Dessalinitzar, regenerar... i estalviar: el nou cicle de l'aigua que ha arribat per quedar-se

Una petita tanca, de poc més de dos metres d'alçada, separa dues de les instal·lacions clau per al futur de l'aigua a Catalunya. Som al Prat de Llobregat, a tocar de la desembocadura del riu.

A pocs metres, unes grans excavadores mouen terra amunt i avall: són les obres de connexió ferroviària del port de Barcelona, una de les infraestructures més reclamades pels sectors productius catalans.

Aquí, a banda i banda de la tanca, hi tenim les noves fonts d'aigua que alimenten Barcelona i l'àrea metropolitana: la dessalinitzadora i la regeneradora del Prat.

Ara mateix, d'aquestes dues plantes en surt el 58% de l'aigua que es consumeix a la capital catalana i el seu entorn més proper. Sense aquestes instal·lacions, l'emergència per sequera estaria molt més avançada i les restriccions serien molt més importants que les actuals.

Per què és tan important?

La sequera actual està desbordant totes les previsions. Ja fa més de tres anys que les pluges i les nevades estan molt per sota de l'habitual i, en algunes zones de Catalunya, ha deixat de ploure tanta aigua com la que cau durant un any sencer.

Amb aquesta sequera, les reserves dels pantans catalans estan sota mínims; avui en dia, a les conques internes només hi queden 102 hectòmetres cúbics embassats, el 14,76% de la capacitat total. És una quantitat totalment insuficient per garantir el consum domèstic, agrícola i industrial.

Com a referència: el 2022, segons l'Agència Catalana de l'Aigua, només a la província de Barcelona es van consumir 332 hectòmetres cúbics procedents de la xarxa.

"La sequera és un risc crític a tota la Mediterrània, també aquí a Catalunya", diu Jofre Carnicer, professor d'Ecologia de la Universitat de Barcelona i un dels autors dels estudis del Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic (IPCC), l'organisme de referència de les Nacions Unides:

"Fa dècades que la ciència ens avisa i els informes de l'ONU alerten que, amb cada grau d'escalfament global, la precipitació a casa nostra baixarà."

Davant d'aquest escenari, les mirades es giren cap a les noves fonts d'aigua, les que no van lligades al cicle natural (pluges i nevades).

El catedràtic d'Enginyeria Ambiental de la UPC Rafael Mujeriego n'és un gran coneixedor:

"Cal regularitzar el cabal dels rius, i això ara ja no passa de manera natural." 

Doctorat en Enginyeria a la Universitat de Califòrnia, coneix perfectament el clima d'aquest estat nord-americà, que defineix com "el nostre bessó meteorològic": 

"Allà també han passat sequeres molt greus l'última dècada i se n'han sortit amb dessalinització i regeneració d'aigua."

Tot, però, té pros i contres: la dessalinització neix d'una font inesgotable com l'aigua de mar, però el procés per potabilitzar-la és molt car, perquè les plantes consumeixen una gran quantitat d'energia (aproximadament 4 kWh per metre cúbic d'aigua). És a dir, l'aigua que en surt és de qualitat, però surt cara i genera emissions contaminants.

Beure la mateixa aigua set dies després

La regeneració d'aigua genera menys despesa energètica, al voltant d'1,2 kWh per metre cúbic, segons Mujeriego. Això sí, el seu origen és més limitat: l'aigua de les depuradores.

Aquí el repte passa per generar un circuit tancat, seguint l'exemple de ciutats com Singapur o Windhoek, a Namíbia: reutilitzar constantment la mateixa aigua.

En el cas del Prat de Llobregat, això ja passa, almenys en part. L'aigua regenerada té diversos usos: la fan servir indústries i també regants del Parc Agrari del Baix Llobregat.

Una bona part, però, s'envia riu amunt i es capta novament a la potabilitzadora de Sant Joan Despí. Resultat: l'aigua que ha sortit per les aixetes de molts pisos de Barcelona torna a passar-hi una setmana després.

El del Prat encara és un cas poc estès a Catalunya, però, pel catedràtic emèrit d'Ecologia de la UB Narcís Prat, aquest és justament el camí a seguir: "Quin sentit té que l'aigua que depures, i que et gastes uns diners per fer-ho, la tiris al mar?"

Casos com el de Roses o la petroquímica de Tarragona, on s'utilitzen grans quantitats d'aigua regenerada, poden ser-ne altres exemples.

Deures pendents

L'Agència Catalana de l'Aigua aposta ara per aquesta doble via, amb l'ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera, la construcció d'una nova planta a Cunit i les noves potabilitzadores del riu Besòs.

Són plans que s'han de fer realitat entre els anys 2027 i 2030, quan, en paraules del director de l'ACA, Samuel Reyes, "podem ser autosuficients" per abastir l'aigua de boca a tota la població catalana.

Resulta inevitable, però, mirar enrere. El 7 d'abril del 2008, el president de la Generalitat, José Montilla, presentava al Parlament un informe dirigit al cap de l'oposició, Artur Mas. El document, redactat en plena sequera, prometia una solució a llarg termini: 200 nous hectòmetres cúbics per any d'aigua dessalinitzada.

El quadre que l'acompanya (pàgina 11) és un retrat gairebé calcat dels plans actuals: ampliació de la planta de la Tordera i construcció d'una de nova a Cunit.

No cal dir-ho: aquest pla va quedar en un calaix perquè l'ACA va aturar les inversions entre el 2011 i el 2019 a canvi de retornar el seu enorme deute bancari, de més de 1.400 milions d'euros.

S'han acabat els transvasaments?

Tot sembla indicar que sí, o almenys això és el que diu el govern. El cabal que baixa del Ter cap a Barcelona es va reduint per seguir els acords signats, però ara diversos actors, des del Col·legi d'Enginyers fins a alcaldes del Baix Ter, han posat sobre la taula la possibilitat de portar aigua de l'Ebre cap a la capital catalana.

La proposta és aprofitar l'excedent que ja s'envia cap a Tarragona i no s'aprofita, però aquest pla ha topat amb l'oposició frontal d'ajuntaments i regants de l'Ebre, reunits en la Taula de Consens del Delta.

Estalvi d'aigua... i menys fuites

Així doncs, el nou cicle de l'aigua passarà per les noves fonts (dessalinitzadores i regeneradores), però també per una millora de les pràctiques de consum. Molts sectors productius ja han reduït la despesa d'aigua, malgrat que encara queda camp per córrer.

I a casa nostra? El cert és que la ciutadania pot afirmar que ha fet els deures des de l'última sequera. Per exemple, a Barcelona la despesa ha caigut dràsticament des dels anys 90, i les xifres són similars en molts altres municipis.

En aquells que superen el límit de 200 litres per persona i dia, el problema són sovint les fuites, que fan perdre grans quantitats d'aigua. Els ajuntaments, responsables del servei d'aigua des dels dipòsits municipals fins a les cases, reconeixen majoritàriament que no s'ha fet el manteniment necessari. Ara, l'ACA ha obert una convocatòria de 120 milions d'euros de subvencions que permetrà fer-hi front.

La crisi de l'aigua, doncs, posa en qüestió moltes pràctiques del passat i obliga a repensar les maneres de produir-la i consumir-la. Aquesta sequera per a la qual encara no s'albira un final encamina el país cap a un canvi del cicle de l'aigua.

TV3 ha emès aquest dimarts a la nit el programa especial "Canvi de cicle", en què es fa una radiografia de la situació de la sequera. Pots recuperar-lo aquí: