Descobrir un refugi antiaeri al pati de casa: la història que desenterra un silenci a Torredembarra
Josep Maria Calull Gallofré ha dedicat "estones lliures durant 15 anys" per desenterrar i conservar un dels refugis de la Guerra Civil més importants de la població tarragonina
En aparença és un pati qualsevol d'una casa qualsevol, però amaga un autèntic tresor. Un refugi antiaeri de la Guerra Civil construït a correcuita pels veïns de Torredembarra després del primer bombardeig a la població el 1937.
Un espai sepultat pel silenci i la runa fins que Josep Maria Calull Gallofré va decidir redescobrir-lo. Tenia 31 anys i havia anat conservant a la memòria les pistes que, sense voler, se'ls escapaven als pares.
Un dels nou refugis antiaeris de la vila
El Josep Maria, que va néixer l'any 1949 a Torredembarra, recorda les reserves de la seva família a parlar de la Guerra Civil:
"Ningú no volia parlar de la guerra, els pares tampoc, tot i que de tant en tant se'ls escapaven comentaris que em feien entendre que sota casa hi podia haver alguna cosa."
Aquesta "cosa" va resultar ser un dels nou refugis antiaeris que durant gairebé dos anys de bombardejos van protegir la població dels atacs. Aquest era un dels més importants, conegut com el de la la plaça de la Font, centre neuràlgic d'una Torredembarra que aleshores tenia al voltant de 2.000 habitants.
El refugi tenia una entrada al bell mig de la plaça i una altra a l'espai conegut com El Sabó, que havia passat de fàbrica de sabó a centre republicà amb una famosa sala de ball per a les classes populars de la Torre, com popularment els torrencs anomenen el seu municipi.
Un clot per plantar una morera i unes escales
El Josep Maria va trobar per casualitat un dels primers indicis de l'existència del refugi:
"El pare em va demanar ajuda per plantar un arbre i ,quan vaig fer el clot, vaig topar directament amb unes escales."
En dir-ho al pare, la resposta va ser expeditiva: "Deix, deix, tapa això i la morera ja la plantarem més cap allà", em va dir. Però a mi em va quedar gravat que les escales eren aquí.
La curiositat del nen es va convertir en la quimera de l'home. Amb 31 anys va decidir arremangar-se per trobar el refugi tot relligant les poques pistes que veladament li havien transmès: "Ma mare em deia que a la boca de la cisterna hi havia el refugi i, de fet, era l'únic lloc per on s'hi podia accedir. Ens hi vam aventurar amb el meu nebot de només 12 anys, però entusiasmat per poder trobar aquest vestigi."
Refugi amb el temps congelat del 1939
I, així, sense saber què hi trobarien, van decidir entrar-hi per la boca d'un dipòsit que el temps havia assecat.
"Vam baixar amb unes escales i vam col·locar una espelma a baix per assegurar-nos que l'aire no estava viciat i hi tindríem prou oxigen. Després el meu nebot va baixar amb una corda lligada a la cintura i, a poc a poc, vam veure que, tot i la runa i la humitat, el refugi havia quedat congelat el 1939".
I així va ser com el Josep Maria va dedicar totes les estones lliures dels següents quinze anys a recuperar aquest testimoni de la defensa passiva al poble:
"Vist amb perspectiva, em sap greu per la meva família, pel sacrifici que han hagut de fer la meva dona i les meves filles, perquè totes les hores lliures i festes me les vaig passar dins del refugi i no podíem fer gairebé res junts."
En Josep Maria va treure incomptables tones de runa a vuit metres de profunditat fins aconseguir convertir en accessibles 60 metres de galeries sinuoses que arribaven fins a una altra entrada, la de la plaça de la Font, tapiada amb els mateixos llambordins que en el seu moment la senyalitzaven i evitaven accidents als vianants.
Projectils, monedes i una bata escolar
"Vam trobar molts projectils, tasses, llums, soles de sabata, monedes, ampolles i fins i tot una bata escolar estripada on es llegeix 'Cristina'. Vam mirar d'investigar una mica qui era aquesta nena i, segons sembla, es tractava d'una nena refugiada provinent de Madrid."
El Josep Maria ha protegit amb unes vitrines tot el material més sensible a la humitat, però enmig de les galeries encara es poden trobar ampolles abandonades i inscripcions a les parets.
"La gent venia aquí quan sentien les sirenes i no sabien mai quan en sortirien. L'espai ens transporta, però també hi he instal·lat llum i so per reproduir el més fidelment possible com era la vida al refugi."
Les dificultats per mantenir l'espai i visitar-lo
La vocació per patrimonialitzar l'espai ha quedat, de moment, portes endins. Les visites s'han de pactar directament amb el Josep Maria:
"De vegades ha vingut l'escola dels meus nets i és una manera de combinar la teoria del col·legi amb la pràctica."
Sens dubte, baixar al refugi ens transporta a un espai de convivència forçada, de por i d'incertesa.
"M'agradaria que tothom ho pogués veure, però jo no puc assumir tota la part burocràtica, les inversions i la seguretat que em demanen. No sé què passarà a la llarga amb aquest espai, perquè mantenir-lo és molt difícil i no sé si els meus descendents ho podran assumir", lamenta.
Joaquim Nolla, director del programa Memòria democràtica de l'Ajuntament de Tarragona i veí de Torredembarra, hi ha organitzat alguna visita guiada, però demana implicació per gestionar bé aquest espai:
"Davant d'un espai de memòria i amb molt valor, l'administració ha de fer el possible perquè es conegui i es pugui visitar. El poble se l'ha de fer seu i l'Ajuntament de Torredembarra ha de buscar mecanismes, per si sol o amb l'ajuda de la Generalitat, perquè tothom tingui l'oportunitat de baixar-hi."
Nolla destaca que el refugi interpel·la el visitant: "Quan duraran les bombes? Una hora, dues, tota la nit? Els meus familiars estaran protegits? Et permet embolcallar-te d'una realitat que malauradament persisteix ben a prop d'aquí, al cor d'Europa."
La capacitat immersiva de l'espai és tot un argument per a la pau i per això, en un món bel·licista i convuls, el missatge que llegim a l'entrada se'ns fa més present que mai: "MAI MÉS".
