic acumulats als abocadors.
