Dessalinitzadores: com funcionen; pros i contres
La dessalinització consisteix bàsicament a separar les sals presents a l'aigua del mar fins a obtenir una aigua de qualitat i apta per al consum humà. Com? Actualment el procés més eficaç per dessalinitzar l'aigua marina és l'anomenada osmosi inversa. El procés comença amb la captació de l'aigua marina a través d'uns pous situats de manera paral·lela a la línia de la costa.
Com funcionen?
L'aigua arriba a través d'unes canonades d'impulsió a la planta dessalinitzadora, que va a parar a un dipòsit on es fa una primera cloració. Llavors, l'aigua passa per diversos filtres en el que s'anomena el pretractament. A partir d'aquí comença pròpiament el procés d'osmosi, que consisteix a bombar aigua a molta pressió cap a una membrana semipermeable que reté les sals i impureses. De l'aigua rebutjada per excés de sals, un 55%, se n'aprofita el contingut energètic, que és molt elevat.
Finalment, l'aigua que ha superat el procés d'osmosi rep calç i diòxid de carboni per potabilitzar-la i passa a un dipòsit on es torna a clorar perquè es mantingui fins a arribar a l'aixeta.
Altres processos de dessalinització són la destil·lació, que aprofita la calor i les diferents volatilitats dels compostos que s'han de separar, la congelació i l'evaporació llampec, entre altres.
Pros i contres
El gran inconvenient de les plantes dessalinitzadores és l'elevat consum energètic de les instal·lacions, que suposa un cost molt superior als processos de depuració d'aigua continental. Els avenços tecnològics han permès, però, reduir aquest consum energètic i l'ús de les energies renovables, especialment l'eòlica i la solar, és una de les solucions que s'apunten per fer més sostenibles les plantes de dessalinització. Això no treu, però, que el cost del litre d'aigua dessalinitzada resulti car, cosa que repercuteix en la factura que el consumidor ha de pagar.
Un altre dels inconvenients de les dessalinitzadores són els residus salins que en resulten. L'anomenada salmorra perjudica la flora marina si s'aboca al mar, ja que a més de l'alta concentració en sal conté producte químics. És per això que es recomana tenir en compte en quin punt s'aboca la salmorra: ha de ser en indrets on el corrent permeti dispersar-la. De fet, l'impacte real d'aquest residu és encara desconegut i les entitats ecologistes insisteixen en la necessitat d'investigar-ne els efectes.
Els detractors de les desssalinitzadores també acostumen a argumentar que són instal·lacions que tenen una vida relativament curta, ja que es calcula que després de quinze d'anys de funcionament requereixen una renovació total, amb el cost econòmic que això suposa. Altres contres d'aquestes instal·lacions són l'impacte que tenen en el paisatge costaner i l'impacte social que pot suposar transmetre la idea que l'aigua és un recurs infinit. I és que l'aigua del mar sembla que no s'ha d'acabar mai.
En contrapartida, l'aigua que resulta del procés de dessalinització té una qualitat molt elevada i bon gust. Es considera, en aquest sentit, que és millor que l'aigua que surt de les depuradores.
L'aigua arriba a través d'unes canonades d'impulsió a la planta dessalinitzadora, que va a parar a un dipòsit on es fa una primera cloració. Llavors, l'aigua passa per diversos filtres en el que s'anomena el pretractament. A partir d'aquí comença pròpiament el procés d'osmosi, que consisteix a bombar aigua a molta pressió cap a una membrana semipermeable que reté les sals i impureses. De l'aigua rebutjada per excés de sals, un 55%, se n'aprofita el contingut energètic, que és molt elevat.
Finalment, l'aigua que ha superat el procés d'osmosi rep calç i diòxid de carboni per potabilitzar-la i passa a un dipòsit on es torna a clorar perquè es mantingui fins a arribar a l'aixeta.
Altres processos de dessalinització són la destil·lació, que aprofita la calor i les diferents volatilitats dels compostos que s'han de separar, la congelació i l'evaporació llampec, entre altres.
Pros i contres
El gran inconvenient de les plantes dessalinitzadores és l'elevat consum energètic de les instal·lacions, que suposa un cost molt superior als processos de depuració d'aigua continental. Els avenços tecnològics han permès, però, reduir aquest consum energètic i l'ús de les energies renovables, especialment l'eòlica i la solar, és una de les solucions que s'apunten per fer més sostenibles les plantes de dessalinització. Això no treu, però, que el cost del litre d'aigua dessalinitzada resulti car, cosa que repercuteix en la factura que el consumidor ha de pagar.
Un altre dels inconvenients de les dessalinitzadores són els residus salins que en resulten. L'anomenada salmorra perjudica la flora marina si s'aboca al mar, ja que a més de l'alta concentració en sal conté producte químics. És per això que es recomana tenir en compte en quin punt s'aboca la salmorra: ha de ser en indrets on el corrent permeti dispersar-la. De fet, l'impacte real d'aquest residu és encara desconegut i les entitats ecologistes insisteixen en la necessitat d'investigar-ne els efectes.
Els detractors de les desssalinitzadores també acostumen a argumentar que són instal·lacions que tenen una vida relativament curta, ja que es calcula que després de quinze d'anys de funcionament requereixen una renovació total, amb el cost econòmic que això suposa. Altres contres d'aquestes instal·lacions són l'impacte que tenen en el paisatge costaner i l'impacte social que pot suposar transmetre la idea que l'aigua és un recurs infinit. I és que l'aigua del mar sembla que no s'ha d'acabar mai.
En contrapartida, l'aigua que resulta del procés de dessalinització té una qualitat molt elevada i bon gust. Es considera, en aquest sentit, que és millor que l'aigua que surt de les depuradores.
