Deu anys de la sentència de l'Estatut, punt d'arrencada del procés independentista

Aquest diumenge, 28 de juny del 2020, es compleix el desè aniversari de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, aprovat quatre anys abans.

Aquella sentència, amb 8 vots favorables i 2 en contra, va declarar inconstitucionals 14 articles del text estatutari i, per 6 vots a 4, en va reinterpretar restrictivament 27 més.

En el text de la sentència, que ocupava gairebé 900 pàgines, el concepte de "nació catalana" va quedar despullat i sense valor jurídic, i, en canvi, es va fer constar la indissolubilitat d'Espanya.

Tampoc es va reconèixer el caràcter preferent de la llengua catalana ni les competències en matèria fiscal i de justícia.

El text complet i els vots particulars no es van saber fins al 9 de juliol, el dia abans de la gran manifestació que va reunir un milió de persones a Barcelona sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim".

Aprovat el 2006

El nou estatut havia entrat en vigor el 9 d'agost del 2006, un mes i mig després que els ciutadans de Catalunya l'haguessin validat en referèndum, amb un 74% de vots a favor.

Tot havia començat el 30 de setembre del 2005, amb Pasqual Maragall com a president de la Generalitat quan, després de mesos de debats, el Parlament de Catalunya va aprovar el projecte per reformar l'Estatut d'Autonomia vigent des de 1979.

Tots els partits amb representació parlamentària hi van votar a favor, tret del PP, i, al novembre, una delegació va defensar el projecte al Congrés dels Diputats.

El PP, contra l'estatut

Durant el debat a Madrid, el projecte va quedar força retallat, i es va acabar aprovant després d'un pacte entre el PSOE, liderat per José Luis Rodríguez Zapatero, i la CiU d'Artur Mas.

Però el PP no es va conformar, i el 31 de juliol d'aquell mateix any, quan encara no havia entrat en vigor, va presentar un recurs d'inconstitucionalitat, impugnant 114 dels 223 articles del text.

El front jurídic no va ser l'únic utilitzat per aquest partit, llavors liderat per Mariano Rajoy; també van engegar una campanya de recollida de signatures per tot Espanya exigint que tots els espanyols poguessin votar l'estatut de Catalunya en referèndum.

Recusacions i mandats acabats

Després d'això hi va haver recusacions creuades de membres del TC, amb què el PP va aconseguir que s'apartés el magistrat Pablo Pérez Tremps, de manera que el tribunal va quedar amb majoria conservadora.

Les deliberacions per la sentència en base al recurs del PP es van allargar, enmig dels debats i les pugnes per renovar els membres del tribunal que acabaven mandat, i de més recusacions creuades.

Les consultes per la independència

Mentrestant, a Catalunya el malestar per aquest procés judicial amb molt contingut polític va acabar concretant-se en una sèrie de consultes ciutadanes en suport de la independència que van començar el setembre del 2009 a Arenys de Munt.

En els mesos següents es van fer desenes de consultes semblants, sobretot al desembre, i el febrer i l'abril del 2010.

Òmnium lidera la indignació

Quan va arribar la sentència, el malestar el va canalitzar Òmnium Cultural, amb Muriel Casals al capdavant, ja que va ser l'entitat que es va encarregar d'organitzar la manifestació del 10 de juliol.

Aquella convocatòria es va acabar convertint en la primera d'una llarga sèrie de mobilitzacions massives que van donar forma i pes específic al projecte independentista català.

L'aparició de l'ANC

Sobretot, després que un bon gruix d'activistes posessin en marxa l'Assemblea Nacional Catalana, l'ANC, entitat concebuda durant les consultes municipals, i que es va articular durant el 2011.

La constitució de l'ANC es va fer el març del 2012, moment en què Carme Forcadell va ser elegida presidenta de l'entitat; una entitat que va créixer molt ràpidament en els mesos següents.

Mig any després, la multitudinària manifestació de l'11 de Setembre, organitzada per l'ANC amb el lema "Catalunya, nou estat d'Europa", va marcar la línia a seguir els anys posteriors.

L'adhesió de Convergència i Unió als postulats independentistes va acabar d'impulsar el projecte, que es va accelerar a partir de les eleccions del novembre del 2012 al Parlament de Catalunya.

4 eleccions i 4 presidents

La sentència de l'Estatut també ha dinamitat el panorama polític català. Molts dels partits que existien el 2010 han desaparegut o s'ha refundat. No hi és Unió Democràtica, Convergència és ara el PDeCAT i viu un temps de reformulació, Iniciativa forma part ara de l'espai dels comuns, els polítics més sobiranistes han abandonat el PSC, Ciutadans ha passat de tres escons als 36 actuals i la CUP ha irromput amb força a la política nacional, fent el salt des dels ajuntaments.

Els catalans han estat cridats a les urnes quatre vegades des de la sentència de l'Estatut. És a dir, unes eleccions al Parlament cada dos anys i mig de mitjana en els últims 10 anys: 28 de novembre del 2010, 25 de novembre del 2012, 27 de setembre del 2015 i 21 de desembre del 2017.

Des de la sentència de l'Estatut han passat quatre presidents pel Palau de la Generalitat. Montilla ho era quan es va fer pública la sentència i només cinc mesos després el va substituir Artur Mas. A principis del 2016, Carles Puigdemont arriba a la presidència de la Generalitat, càrrec que actualment ocupa Quim Torra. Tot i que l'independentisme té majoria parlamentària des de les eleccions del 2012, en cap dels comicis els vots a partits independentistes han superat el 50%. El sostre ha quedat en el 48%.

De la primera gran Diada fins a la DUI

L'Onze de Setembre del 2012 és l'any de la gran manifestació per la Diada amb el lema 'Catalunya, nou estat d'Europa'. I l'han seguit diverses mobilitzacions massives en els anys consecutius.

Uns dies més tard, el 20 de setembre del 2012, el llavors president del govern espanyol, Mariano Rajoy, rebutja el pacte fiscal per a Catalunya que li planteja el president de la Generalitat, Artur Mas. Un fet que suposa passar pàgina a la reclamació del finançament i mirar cap al dret a decidir sobre el futur polític de Catalunya.

El 27 de setembre del 2012, el Parlament aprova una moció en favor d'una consulta sobre la sobirania de Catalunya "preferentment" en la pròxima legislatura.

Poc després de les eleccions del novembre del 2012, el 23 de gener del 2013, el Parlament fa un nou pas i aprova la declaració de sobirania amb què s'acorda iniciar el procés cap al dret a decidir i "fer efectiu l'exercici del dret a decidir perquè els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir llur futur polític". El Tribunal Constitucional anul·la aquesta declaració de la cambra catalana i el 13 de març el Parlament aprova una altra iniciativa en favor d'una consulta pactada.

Una de les fites més rellevants de la darrere dècada és el 9 de novembre del 2014. Es fa una consulta sobre la independència amb una pregunta binària i amb Artur Mas com a president de la Generalitat. La consulta s'emmarca finalment en un procés participatiu no vinculant. Com a conseqüència del 9N, el president Artur Mar i diversos membres del govern acaben condemnats per desobediència,.

Les pròximes eleccions després de la consulta, les del 27 de setembre del 2015, l'independentisme les planteja com uns comicis plebiscitaris sobre la independència de Catalunya i JxCat i ERC es presenten junts sota el paraigua de JxSí. La legislatura neix amb el compromís que durarà només 18 mesos per preparar el terreny a unes pròximes eleccions constituents. Tot i que no constava en el programa electoral de JxSí, a poc a poc, cada vegada pren més força que celebrar un referèndum és el principal objectiu de la legislatura.

Un mes abans de l'1-O es produeix el polèmic ple del Parlament del 6 i 7 de setembre en què s'aproven les anomenades "lleis de desconnexió". Unes lleis que, segons el govern, han d'emprar el referèndum de l'1 d'octubre i garantir el pas cap a un estat independent sense que es produeixi un buit legal.

El 20 de setembre del 2017 hi ha una gran concentració de ciutadans a les portes del Departament d'Economia de la Rambla de Catalunya per protestar contra els registres de la Guàrdia Civil per impedir el referèndum de l'1-O. És per aquests fets que el llavors president de l'ANC, Jordi Sànchez, i el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, acabaran a la presó.
 

Interactiu relacionat: El mapa de la memòria audiovisual de l'1-O
 

Finalment, l'1-O voten més de dos milions de persones malgrat la violència de la policia espanyola i al Guàrdia Civil que deixa un miler de ferits. Amb 90,2% de vots a favor del sí a la independència, el president Carles Puigdemont anuncia la mateixa nit que traslladarà al Parlament els resultats del referèndum perquè s'implementin.

Com a conseqüència de l'actuació policial, el 3-O es produeix la gran vaga general o també anomenada "aturada de país" que el mateix dia va ser contestada pel famós discurs de Felip VI. El monarca assenyala el camí cap a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, que no s'havia fet servir mai fins llavors. El rei reclamant a l'Estat que assegurés "l'ordre constitucional" i qualificant de "deslleialtat inadmissible" que la Generalitat hagués organitzat un referèndum unilateral. Felip VI no va dir ni una paraula sobre la polèmica actuació policial.

El 10 d'octubre, el llavors president de la Generalitat, Carles Puigdemont, declara la independència des del Parlament i només uns segons després la deixa en suspens amb la intenció d'obrir una fase de diàleg amb l'Estat. Però finalment, el 27 d'octubre del 2017, després que Puigdemont descartés la convocatòria d'eleccions a Catalunya, el Parlament declara la independència i just després s'aplica el 155 i se suspèn l'autonomia de Catalunya.

El 2 de novembre, el vicepresident Oriol Junqueras i diversos consellers entren a la presó. Uns quants dies abans, el 16 d'octubre, ja ho havien fet el llavors president de l'ANC, Jordi Sànchez, i el president d'Òmnium, Jordi Cuixart. Puigdemont s'exilia a Brussel·les acompanyat d'alguns dels seus consellers i altres líders de partits independentistes també decideixen marxar de Catalunya per no sotmetre's a la justícia espanyola.

El 14 d'octubre del 2019 es fa pública la sentència del Tribunal Suprem sobre l'1-O. L'alt tribunal condemna per sedició dotze dirigents independentistes amb penes de fins a 13 anys de presó.