Dins d'una morgue de Damasc: centenars de sirians hi busquen familiars desapareguts

L'alegria per la caiguda del règim de Bashar al-Assad queda enterbolida per l'angoixa i la desesperació dels familiars dels represaliats durant tots aquests anys. Es parla d'uns 100.000 desapareguts. Les famílies no saben què se'n va fer i ni tan sols molts podran ser enterrats com cal perquè el règim d'Al-Assad feia servir mètodes per desfer-se'n sense deixar rastre.

A Damasc, els cadàvers que es recuperen o les persones que moren als hospitals sense identificar els han començat a portar al dipòsit de cadàvers de l'Hospital Mutjahid. En les últimes hores n'han arribat 37 i ja se n'han identificat 17, tal com ens explica un sanitari de l'hospital que ens acompanya dins la morgue. I diu:

"Alguns fa temps que són morts i no són reconeixibles. A més, estan desfigurats perquè van ser torturats."

Però el més trist de tot és com es fa aquesta identificació: no tenen mitjans. A l'entrada principal de l'hospital, hi ha una paret de marbre plena de fotografies dels cadàvers que hi ha a dins --alguns visiblement torturats-- i amb números a sota.

Mètodes de reconeixement precaris

La gent s'atura davant la paret, els mira un per un i els intenta reconèixer. I si li sembla que algun és parent seu, entra al dipòsit i, allà, poden obrir ells mateixos les neveres on hi ha els cadàvers, perquè no hi ha cap mena de control. I van obrint les bosses de plàstic per veure si reconeixen la persona que hi ha a dins.

El més terrible és que, per les fotos que hi ha penjades, hi ha cossos que no es poden reconèixer sense una prova d'ADN, però no hi ha mitjans per fer-la.

Quan algú que s'acosta a la paret reconeix algun parent, arrenquen la foto de la paret. Encara en queden moltes de penjades.

Indignació i patiment

Com estan els ànims? La paraula és indignació. Com la que relata al micròfon de Catalunya Ràdio en Karim, des de la morgue de l'Hospital de Mujtahid:

"Bashar no és un ésser humà. No té moral. Veu això? Aixafaven els presos amb premses o els desfeien amb àcid. No té moral. Ell odia el poble, el nostre poble."

Aquest sirià relata que han viscut "aterrits" durant els 40 anys de règim: "Ningú gosava parlar, ens obligaven a elegir-lo. Havíem de fer el que volien. Treien els nens de les escoles perquè l'aplaudissin pel carrer."

A l'hospital també hi trobem en Mustafà, que hi ha anat perquè li fessin cures a la ferida que té el cap arran de les tortures que li van infligir a la presó el dia abans que les obrissin i en pogués sortir.

Aprofitant que és aquí, en Mustafà fa una visita a la morgue: fa 11 anys que se li van endur dos fills. Sospita que són morts de fa temps i, per tant, és improbable que siguin a dins, però hi ha volgut anar per si de cas.  

Com ell, milers de persones no podran recuperar mai els cossos dels familiars, de manera que els serà difícil tancar el dol. I, en la tradició islàmica, és molt important poder enterrar els cossos, encara que sigui només un fragment. Tampoc hi ha documentació per saber com van morir exactament.

Una presó anomenada "escorxador"

Alguns dels cadàvers del dipòsit provenen de la presó de Sednaya, que té el sobrenom d'"escorxador". Un nom que porta implícit les tortures i atrocitats que s'hi van viure. És el centre penitenciari més gran de tot el país i Catalunya Ràdio i TV3 també hi han pogut entrar, com explicàvem en aquest article: