Dia 4 del diari de bord a l'Open Arms: Mediterrani Central, 7 de juliol

Deixem Malta amb la sortida del sol, amb ganes d'arribar a la zona SAR.

No hi ha hagut temps per a gaires coses. Ni per dormir. Sabíem que a les 5.52 sortia el sol a Malta i semblava que el capità havia decidit esperar-lo per marxar. Ha estat posar-nos l'armilla de seguretat i pujar al pont de comandament per enregistrar el moment a través de les càmeres, de la retina i de la memòria.

Veient cada cop més a prop el moment de ser testimonis directes de la tragèdia del Mediterrani i de poder-ho explicar, els sentiments eren de respecte, d'emoció i, també, de dolor. I hem passat el matí comprovant que les comunicacions, al mig del mar, no són fàcils; ens hem acostumat al moviment del vaixell, més benèvol que no esperàvem; han començat les pràctiques amb les "rihb" –el nom que reben també les llanxes semirígides amb què es fan els rescats–, i nosaltres hem decidit quin protocol de gravació farem. Perquè, com els professionals del rescat, també hem d'establir protocols per tenir seguretat a l'hora de treballar i, si cal, poder-nos-els saltar.

Ens han dit que tot sovint passa això: que hi ha certs moments que els periodistes obliden la càmera i estiren els braços quan en fan falta més. I que hem d'estar preparats. Però també ens han dit que el Golfo Azzurro és a la zona de rescat –l'anomenada zona SAR– i que fa dies que no es veuen embarcacions a la deriva, i que això no vol dir, però, que no hi hagi milers de persones a Líbia esperant per fugir.

Potser els guardacostes hi estan més a sobre, potser els traficants es barallen pel control de les platges i potser nosaltres acabem tornant a casa sense poder explicar amb imatges que aquí se salven persones de morir ofegades perquè no hi ha una estructura de l'administració que es preocupi d'aturar aquesta crònica d'una mort anunciada.

Però continuarem explicant que, encara que no es vegi per televisió, passar, passa.