"Divideix i venceràs"
George Orwell vaticinava fa més de 50 anys en el seu mític "1984" un "Gran germà" omnipresent que controlava tot el que es feia, deia o es deixava entreveure en una Londres futura sota l'estricte control del Partit Únic. Societats com la cubana, a través dels seus Comitès de Defensa Revolucionaris, han traslladat a la realitat aquell concepte literari. I cadenes de televisió d'arreu del món han acabat convertint els grans ulls que tot ho veuen en un espectacle.
En la societat actual estem acostumats a "cedir" voluntàriament o involuntàriament parcel·les de la nostra intimitat sense gaires miraments. Malgrat el debat que susciten, ens hem acostumat a les càmeres de vigilància a carrers, andanes i botigues. I una gran majoria no té cap pudor a exposar el que fa o deixa de fer o el que pensa o deixa de pensar a través de les xarxes socials.
Res d'això ha de ser dolent -o sí- però últimament un seguit de notícies fan témer un avanç imparable cap a un terreny pantanós.
Per exemple, fa unes setmanes Ferrocarrils de la Generalitat posava en marxa una aplicació per delatar actes incívics. Et pot semblar millor o pitjor, fins i tot diferent, tot i que el fet que entre els actes "denunciables" hi hagi la pobresa, permetent denunciar captaires, fa posar els pèls de punta. De fet, un jove valencià ha posat en marxa una petició perquè es retiri aquesta opció de l'aplicació, que també insta a actuar contra músics i venedors ambulants. Fins ara ja ha recollit prop de 9.000 firmes.
O una altra mostra: la polèmica web per delatar sospitosos de protagonitzar aldarulls que el departament d'Interior va posar en marxa després dels incidents de la vaga general del 29-M.
I encara una altra. Els pares podran sol·licitar on viuen la resta d'alumnes matriculats en el curs dels seus fills als centres educatius, convertint-los així en delators en benefici propi. L'objectiu és acabar amb el frau escolar, i com a tal em sembla molt bé, però deixar que les famílies puguin arribar a enfrontar-se entre elles potser no és la millor forma de fer-ho.
Tots aquests mètodes fan pensar en allò de treure's els ulls els uns als altres, i això irremeiablement recorda l'estratègia per la qual sembla que també aposten alguns governs en aquesta època de crisi.
M'explico, no fa gaire en aquest "gran hermano" que és el Facebook vaig viure una intensa discussió entre autònoms, funcionaris i treballadors assalariats, suposadament tots amics i coneguts tot i que, a tenor dels comentaris, semblaven de tot menys ben avinguts. Mentre gastaven la seva energia discutint, defensant el que era seu i, alguns, llançant pestes sobre els altres, molts ni tan sols es van plantejar que "l'enemic" era un altre. Algú que segurament coneix bé aquella màxima de "divideix i venceràs".
Ja s'entén que els governs no hi són per solucionar tots els problemes que hi ha al món, però tampoc per delegar en el ciutadà tasques que crec que no els pertoquen.
I evidentment, si poguéssim considerar-nos una societat civilitzada totes aquestes reflexions segurament sobrarien.
En la societat actual estem acostumats a "cedir" voluntàriament o involuntàriament parcel·les de la nostra intimitat sense gaires miraments. Malgrat el debat que susciten, ens hem acostumat a les càmeres de vigilància a carrers, andanes i botigues. I una gran majoria no té cap pudor a exposar el que fa o deixa de fer o el que pensa o deixa de pensar a través de les xarxes socials.
Res d'això ha de ser dolent -o sí- però últimament un seguit de notícies fan témer un avanç imparable cap a un terreny pantanós.
Per exemple, fa unes setmanes Ferrocarrils de la Generalitat posava en marxa una aplicació per delatar actes incívics. Et pot semblar millor o pitjor, fins i tot diferent, tot i que el fet que entre els actes "denunciables" hi hagi la pobresa, permetent denunciar captaires, fa posar els pèls de punta. De fet, un jove valencià ha posat en marxa una petició perquè es retiri aquesta opció de l'aplicació, que també insta a actuar contra músics i venedors ambulants. Fins ara ja ha recollit prop de 9.000 firmes.
O una altra mostra: la polèmica web per delatar sospitosos de protagonitzar aldarulls que el departament d'Interior va posar en marxa després dels incidents de la vaga general del 29-M.
I encara una altra. Els pares podran sol·licitar on viuen la resta d'alumnes matriculats en el curs dels seus fills als centres educatius, convertint-los així en delators en benefici propi. L'objectiu és acabar amb el frau escolar, i com a tal em sembla molt bé, però deixar que les famílies puguin arribar a enfrontar-se entre elles potser no és la millor forma de fer-ho.
Tots aquests mètodes fan pensar en allò de treure's els ulls els uns als altres, i això irremeiablement recorda l'estratègia per la qual sembla que també aposten alguns governs en aquesta època de crisi.
M'explico, no fa gaire en aquest "gran hermano" que és el Facebook vaig viure una intensa discussió entre autònoms, funcionaris i treballadors assalariats, suposadament tots amics i coneguts tot i que, a tenor dels comentaris, semblaven de tot menys ben avinguts. Mentre gastaven la seva energia discutint, defensant el que era seu i, alguns, llançant pestes sobre els altres, molts ni tan sols es van plantejar que "l'enemic" era un altre. Algú que segurament coneix bé aquella màxima de "divideix i venceràs".
Ja s'entén que els governs no hi són per solucionar tots els problemes que hi ha al món, però tampoc per delegar en el ciutadà tasques que crec que no els pertoquen.
I evidentment, si poguéssim considerar-nos una societat civilitzada totes aquestes reflexions segurament sobrarien.
