Dones a peu d'obra: manar i treballar en un sector històricament dominat per homes
Existeix una arquitectura i un urbanisme amb perspectiva de gènere? Les eines i les maneres de treballar s'adapten a la presència de les dones a les obres? I quin és el futur dels oficis?
El de la construcció continua sent un dels sectors que es resisteix més a la plena incorporació de la dona. En els darrers anys ha anat creixent de manera significativa, i les darreres dades d'afiliació del sector --tant d'edificis com d'obra civil-- mostren que les dones són l'11,5% del total. Un percentatge molt més alt que les xifres simbòliques de fa unes dècades. Però no ha de fer oblidar que els homes són, per tant, el 89% restant.
A més, les estadístiques reflecteixen el total d'afiliats en tota la cadena del sector, des d'arquitectes i alta direcció fins als peons. I des de les oficines fins a peu d'obra. I és aquí on hi ha el "truc" del veritable paper de la dona en el sector: pràcticament la meitat fan feines d'oficina i no trepitgen gairebé mai una obra.
Des d'empleades administratives --de cara al públic o no-- fins a la categoria "assistents administratius i especialitzats". Curiosament, en aquesta categoria les dones són ni més ni menys que un 84%.
Hem anat a veure tres casos lluny de les oficines: un equip de sis dones arquitectes que han dirigit obra civil, com la reforma del carrer Consell de Cent de Barcelona; una enginyera d'edificació que fa de cap d'obres; i tres dones lligades als oficis tradicionals.
Una cooperativa de 6 dones que trenca motlles
Un estudi d'arquitectura fundat en plena crisi del totxo, fa deu anys, per sis noies que acabaven de sortir de la facultat, i a més com a cooperativa, semblava una bogeria: "Hi va haver un atreviment", assegura Lucia Millet, arquitecta i cofundadora del despatx Cierto Estudio.
"Que no es digui que no pot ser un equip més horitzontal, i per tant més cohesionat; i per tant més fort i més atrevit a fer segons quines coses."
Clara Vidal, una altra de les fundadores, afegeix que també hi va influir molt el model cooperatiu: "Ho consultàvem a amics o gent del nostre voltant, i ni el coneixien, ni sabien com funcionava i justament nosaltres dèiem que això era el que ens corresponia; funcionar diferent de com s'ha funcionat fins ara".
I es van atrevir a anar a concursos internacionals com el dels polèmics eixos verds i el carrer Consell de Cent de Barcelona. I, treballant conjuntament amb l'estudi B67 Palomeras, el van guanyar. "La gent és reticent al canvi. La meva àvia mateix, quan vam guanyar aquest concurs, estava contentíssima, però va dir: 'però el meu carrer no me'l toqueu, eh?'", explica Millet.
Una sala d'estar al mig del carrer
Sobre els canvis, i sobre una perspectiva més femenina de l'arquitectura, Millet destaca l'escala domèstica aportada a l'espai públic. Asseguda al mig del carrer Consell de Cent de Barcelona, entre Pau Claris i Roger de Llúria, ens mostra els bancs disposats en forma de vèrtex:
"I per què aquest espai, que cada cop és més segur i més agradable, no pot estar dissenyat amb uns criteris similars als d'un habitatge?"
"On ens trobem podria ser com una petita sala d'estar al mig del carrer: els bancs, en estar disposats a 45 graus, fan que puguem estar mirant les façanes oposades, i per tant tenim una sensació espacial del carrer, i no tan lineal", diu Millet. "I a sobre genera encreuament de mirades amb l'altra banda del carrer: si hi ha algú assegut a l'altra banda, també l'estarem mirant. I això és una cosa que passa a les sales d'estar, on vols generar un espai de conversa i de tranquil·litat; es forma un espai molt més recollit".
Massa nervis i precarietat en el sector
Menys confortable és l'ambient en el sector de la construcció. Culpa, segons Millet, de la competitivitat portada a l'extrem, i amb molts professionals disponibles, i massa precarietat.
"L'ambient de l'obra de vegades pot arribar a ser molt agressiu... La cura del vocabulari, de com es tracten els professionals, no solament amb la gent de teu propi equip, sinó amb les constructores, els project managers, etc.", explica. "Tot això fa que de vegades es generin situacions de certa agressivitat o de certa tensió professional, que crec que és bastant innecessària i que s'hauria de millorar".
Els reptes de dirigir una obra
Marta Cabanillas és enginyera d'edificació i li toca dirigir obres en un món que durant dècades, per no dir segles, ha estat pensat només per a homes.
Davant del típic cartell que adverteix en totes les obres sobre les mesures de seguretat obligatòries, ens diu: "Ens obliguen a seguir les normes de seguretat, però no ens ajuden, a les dones, a poder fer-ho. A més, per acabar-ho d'adobar, tots els pictogrames són homes".
El material no està preparat, no hi ha gairebé talles adaptades a les dones. Des dels guants o armilles fins als arnesos anticaigudes.
Cabanillas ens ensenya l'arnès que s'ha de posar per caminar segura per sobre les teulades, i que inclou els cables que s'han de fixar en llocs segurs per frenar una caiguda: "És molt gran i, sobretot, pesa moltíssim".
I, mentre ens ensenya com es col·loca l'arnès, comenta: "Com veieu, em va molt gran". I com que els fabricants no fan talles a mida, els compara amb els arnesos esportius, d'escalada. En aquest cas, sí que es fan talles d'home i talles de dona: "És molt més lleuger, i el cinturó té la forma que s'adapta al maluc de la dona".
Quan es desautoritza "la nena"
La presència de les dones al sector va creixent, encara que sovint són més als despatxos. De vegades, per estalviar-se situacions incòmodes: "Jo per sort no m'hi he trobat i amb tots els operaris hem tingut molt bon tracte. Però sí que conec dones que s'han trobat operaris que no els han volgut fer cas o que han dubtat directament que allò que deien elles estigués bé".
"També hi ha comentaris que, en comptes de tractar-te pel teu nom et diuen 'la nena', 'la noia'..."
Un altre problema que el sector no ha acabat de superar és el del sostre de vidre i la bretxa salarial.
Una bretxa salarial gens dissimulada
Aquesta enginyera d'edificació explica que "la dona ha de demostrar que ho sap fer". "Aquesta demostració implica que comences amb un sou baix i, quan ho demostres, pots optar, potser, a promocionar-te una mica. Però, de primeres, a un home no li fa falta aquesta promoció", diu Cabanillas.
"Ell ja arriba amb un paper que diu que és enginyer, doncs el paguem com un enginyer; en canvi, una noia arriba amb un paper que diu que és enginyera, però, 'hem de veure si realment saps fer el que fa un enginyer.'"
Marta Cabanillas impulsa Construïm Juntes, una associació que vol visibilitzar les dones en tota la cadena de la construcció, des d'arquitectes fins a fusteres o paletes. I amb visió de futur, perquè com diu ella, "els oficis seran una sortida professional molt important, una de les poques que es continuarà mantenint, perquè ara amb la intel·ligència artificial i tots aquests avenços que fan desaparèixer molts llocs de treball, tot el que sigui artesà i d'obra seguirà endavant. I les nenes, jo crec que les que s'hi vulguin dedicar tindran feina i podran accedir a llocs de treball".
El retorn dels oficis: la història d'una forjadora
"El ferro és fred; la forja, no, perquè la forja ha passat pel foc", defensa Guillermina Morales, forjadora, que afegeix: "la forja pot ser també contemporània, pot ser una forja portada al dia d'avui, que s'integri bé en l'arquitectura i en el disseny".
Guillermina Morales va començar als anys 90. L'ofici encara estava completament dominat pels homes, i va decidir independitzar-se i muntar el seu propi taller.
Va aprendre dels millors mestres, va muntar una escola que encara fa classes cada dissabte i no ha parat de lluitar per revalorar un ofici que es donava gairebé per mort.
El 2007 va fundar l'Associació de Forjadors de Catalunya, i ara és un dels referents del sector. El que menys li importa és el fet de ser dona.
"El millor que et pot passar, amb la feina que fas, és que t'agradi. Sí, el meu ofici és dur, però també és molt creatiu i molt apassionant."
Lorena Valldeperez, vitrallera
També és creativa i apassionant la feina que fa Lorena Valldeperez, vitrallera i amiga de Guillermina Morales. És un ofici més feminitzat, però que ha de lluitar contra un altre tipus de prejudicis: "Des del món de l'arquitectura jove, no coneixen gaire els vitralls, o els troben antics, o religiosos... I, realment, en l'actualitat, es fan peces espectaculars amb vidre, amb moltes tècniques diferents, molt contemporànies i que solen ser d'encàrrec i d'autor".
Professionals com la Yaiza Garcia Galera, arquitecta tècnica, sí que valoren els vitralls o la forja, perquè els necessiten per restaurar, per exemple, cases modernistes. I animen les noies a dedicar-se a entrar en un món que té més futur del que sembla: "Si tens un bon ofici, o ets un manyà, un picapedrer, vitraller, pots anar a on vulguis, que tindràs feina".
Tot i aquestes experiències, estudis que s'han fet sobre la inserció de les dones joves en el sector de la construcció constaten que, si no hi han estat lligades anteriorment per raons familiars o específiques, el seu interès encara és molt minoritari.
Això no vol dir que la dona no hagi estat present al llarg de la història en oficis com la forja. Com recorda Yaiza Garcia Galera, hi ha una eina de treball que es diu "la mossa". "Sabeu per què?", pregunta. "Doncs perquè hi havia una mossa al taller, una dona ajudant. L'únic que passa és que a la dona no se l'ha reconegut mai; al final, la glòria sempre ha sigut per al mestre forjador..."
En tot cas, les tres artesanes coincideixen a dir que els oficis tornen i, a més a més, obren bones perspectives professionals.
