Deu anys després de la tragèdia de Bangladesh, supervivents i familiars reclamen justícia

Més d'un miler de persones van morir el 2013 en ensorrar-se l'edifici on treballaven per a la indústria tèxtil en pèssimes condicions

Aquesta setmana ha fet deu anys que es va esfondrar l'edifici Rana Plaza, a Bangladesh. Hi van morir 1.134 persones --la majoria dones-- a més de 2.500 ferits i el desastre va destapar el que es va anomenar com a tallers de la misèria: factories tèxtils que fabriquen, en bona part, per a grans marques de roba. Els supervivents i les famílies denuncien que, una dècada després, se senten del tot oblidats.

Actualment, un solar buit és el que queda just al lloc on fa deu anys hi havia el complex de tallers tèxtils Rana Plaza, un edifici de vuit plantes que acollia cinc tallers de roba. Una placa recorda les víctimes mortals, però aquelles que van sobreviure encara ara reclamen justícia.

És el cas de Sumi Akhter, una noia de 28 anys que llavors treballava en la confecció i va perdre la cama quan l'edifici li va caure al damunt.

"No sé de qui és culpa, però no rebem justícia ni després de deu anys. Volem una indemnització i un tractament adequats per a la resta de les nostres vides. Estem vius, però morim dia a dia, ningú ens fa costat."

Es va trigar tres setmanes a retirar tota la runa (Reuters)

Les imatges de la tragèdia van fer la volta al món. L'estructura de l'edifici es trobava en molt mal estat. S'hi havien detectat esquerdes, però tal com es va demostrar més tard no havia estat inspeccionat. Tot i els riscos evidents, la falta de sindicats i l'amenaça de perdre el sou van portar els empleats a tornar als seus llocs de treball.

Tasques de rescat al Rana Plaza, després de l'enfonsament

En qüestió de segons tot l'edifici es va enfonsar, i mentre els familiars buscaven els seus éssers estimats, també reclamaven explicacions. De qui era culpa: de les 29 marques implicades, com Mango, El Corte Inglés, Benetton o Primark, que tenien part de la producció a l'edifici, o dels propietaris locals de les fàbriques? O potser de tots dos?

Nafis Ud Doula, propietari d'una fàbrica tèxtil a Bangladesh, assegura que les coses han canviat després del que va passar fa una dècada:

"Tots ens hem adonat que de la manera com teníem les fàbriques, no podíem funcionar. Hem de donar valor als nostres treballadors i fer el seu lloc de treball segur."

El desastre de fa deu anys va obligar a establir millores de seguretat a les fàbriques, però el cert és que Bangladesh continua sent un dels epicentres mundials de la producció tèxtil a baix cost. O sigui, en pèssimes condicions: jornades molt llargues de feina, set dies a la setmana, i salaris que amb prou feines arriben als 70 euros mensuals.

 

ARXIVAT A:
Drets humansDrets laborals
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut