D'on ve la pròxima crisi i què s'està fent per impedir-la?

Hi haurà una crisi econòmica? És la pregunta del milió que ha sobrevolat aquest cap de setmana l'Ecofin, la reunió de ministres d'Economia de la Unió Europea a Hèlsinki. Els núvols negres venen d'Alemanya, on l'economia va a la baixa i s'espera que aquest any acabi en una recessió tècnica (quan s'encadenen dos trimestres creixent menys que l'anterior).

El problema és que, si Alemanya esternuda, Europa es refreda. I la raó és ben senzilla. El país germànic és el principal comprador de productes de la majoria de països europeus, el seu principal soci comercial. I si Alemanya té problemes, no comprarà aquests productes, i si no els compra, els altres països produiran menys i la desocupació creixerà.

Les afectacions a l'economia i la indústria alemanyes estan provocades, sobretot, per la incertesa que estan causant el Brexit i, sobretot, la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, on no se sap ben bé l'impacte que podria haver-hi si es posen aranzels a determinats productes. També hi ha un component cíclic després d'un període d'alces i creixements com han estat els darrers anys.

Però per què afecten tant aquests conflictes si encara no se sap què passarà? Precisament, perquè no se sap. Incertesa i inversió són un oxímoron, i, tot i que l'economia va tirant pel que ja s'ha fet en el passat, si ara no es fan les inversions i els passos que toquen per por de trobar-se amb un escenari imprevist, l'efecte en un futur pròxim serà evident, perquè es trobarà a faltar el que no s'ha fet en el present. És això el que està passant, i tot plegat està afectant, de retruc, la confiança del consumidor.

Mans i mànigues del Banc Central

És en aquest context que el Banc Central Europeu ha començat a fer mans i mànigues per frenar l'alentiment de l'economia. Si hi haurà o no una crisi és la pregunta que es fa tothom; el problema és que les receptes per impedir-la són molt diferents entre els països del sud, com França, Espanya i Itàlia, i els del centre d'Europa, com Holanda i Alemanya.

Els països del sud defensen una política fiscal més expansiva, per revitalitzar la confiança del consumidor, ja sigui mitjançant inversió pública o abaixant impostos perquè s'incrementi el poder adquisitiu dels ciutadans.

Roberto Gualtieri, ministre d'Economia d'Itàlia: "Davant l'escenari d'alentiment econòmic, hem de fer polítiques expansives, tal com diu Mario Draghi."

Molt diferent és la recepta de països com Alemanya, Àustria i Holanda, que volen austeritat, mà dura i fre al diner barat que pugui fer pujar els preus... I és que els països centreeuropeus tenen molt marcada l'època d'hiperinflació dels anys vint i trenta del segle XX a Alemanya i Àustria.

Però, precisament, la inflació ara no és un problema, ja que està sota mínims amb un pobre 1%, i lluny de l'objectiu del 2%. La política d'austeritat i mà dura també s'ha demostrat fallida per a una unió monetària però no fiscal com és la Unió Europea. I si alguna cosa ha demostrat la gran recessió és que amb el vent en contra, no aplicar estímuls és enfonsar més l'economia, com va passar entre 2007 i 2010, amb l'agreujant de Jean-Claude Trichet apujant els tipus d'interès.

La influència d'Alemanya en el que s'està fent

És amb aquest infaust record que el president del Banc Central Europeu, l'italià Mario Draghi, ha decidit seguir mantenint els tipus d'interès a zero "tant de temps com calgui". I no només això, també penalitzarà els bancs que no posin facilitats per donar crèdits i revitalitzar l'economia amb consum o inversió (és l'anomenada facilitat de dipòsit, que és el que cobra el BCE a les entitats bancàries per tenir els diners quiets a caixa).

Uns diners que en molts casos injectarà el mateix BCE a través del programa de recompra d'actius públics i privats, l'anomenat Quantitative Easing 2 (o Expansió Quantitativa), que ja va tenir activat el BCE durant els pitjors anys de la crisi.

Però, precisament, Alemanya, Àustria i Holanda han titllat aquestes mesures d'irresponsables per penalitzar els països estalviadors i incentivar bombolles en generar diner barat que busqui risc. I els seus governadors i banquers, els anomenats falcons, han fet valer la seva influència a la seu del BCE. Si, durant la crisi, el BCE recomprava 60.000 milions mensuals, ara només en comprarà 20.000, una xifra que pot quedar curta per molts analistes i que simplement allargarà la situació estable, però ni de molt farà que l'economia es reactivi amb força.

És per això que Draghi ha estat molt clar. Seguirà fent política monetària mantenint els tipus d'interès a zero. Però també cal política fiscal, i aquí entren països com Alemanya o Holanda, que durant tots aquests anys han tingut forts superàvits fiscals (entren més diners a caixa dels que en surten).

"És el moment d'engegar polítiques efectives per la banda de la política fiscal."

Poques vegades Draghi havia estat tan directe. I el missatge era directe per a Alemanya i la resta de països amb superàvit: gastin el que han guanyat de més aquests anys.

Però això no va per a tothom. Els països del sud segueixen gastant més diners dels que entren a caixa, amb dèficits superiors al 2%. El model ideal que va establir el consens keynesià i que ha adoptat una ala majoritària del BCE és que s'ha de gastar el que es té, com fa Finlàndia, amb dèficits del 0,8% i un endeutament sobre el PIB molt baix.

A Alemanya i Holanda, això no ha agradat gens. Per això, els dos principals diaris de tots dos països, la revista Bild i el rotatiu De Telegraaf,  presenten Draghi com un Dràcula que els vol xuclar la sang o amb un bazuca per torpedinar la seva economia.

Trump opina sobre el pla de Draghi

Però, en un escenari global, el president dels Estats Units, Donald Trump, va publicar un tuit després del pla d'estímuls del BCE.

Donald Trump, president dels Estats Units: "El Banc Central Europeu, actuant ràpidament, redueix les taxes en 10 punts bàsics. Tenen èxit depreciant l'euro respecte a un dòlar MOLT fort, perjudicant les exportacions dels Estats Units. I la Fed s'asseu, s'asseu i s'asseu. Els paguen per demanar préstecs mentre nosaltres paguem interessos!"

La clau de volta és el comerç. Si l'euro és més barat respecte al dòlar, les exportacions europees seran més atractives per a la resta de països, ja que seran més barates que les americanes. Per això, Trump està forçant la Reserva Federal (el banc central dels Estats Units) a abaixar el preu del diner, però no pot, ja que la Fed és un òrgan independent.

I és que el món està tan interconnectat que la nostra economia no és aliena a fenòmens com el Brexit o la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units. Fins i tot quan no ens afecta directament, ens acaba arribant pels nostres forts vincles econòmics amb Alemanya. I és que, tot i ser la gran perdedora de les dues grans guerres del segle XX, és la que ha guanyat el poder econòmic d'Europa.