Diagnosticat de TDAH als 50 anys: "M'hauria agradat saber-ho des de petit"

Fins als 50 anys, Carles Real no va saber que tenia TDAH. El diagnòstic va arribar després de la pandèmia, juntament amb un diagnòstic de TOC. En aquell moment va entendre que moltes de les seves dificultats tenien una explicació:

"No sé gestionar el temps. Em perdo en les converses. El meu cap pensa una cosa i en dic una altra."

El trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat o sense (TDAH o TDA) és un dels trastorns del neurodesenvolupament més comuns en la infància. Però no només afecta els nens; cada vegada són més els adults que reben aquest diagnòstic.

"La meitat dels nens amb TDAH deixaran de tenir símptomes a l'adolescència, però ara sabem que entre un 40% i un 60% d'aquests infants mantindran símptomes en l'edat adulta", explica la Dra. Pino Alonso, cap de Psiquiatria de l'Hospital de Bellvitge.

Els símptomes en adults es manifesten de manera diferent respecte a la infància. "Són persones impulsives i inestables, que comencen moltes activitats sense acabar-les, tenen moltes dificultats per organitzar-se el temps i sovint arriben tard", assenyala la Dra. Alonso.

Aquestes dificultats s'estenen a les relacions personals i laborals: "Interrompen sovint, no recorden els detalls i poden desconnectar fàcilment de la conversa."

Treballant com a cuiner, en Carles ha hagut de lluitar diàriament contra els efectes d'aquest trastorn: "A la cuina, sovint no sabia si la carn l'havia de fer a la planxa o a la brasa", confessa, recordant lapsus de memòria en moments de pressió.

Com afecta el TDAH el cervell?

El TDAH és un trastorn del neurodesenvolupament, que impacta en les capacitats per focalitzar l'atenció i controlar els impulsos.

La doctora Alonso explica que aquestes funcions són immadures per a tothom quan naixem i es desenvolupen amb el temps. En els infants amb TDAH, aquesta maduració és més lenta. "Els símptomes comencen a fer-se evidents a partir dels 3-4 anys i es manifesten clarament en l'entorn escolar, que és quan es fan la majoria dels diagnòstics", afegeix.

La meitat dels infants amb TDAH deixen de tenir el trastorn un cop entren a l'edat adulta, perquè la maduració d'aquestes funcions cerebrals, encara que tard, s'acaba fent. L'altra meitat dels infants amb el trastorn no faran mai aquesta maduració continuaran amb el TDAH d'adults. 

Segons els últims estudis fets a Catalunya, la prevalença del TDAH en infants i adolescents és d'un 4-5%. Això implica que entre un 2% i un 2,5% d'adults poden tenir el trastorn. 

Un trastorn sovint oblidat

En Carles s'havia sentit "ximple" o "poc capaç" quan anava a l'escola, perquè ningú sospitava que podia tenir TDAH. "M'hauria agradat que de petit m'haguessin dit: 'El que tens és TDAH.'"

No va ser fins als 50 anys, que la psiquiatra que li havia diagnosticat un TOC, li va dir que també tenia TDAH. 

Quan un adult rep un diagnòstic de TDAH, els professionals observen dues reaccions habituals. D'una banda, "moltes persones senten alleujament en entendre per què tenien dificultats per seguir les classes o per què sovint es penedien de reaccions impulsives", explica la Dra. Alonso. 

D'altra banda, apareix la frustració o la ràbia per no haver rebut diagnòstic i tractament a temps.

La cap de Psiquiatria de Bellvitge reconeix que el TDAH ha estat un trastorn sovint ignorat, però assegura que ara hi ha més consciència entre els professionals: "Els diagnòstics es fan amb més freqüència. És probable que d'aquí a uns anys molts adults ja arribin diagnosticats i tractats des de la infància."

El pes de la genètica

El TDAH té una forta càrrega genètica. Segons els estudis, entre el 70% i el 80% del risc de tenir el trastorn depèn de factors genètics. 

"Si tens un familiar directe amb el trastorn, tens un risc més alt de tenir-lo", diu la Dra. Alonso. 

A l'Hospital de Bellvitge, en moltes ocasions, el diagnòstic en un infant permet identificar altres familiars que també tenen TDAH, però que no havien estat identificats.

No obstant això, no tot és genètica; també influeixen factors de desenvolupament i ambientals, que poden modificar l'expressió genètica. El que es coneix com a epigenètica.

Hi ha tractament?

El tractament del TDAH pot fer-se a través de diferents àrees, que són bàsicament la psicoeducació, el tractament psicològic i el farmacològic. 

La psicoeducació ajuda els pacients a adquirir estratègies per gestionar les dificultats del trastorn. "Ensenyem a gestionar el temps, evitant estímuls distractoris, i recomanem treballar en períodes curts, de 10-15 minuts, per després descansar", indica Alonso. També es treballa amb informació visual, que pot ser més efectiva que la informació escrita. 

El tractament psicològic inclou el treball sobre l'autoestima i aborda altres trastorns associats. "Moltes persones amb TDAH tenen trastorns de l'estat d'ànim, ansietat o tendència a consumir tòxics, que també cal tractar", afegeix la doctora Alonso.

Pel que fa al tractament farmacològic, els tres medicaments més utilitzats per al TDAH són el metilfenidat, l'atomoxetina i la lisdexamfetamina. "Són fàrmacs segurs i efectius, i en un 50% dels casos, els pacients milloren significativament", comenta Alonso. Els experts indiquen, però, que el tractament és més eficaç com més precoç és el diagnòstic.

La importància de no fer un autodiagnòstic

Els símptomes del TDAH, com la mala gestió del temps o la dificultat per mantenir l'atenció, poden resultar familiars a moltes persones, però els experts recalquen que és fonamental evitar l'autodiagnòstic.

"Tots podem experimentar aquestes petites dificultats. La clau és quan aquests símptomes es tornen tan presents que afecten significativament la vida diària."

Les xarxes socials estan plenes de vídeos que simplifiquen el trastorn i busquen que altres persones s'hi sentin identificades. Els especialistes demanen no donar per vàlides les informacions que arriben per les xarxes i insisteixen que, si algú es reconeix en alguns símptomes del TDAH, busqui una valoració mèdica per assegurar-se si realment es tracta del trastorn.